L'absència d’una biografia fa que les dues obres anomenades "Autoretrat" es converteixin en una autobiografia plàstica i visual, en què la mirada necessita el tacte per a furgar en les qualitats del color o en el replec d’una ombra que s’escapa entre les imatges. Autoretrat visual i absència de biografia, la que ningú no ha escrit – em diu-, formen un entreteixit de fragments, unes connexions on el fons més abstracte es condensa amb el rastre viscut. L’absència d’una biografia escrita li provoca aquesta necessitat de plantejar determinades circumstàncies vinculades al flux de l’existència, una mena de collage de la vida i de la memòria, de la transformació del record en una intensitat emocional.

Un d’aquests autoretrats ens parla de les dones que l’han marcat i l’han fet com és, que s’integren com diferents elements de la memòria... La mare, la dona, la filla i la neta al voltant d’un autoretrat inèdit de 1951, ampliat i pintat.

Quan vaig introduir la figuració als anys seixanta amb una ironia sagnant, amb fragments de revistes i diaris que es juxtaposaven a la pintura, amb temes com l’erotisme, la misèria, la mort agressiva..., la gent no va entendre per què m’havia passat la collage. En lloc de comprendre que era una via per a denunciar situacions d’injustícia, algunes veus de crítics conservadors es burlaven de l’evidència física, del mateix procés de detall, tot dient que “¡Este mundo roto está muy roto!”. En canvi J.E. Cirlot sí va entendre que estava condemnant “la condició humana”.

"L’essència de les coses no té cronologia, la trobes en els grans mestres de la pintura, però això tan sols ho veus amb la maduresa. Passem per la vida i la meitat de les coses se’ns escapen sense adonar-nos que la càrrega és més forta si la fas des d’un punt de vista històric. Els fets es repeteixen i hi ha un fil que uneix, ens alerta que no hi ha tanta diferència."

Son aquestes relectures del món de l’art que, sumades al procés reflectiu i íntim del seu propi recorregut per la vida, s’introdueixen en homenatges a la pintura, fins i tot integrant temes religiosos per primera vegada, imatges que considera impressionants i brutals de la pintura espanyola. I al bell mig d’El Greco, Miró, Picasso o J.M de Sucre, apareixen Leonardo, Miquel Àngel, Durero o Man Ray.

"L’any 1966, el collage em va anar molt bé com a protesta política contra la vida burgesa mal entesa. Ho feia amb una certa ironia i l’evolució m’ha portat a aquests homenatges que em permeten – com no ho havia fet mai- establir connexions amb altres èpoques. Ara no és tan crític, encara que potser ho interpretaran en aquest sentit, però de fet estableixo una complicitat positiva amb la gran pintura de tots els temps i no tracto de carregar-me res. Tot el que hi havia d’atac, agressió ironia... ara va de comprensió i admiració."

La darrera sèrie de pintura i collage, Heràclit, és com llegir Umberto Eco i fer una estructura paral·lela, traslladar històries al teu present i descobrir que, canviades les èpoques, els escenaris i els seus protagonistes, hi ha un fons que perdura, perquè la perspectiva ens ajuda a estirar el fil invisible que uneix de manera transcendent les diferents actituds del ser humà.

La darrera sèrie de pintura i collage, Heràclit, és com llegir Umberto Eco i fer una estructura paral·lela, traslladar històries al teu present i descobrir que, canviades les èpoques, els escenaris i els seus protagonistes, hi ha un fons que perdura, perquè la perspectiva ens ajuda a estirar el fil invisible que uneix de manera transcendent les diferents actituds del ser humà.