Ramon Herreros Herreros

Herreros destaca un fragment de l’assaig La llum de la nit de Pietro Citati que a continuació reproduïm i que ens dona una idea de la fascinació de l’artista per la representació humana: "A voltes, mentre recorrem el món, presoners del nostre propi cos com l'ostra de la seva closca, s'esdevé que percebem un rostre bellíssim. L'aparició llampurneja i veiem en el record la Bellesa supracelestial, semblant a una altra que havíem contemplat una altra vegada, resplendent damunt el seu pedestal sacre. La visió del rostre bellíssim ens deixa esmaperduts i colpits: un estremiment d'horror sagrat ens assalta, com al novici durant els misteris; quelcom dels nostres temors d'aleshores batega dins el nostre esperit. Mirem la bella imatge terrestre i la venerem profundament; i si no teméssim que ens prendrien per bojos li oferiríem sacrificis".

Ramon Herreros afirma que el retrat ha estat un gènere que sempre l’ha atret. Segurament perquè inclús abans d’iniciar la seva etapa figurativa ja va sentir la fascinació pel complex tema de la relació entre la model i el pintor. En els retrats que podem veure en aquesta mostra, les models posen a l’estudi però no per a un encàrrec concret, amb la qual cosa queden excloses del retrat les connotacions socials que aquest ha tingut al llarg de la història. Aquestes obres són percebudes com a experiències íntimes entre pintura i model.

L’atmosfera que respiren les models d'Herreros és la pròpia realitat del quadre, un espai on, aparentment, no hi ha referents: la model n'és la protagonista i a partir d’ella l’artista va construint l’entorn, creant un fons de color purament pictòric, un fons que li pertany de manera íntima ja i que ens trasllada a la seva època abstracta, la qual cosa dota d'unitat tota la seva trajectòria artística.

La majoria dels retrats són de format quadrat. El quadrat sempre ha estat una forma de potent simbolisme terrenal per la seva simetria central, és considerat l’equilibri i significa la representació d’un món ordenat i estable. Les diagonals marquen un ordre perfecte, un centre que aspira a compensar l’insuportable pes d’un món en constant desordre. Aquest centre, precisament, és el lloc que ocupa la figura de la model.

És curiós veure com als retrats d’Herreros l’estudi és l’escenari de les profundes emocions que genera tot acte creatiu. Un estudi que no intuïm ni veiem, de la mateixa manera que tampoc veurem l’autoretrat de l’artista. En aquestes obres, el passat i el present de l’artista es fonen en una dimensió temporal que està per sobre d’etapes cronològiques concretes, abstractes o figuratives.

En aquests retrats veiem que cada rostre és portador d’una història, cadascun d'ells ens mostra un mapa de somnis, pensaments, desitjos i emocions que moltes vegades s’han volgut veure com una al·legoria del pas del temps.

Si resseguim l’etapa abstracta d'Herreros, podem veure que el color n'era el principi vital i la geometria el principi harmònic. Als retrats que presentem en aquesta mostra, aquests dos principis encara són ben visibles. Les formes geomètriques, sense detalls, i el color com l’absolut protagonista.

Herreros encara recorda amb entusiasme els seus inicis quan pintava amb model i va descobrir el cos femení. Un cos nu que es va repetint en moltes de les obres que configuren aquesta exposició. La forta influència d’aquells anys adolescents va despertar un profund interès per la figura de la dona i no és estrany, per exemple, que les pintures abstractes de l’artista es completessin fent fotografies de dones nues davant dels seus quadres.

Jordi Ibáñez Fanés, en un text que va escriure sobre l’obra d’Herreros, posa èmfasi en la tècnica del fresc i en la icona com a dos gèneres de la història de l’art que juguen un paper rellevant a les pintures de l’artista. Pel que fa al fresc, la tècnica que utilitza resulta molt reveladora, ja que primer cobreix la tela amb una gruixuda capa de guix i obté per tant una superfície que simula la textura del fresc, on posteriorment aplicarà la pintura a l’oli. D’aquesta manera aconsegueix uns efectes als seus fons que ens remeten a tempestes crepusculars i a un espai on el temps entra en suspensió.

Pel que fa a l’ús de la icona, com afirma Ibáñez Fanés, la seva anàlisi ofereix la lectura més secreta i enigmàtica de les obres de l’artista. Els objectes que envaeixen les obres i que acompanyen sovint els seus nus femenins es converteixen en un enigma difícil de resoldre. És cert que ens transmeten una estranya vibració que envaeix tota l’obra i que de manera inconscient relaciona aquestes icones amb l’esser humà. El nostre repte és trobar-hi o no aquesta relació.

Herreros representa l’anhel de l'ésser humà de recuperar la comunió amb la natura mitjançant la presència de l’arbre, símbol de l’equilibri natural ja que redirigeix el seu creixement adaptant la seva estructura a qualsevol dificultat o territori en què ha de créixer. La simbologia en l’obra de l’artista apareix precisament amb l’arbre, símbol còsmic i d’ascendència. Objecte sagrat i adorat per les cultures primitives, és la imatge arquetípica del centre del món. L’artista busca l’equilibri fusionant la figura femenina amb l’arbre. Una fusió que ja veiem en diferents cultures antigues i en la mitologia clàssica –per exemple, el llorer i Dafne, l’olivera i Atenea–, sempre arribant a aquell punt de fantasia creadora, a través dels arquetips, que constitueixen un dels valors més elevats de la humanitat.