No sabem si Isidre Manils té ment cineasta i s’oculta sota la pintura, però el que sí podem percebre és la gran influència que té el cinema en la seva visió del món. I com percep a través d’imatges i seqüències la realitat. Aquest artista de Sabadell va créixer dibuixant i veient pel•lícules al cine familiar a la localitat de Mollet. Ell mateix afirma que deu més a Hitchcock que a Picasso. Al que potser es refereix és que la seva estètica formal s’assembla més a aquells enquadraments que el cel•luloide ens ofereix. Lluny d’aquelles pintures amb tendències expressionistes que va realitzar durant la seva primerenca joventut, Manils sembla evolucionar cap a l’origen: una infància cinèfila a través de la qual comprèn el món.

La superposició de capa pictòrica rere capa pictòrica elimina qualsevol rastre de pintura, i la converteix en el que ens pot semblar un fotograma. L’obra es transforma en un vocabulari més proper al del cinema. I és que a l’artista no li interessa deixar cap rastre de matèria. Les seves pintures semblen projeccions de la pròpia vida, formades per imatges que Manils recull, reprodueix i plasma. Els cossos apareixen com espectres i els subjectes deixen de cobrar importància per deixar pas a realitats diferents. La identitat dels representats només serveix d’excusa per a plantejar un concepte universal.

L’austeritat de colors ens fa percebre un artista que controla el procediment pictòric. Redueix la pintura i n’elimina qualsevol rastre. Ell mateix afirma que s’enfronta i discuteix amb la pintura, fins que aquesta li parla i aconsegueix aquest aspecte de no estar pintada. Els refregats creen imatges difuses, a vegades com fotogrames moguts. Sembla que l’artista crea el seu propi guió i l’exposa com un enigma per l’espectador. Les seves imatges són a voltes al•lusions a l’amor, una formalització dels petons i les abraçades. Un intent de buscar una connexió tant amb si mateix com amb l’espectador.

Moltes vegades les obres de Manils són un intent de compondre un univers i d’abastar-lo sencer. Els fragments es van superposant i crea relacions amb imatges i escenes que sembla que no han de coexistir però que Manils aconsegueix conjugar a la perfecció. Les seves obres ens fan percebre un personatge introspectiu i metòdic. Una tecnologia simple com la pintura li permet compondre i narrar des d’una posició d’artesà. Quan parla de la pintura, no parla d’art. Es veu a si mateix amb aquells primers pintors que no pensaven en art sinó en pintura i que eren en última instància artesans. La pintura d’Isidre se’ns presenta sota aquesta mateixa premissa. Sense pretensió, més que la de connectar amb qui sàpiga llegir-la.

Abans de l’aparició del cinema i la fotografia, les escenes i imatges eren captades per pintors, per tant té lògica que el primer cine i fotografia estiguessin influïts per aquesta visió més pictòrica del món. Isidre Manils planteja allò oposat a alguns cineastes contemporanis que segueixen amb el vessant pictòric del cine i transforma la pintura a través d’una visió cinematogràfica. En aquest mateix tríptic trobem tres representacions del mateix subjecte que apareix entre dansar i fugir de l’escena. Percebem una narració o una al•lusió a la vida i a la mort.

640 imatges formen aquesta pel•lícula que l’artista ens presenta. L’obra, més que com a imatge singular, la percebem com a història. Una seqüència d’imatges que denoten moviment, acció i trama apareixen representades amb delicadesa. És una clara al•lusió al cinema, als materials usats per aquest, als carrets de pel•lícules semitransparents, igual que la pintura de Manils, també amb aspecte de transparència. Una obsessió per retratar i narrar a través de la llum, de congelar el moviment i crear relat. Més de 600 imatges que en formen una de sola. Més de 600 idees que formen part d’un tot.

L’artista entén la pintura com la matèria de la llum, i com al cinema, la llum (o la seva absència) és la que crea la imatge. En el cinema, la llum és projectada sobre una tela per a fer sorgir una escena. Manils projecta la seva pintura i llum sobre la seva tela i ens entrega una aparició. Busca referents que atreguin, de vegades aquests són imatges dèbils com ell mateix diu, retalls de diaris o de premsa i elements amb soroll. Altres escenes concretes de la seva memòria: la cortina vermella del cinema, un petó projectat i altres escenes que mostren una cinètica constant.

Els personatges ressorgeixen del fons de l’escena, aquests no tenen el rostre definit. Aquesta espècie de boira característica de moltes de les obres de Manils crea una sensació d’atemporalitat. No sabem si la imatge pertany al passat o al futur, o si és record o projecció. Veiem representat un ideal d’humanitat que transcendeix més enllà de la realitat. La imprecisió de la línia contribueix a aquest ambient difós que sembla sorgir com un somni i desapareix la voluntat de representar cap personatge recognoscible. L’omissió d’allò concret es torna universal. En desaparèixer la identitat se’ns presenta un concepte que parla de tota la humanitat.

Manils parteix en el seu treball de l’obsessió per la llum i la manera de representar-la. Des del seu interès per la llum natural, així com l’artificial, la llum projectada o la transparència, l’artista converteix la llum en matèria. Aquesta es converteix en eix de la seva manera de percebre la realitat. En les seves seriacions constants combina els diferents estadis de llum, creant diferents realitats que, conjuntes, en formen una de nova. La llum ens permet percebre la matèria, i Manils aconsegueix representar-la, subtil, entre veladures, oferint-nos l’oportunitat de reflexionar a través d’ella. La llum es converteix en sinònim de realitat, que veraç o no, apareix en els seus llenços.

La mirada frontal de la figura sembla sortir del rostre d’on existeix. La imprecisió de l’anatomia ens mostra un pintor que busca representar voluntàriament un pensament més absolut que la veritat del subjecte retratat. Les diferents versions poden ser un intent de concreció o de construcció. El silenci envolta l’obra que sembla intentar conjugar un record amb una realitat. Ens trobem davant una sèrie de retrats en què se’ns presenten petites variacions i versions d’un mateix rostre, però que lluny de percebre’l com a versions independents se’ns entrega una única versió final. No només ens atorga una experiència estètica, sinó una reflexió d’identitat. L’obra, pràcticament monocroma, destaca amb un blau la mirada y amb un malva bru l’expressió de la boca.