Jordi Fulla Fulla

La realitat, tal com la percebem, ve determinada pel filtre de la interpretació. Recollim informació, componem el món a partir d'elements químics, energies, llums, vibracions sonores i fins i tot emoció. El mateix paisatge , el mateix entorn, pot ser totalment diferent, encara sent el mateix, només pel moment, només per nosaltres. Els jocs als quals estem sotmesos per la realitat els aplica Jordi Fulla en la seva obra. Malgrat renegar de l'hiperrealisme Fulla ens presenta elements que ens situem en la realitat, creant un entorn silenciós i reflexiu que únicament és trencat pel pensament de l'espectador.

El resultat pràcticament fotogràfic de les imatges evidencia aquest artifici. Renega de la tècnica per a posar-la al seu servei. Però és que el seu treball no part únicament de la representació de la realitat, sinó de com el material, tractat de determinada manera, s'assembla a un mar, a una muntanya, a un iceberg, a una gota suspesa en l'espai. Juga, igual que juga en el seu estudi amb el material, amb la nostra percepció.

Crea llocs en els quals col•loca la nostra visió, llocs onírics, llocs subjectes a un àpex de realitat però impossibles, llocs de repòs de la ment, que indueixen a la meditació, al buit. Com esmenta Alex Mitrani parlant de l'obra de Fulla: “L'important no és l'efecte, és l'espai mental que construeix.” Els entorns són esterilitzats en la seva majoria de qualsevol presència humana, acostant-nos a la immensitat de l'abisme. L'humà desapareix per a donar pas a una bellesa malenconiosa suspesa en l'espai. El temps no transcorre en l'obra de l'artista. Les paradoxes visuals apareixen a manera de joc en un instant contingut.

L'artista parla d'eliminar el rastre humà fins i tot en la producció, l'aerògraf, condicionat per l'aire i la volatilitat del pigment elimina el traç. La grafia de l'artista desapareix simplement per a aparèixer en alguns dels seus esbossos en forma de lletra. Però la identitat no desapareix mai per complet i la trobem en la repetició d'elements, mars, roques, gotes d'aigua suspeses i en les bombolles que ronden fràgils, a vegades fins i tot premonitòries de la seva pròpia experiència vital.

Com ho va ser també a la seva manera l'aparició de la primera fotografia presa des de l'espai de la terra el dia del seu naixement. En aquesta fotografia es materialitzava d'una banda la primera confirmació d'allò que s'havia intuït i per un altre es congregaven quatre elements bàsics que passarien a formar part dels recursos representats en l'obra de l'artista: aigua, aire, foc i terra. I dic premonitori perquè aquesta imatge, des de l'exterior per a veure l'interior és en certa manera la forma d'observar i treballar que té Fulla. La contemplació exterior, reflexiva, pausada per a després acabar configurant un microcosmos detalladament. I és que l'artista treballa sempre des del retir i la solitud que li proporciona el seu estudi. La reflexió davant la pintura que realitza es palpa en un resultat que és, al seu torn, reflexiu i pausat.

Els elements s'interrelacionen entre ells i es contraposen. La bombolla a través de la qual mirem (com aquesta visió condicionada per una lent) l'iceberg, que al seu torn el preserva sota la fragilitat d'un simple cop d’alè. Les muntanyes ingràvides, les xarxes que es modelen per a deixar pas a un iceberg lluminós. O un extens mar japonès que cobreix en una perspectiva gairebé escenogràfica teatral les muntanyes nevades. Un mar amable, reflexiu, ordenat, decoratiu que cobreix feroç unes muntanyes tempestuoses.

Quan dibuixar forma part de la necessitat vital de l'artista i al seu torn de la seva manera de comprendre el món, trobem un treball sense pretensió. La resistència radica a seguir quan no hi ha motius per a fer-ho. El propi artista afirma que “estar fent una cosa que no serveix per cap de bestiar em sembla tremendament útil, per això m'agrada" amb cert rastre del pensament de d'E. Cioran quan sentència: "el fet que la vida no tingui cap sentit és una raó per viure, l'única en realitat". Pinzellades de pessimisme o catastrofisme que acaben convertides en un leit motiv de continuar sempre fent, reinventant, treballant, perquè no hi ha meta a la qual arribar. La fi és la creació en si mateixa.

Els rastres d'aquest pensament, lligats a una admiració pel pensament japonès el trobem en la repetició de grafies, línies, elements, que s'han realitzat a manera de mantra físic. En la solitud del seu estudi l'artista repeteix, ralla, traça sobre algunes de les seves obres, milers de línies, amb un pols pràcticament sense trontollar, només per a atorgar determinada vibració a l'obra, només per a convertir l'acte de pintar/dibuixar, en un plaer, només per a entrar en un estat de meditació que únicament és assolible quan el nostre cos es troba repetint de manera autòmat un moviment, un acte. En aquest moment mateix és quan el fet de pintar es converteix a existir. Quan la pintura es converteix en una fi en si mateix. En un acte de resistència.

L'obra de Fulla part de la pròpia reflexió cap a l'estètica, el pensament i acte de pintar en si mateix. El resultat és el que percebem com aquests paisatges impossibles, poètics i solitaris. Amb un missatge clar escrit en un dels dibuixos de la mostra: “HE DESITJAT ESTAR EN UN ALTRE LLOC DES DEL MOMENT MATEIX EN què VAIG SABER QUE EXISTIEN ALTRES LLOCS”