Mayte Vieta Vieta

Delicada, introvertida i bucòlica, així és l’obra que ens presenta Mayte Vieta. Ens submergim en un univers petit i obtús on l’atemporalitat es fa present. Un mirall en el fons ens confirma que en formem part i ens endinsa en la reflexió de l’artista sobre la bellesa. Som efímers, som caducs, però per un instant quedem atrapats en una reflexió complexa, suspesos en el pensament de Vieta. Efímera parteix d’aquesta reflexió sobre la bellesa i allò que la defineix. El seu títol indica que es tracta d’un concepte caduc que l’artista ha volgut conservar entre metacrilats.

Mayte Vieta presenta la seva obra a través de diferents llenguatges. Si bé és cert que usa freqüentment la fotografia, sempre l’acaba dotant d’un espai físic i la transforma així en un objecte escultòric. També explora, en alguns casos, directament a través de l’escultura. Línies i siluetes senzilles, cromatologia escassa i gran contingut simbòlic. Animales del tiempo presenta figures d’aspecte gairebé totèmic. Llebrers onírics que freguen la representació surrealista i que ens recorden aquells elefants dalinians que sorgien del subconscient.

Com records guardats i organitzats curosament, esperen i sobreviuen engabiats, atents a quan poden arrencar el vol. Reclosos. Els personatges de Mayte Vieta, estàtics i amenaçadors, esperen dins de les seves gàbies negres, disposats i expectants. Al·legories potser d’aquells moments preuats que per volàtils i efímers encara són més valuosos. I que l’artista com a metàfora del temps passat i per no caure en l’oblit ha volgut conservar en gabials els seus records. Sabent que tot i que així només en conservarà una petita part. La nostàlgia, el record i el passat són constants en l’obra de l’artista.

Sota l’Umbral ens espera l’artista, present en la delicadesa de la seva obra. Centenars d’ales ens indiquen la porta a traspassar. És l’entrada d’un món a l’altre. Per l’artista podria ser el camí de vida a mort, de present a passat o d’aquest al futur. Tots ells, conceptes recurrents en la seva obra. Treballa alhora amb l’espai a exposar, creant una atmosfera concreta per a induir en l’espectador un estat atemporal on només existeix l’emoció i el concepte. La realitat es dissipa i deixa pas a l’emoció que l’artista vol transmetre a l’espectador. Per a aconseguir-ho estableix sovint diàlegs entre les seves obres i aquestes amb l’espai. En aquesta obra en concret l’artista ens dóna l’elecció: travessar l’Umbral o ser-ne, simplement, espectadors.

Utilitza l’aigua com a refugi i alhora naufragi, com la unió d’oposats, com buit i plenitud. El Mediterrani, nostàlgic, l’embolcalla a ella o els seus models. Le bise noir ens enfonsa en les profunditats d’un espai atemporal. L’absència és a la vegada totalitat. Mayte pivota amb freqüència entre oposats: naturalesa i humà, obscuritat i claredat, passat i present, moviment i estàtic. Aquestes dualitats acaben creant un univers estrany, bucòlic i de vegades surrealista en el qual ens veiem immersos.

Les arrels tot sovint són usades per Mayte Vieta com a símbol del pas del temps. Mujer raíz és un ésser translúcid nodrit pel temps. Les arrels, com vasos sanguinis, alimenten aquest ésser. L’existència del qual es veu composta pels minuts, hores i dies que transcorren. S’alimenta, creix, es retorça i busca la vida amb els seus moviments impossibles i forma l’estructura d’aquest ésser que, tot i estàtic, roman ple d’experiència i, per tant, de vida.

Imatges bucòliques, que oscil·len entre el somni i la realitat. Horitzons llunyans que doten l’espai de buit. Naturalesa imponent i silenciosa. Mayte Vieta viatja freqüentment al passat en les seves fotografies. Recorre al mar Mediterrani com a context. Aquest es transforma automàticament en el seu símbol nostàlgic per excel·lència. Els seus paisatges ens transporten a una melancolia agredolça que defineix aquell passat que va ser i que no serà de nou. És potser un intent de controlar el temps. L’artista, que ja es defineix a si mateixa com algú nostàlgic, viatja sempre que pot a aquells llocs que la transporten a temps passats. Tarde de encuentro és probablement un encontre amb l’experiència ja viscuda.

L’arrel espera, ja morta i dissecada, per tornar a la vida. Pausada i en repòs, conservada en vidre, exposada i il•luminada amb aspecte teatral. Es resigna a no créixer, a esperar, a hivernar. El temps no passa, el temps es deté en el seu receptacle, i ella roman, espera, hiverna. Per l’artista les arrels són sovint símbol del pas del temps. Si la conservem podem aconseguir controlar metafòricament el pas del temps. O potser no, potser Vieta ens vol mostrar com el temps ens endureix, com les hores i dies creen corbes, racons o nusos. Com el temps ens defineix, ens forma i ens retorça. Com ens permet créixer. Potser Mayte ens mostra com existim gràcies al temps, i sense ell deixem d’existir per a hivernar únicament a l’espera que el temps passi de nou.

Cabellera del tiempo és una peça formada per tres escultures de parafina i col·locades en vitrines d’acer i vidre. De nou apareix aquesta obsessió de l’artista per conservar i impedir el pas del temps. Figures delicades que representen el cos femení apareixen translúcides i subtils. Mostren la delicadesa i allò efímer del cos. Aquest, lluny de representar únicament l’artista i convertir-se en un mer autoretrat, parla de la fragilitat del cos humà i el mostra a vegades indefens. Vieta no es centra únicament en un autoretrat sinó que és una representació de tots els cossos, totes les gents. Cerca una representació universal.