Camí Camí

Ens trobem davant d'un conjunt de quatre escultures, en aquest cas presentades per parelles, que representen alguns dels problemes que avui dia vivim i tothom coneix. Es tracta de les pandèmies, les guerres, l'esgotament de les enèrgies i de les reserves naturals de la Terra i el canvi climàtic. El bronze, el ferro i l'acer que Cami selecciona en aquestes obres reforcen el dramatisme i la força del conjunt. Com dues esferes tallades per la meitat, cadascuna ens paral de problemes actuals. Dies Irae, la primera semiesfera, ens mostra els paisatge després de la batalla. Unes fltxes clavades ens comuniquen que la batalla ha finalitzat i que, per tant, la mort hi és present. En aquest cas, Camí posa l'èmfasi als grans conflictes bèl·lics del segle XX, el segle de les grans guerres. Sota el títol Lacrimosa dies illa, en una l'altra semiesfera trobem una creu, símbol mundialment conegut de la Creu Roja, un símbol que a la vegada relacionem amb l'auxili. És per tant, la cara oposada a la guerra de l'altra semiesfera.

L’artista relaciona aquesta obra amb el món clàssic i amb el món de les sibil·les, en concret amb la de Coumes. El conjunt escultòric està format per tres blocs de marbre tallats de manera irregular amb tres orificis. Només en un dels tres blocs trobem que els tres orificis contenen un llibre cadascun, els únics que es van salvar de ser cremats per la sibil·la davant de Tarquini. Aquests llibres contenen la paraula divina, la revelació, les profecies. Per aquest motiu, l’artista no ens permet obrir-los, els manté inaccessibles, i ho fa mitjançant el vidre i el segell de ferro.  

Aquesta obra ja no ens remet al món clàssic, sinó que pretén ser un crit de denúncia social i un record de les seves pròpies vivències Tots els materials que l’artista utilitza en les seves obres són antics i tenen de fet una relació directa amb ell mateix. Els materials, doncs, parlen per si sols; en aquest cas, ens parlen sobre una època determinada de la vida de l’escultor. L’obra presenta exemplars de la publicació de la Orden de Nuestra Señora, la primera editada el 1947 per Lestonnac, en què podem observar escenes de temàtica nadalenca i religiosa. A través d’aquestes imatges, Camí recorda la seva infància. Nascut el 1947, el mateix any de la publicació, va fer la primera comunió el 1955, any de la darrera publicació. A més, el material aquí també pren importància. El faristol ens presenta el llibre sota un marc antic i rovellat d’un nínxol; podem observar, doncs, una contraposició entre la lectura oberta que presenta el llibre i allò tancat a què remet el nínxol i la mort.  

Josep Maria Camí ens mostra una finestra en què conviu l’espai obert i el tancat: uns porticons de fusta permeten a la vella silueta observar o deixar de veure allò que té al davant. Davant del terror envers allò que el futur ens depara, sempre podem tancar-los i fer que una barrera ens impedeixi conèixer el que vindrà. D’altra banda, la vella arrugada, retallada en una planxa de ferro, ens fa pensar en el pas inevitable del temps. Amb aquesta obra, doncs, Camí ens presenta un joc entre l’acte de velar i el de desvelar; els materials antics també ens indiquen que el pas del temps ens afecta a tots. L’obra, amb el seu caràcter variable i mòbil, no deixa de ser una metàfora del missatge canviant i interpretable de les sibil·les.

En aquesta escultura, l’artista ens presenta una confrontació entre la llum i la foscor. La foscor està representada per una barra de ferro fosc, mentre que la llum sorgeix del seu interior. La foscor representa el desconeixement, les pors, que es dilueixen a través de la llum, el missatge lluminós que ens aporten les sibil·les. Aquest missatge, materialitzat en la llum, lluita per sortir i arribar a tothom, a totes aquelles persones que necessiten conèixer, que necessiten respostes per a les seves preocupacions. La llum no deixa de ser la metàfora d’allò diví que l’artista ens proposa per acabar amb el món fosc i ple d’injustícies en què ens trobem.

Aquesta obra també té el seu origen en el món clàssic i en el de les sibil·les. El nom de l’obra apareix inscrita a la base d’una de les peces del conjunt. En obrir la caixa, Camí ens presenta dos elements que a primera vista ens poden resultar semblants per la textura i la forma. D’una banda, tenim un crani fixat en un mirall, símbol per excel·lència de la mort; de l’altra, un ou d’estruç, que simbolitza tot el contrari, el principi, el germen de la vida. Principi i final es mostren en aquest conjunt escultòric, que també inclou un mirall per poder reflectir-nos-hi. El crani, sobre el mirall, representa cadascuna de les persones que s’hi volen veure reflectides.

Una ploma de filferro s’alça al centre d’aquesta composició: la força de la lletra, de l’escriptura es mostra a través de la incisió de l’objecte en la fusta. El marc de ferro, per la seva banda, delimita l’espai, una tela en què un arbre solitari ocupa el centre d’un paisatge desert. El pas del temps, com en moltes obres de l’artista, es fa palès pel ferro rovellat que emmarca la imatge. La solitud remou les nostres emocions, i aquest és el sentiment que ens vol provocar l’artista.