A. Mateu Mateu

Mitjançant la unió de dos moments vitals importants per Assumpció Mateu, l’artista ens presenta aquesta exposició. Hi queden compresos dos moments crucials en la seva vida, dels quals sorgeixen dues sèries que aparentment no tenen relació entre si, però que sota la superfície amaguen tant una mirada única i de reflexió com l’embelliment i poètica que neix de l’artista per a transformar el dolor, la lluita i l’angoixa. La primera sèrie, que correspon al període de temps en què Mateu acabava els estudis de belles arts a la Universitat de Belles Arts de Sant Jordi alhora que els estudis de disseny a l’Escola Elisava, es centra en un relat que ella titula “Presons íntimes”. Amb un llenguatge de referències informalistes ens parla de la lluita per la llibertat i la censura d’aquesta durant el franquisme.

Podem entendre aquesta primera sèrie de Mateu com a part de l’art de les revolucions o inclús art de postguerra. “Presons íntimes” és una sèrie que va realitzar l’artista entre 1974 i 1975. Durant els darrers anys del franquisme, en què la repressió encara era latent, Mateu juntament amb altres personatges de la seva època, utilitzen l’art a manera de protesta. Ella, participant d’un grup de teatre, veu com amics i persones properes són empresonades. L’artista reflexiona sobre la idea de llibertat. Sovint es planteja com els qui semblen tancats tenen en el seu poder una llibertat major que qui resideix fora de presó, i conclou que la llibertat prové sempre de l’interior. Veiem així en aquesta obra la representació d’un espai interior, una presó o alhora una finestra, i ens trobem situats en l’interior d’ella.

Un altre dels elements que podem destacar són, l'ús de mans i el rastre que deixen. Les mans es converteixen en símbol de lluita i de llibertat. La mà es transforma en símbol d'esperança. En aquesta obra d'aspecte minimalista en la qual un requadre central és una finestra al món, la petjada que deixa una mà negra es concerti en anhel de llibertat. Les mans clamen i es mostren combatents. Pensem en manifestacions, en reunions reivindicatives, en supliques que neixen de la voluntat social de canvi. En la nostra ment pot formar-se nítidament la imatge d'una multitud amb les mans alçades. Mateu agafa aquesta imatge i la transforma poèticament en una obra de caràcter contundent. Ens trobem observant una representació simplificada, que no simple, d'una de les nostres grans armes de lluita.

Destaquem també l’ús de materials diversos que Mateu aplica a la seva obra. Aquests, propis de l’informalisme i inclús de l’arte povera, formen un llenguatge propi. Les seves obres ens fan pensar en Tàpies, Motherwell o Millares. Els cosits, trencats i incisions doten l’obra d’una pell que en aquella època es va convertir en símbol d’identitat de l’artista. Aquesta pell, esquinçada, ferida i de vegades reconstruïda, se’ns presenta com un paral•lelisme a la pròpia realitat i temps que vivia Mateu. Una realitat constituïda per la repressió, trencada i malmesa, que l’artista intentava cosir o sanar. L’ús de papers, cartrons, fustes, esparadraps i de més materials humils ens presenten un art de peu, on aquests mateixos materials són dignificats.

Un altre dels rastres humans que Mateu ens deixa en les seves obres són les petjades. Imaginem l’artista creant de manera visceral una sèrie de pintures, encara més viscerals. Semblen néixer de la ràbia i la lluita. D’una inconformitat davant una realitat submisa. Els peus marquen el camí on altres han lluitat. Un rastre de peus descalços, desproveïts d’artificis, despullats, que semblen representar una lluita també desproveïda d’artificis, on els ideals, també despullats, són el que realment importa. Un horitzó fosc divideix l’obra en dos. A la part inferior, grafismes i peus componen un espai de resistència cap a una segona meitat superior, fosca. “Ni un pas enrere” sembla el leitmotiv de l’obra.

La idea d’un horitzó cremat recorda un futur desesperançador, un present consumit per les flames que destrueixen al seu pas qualsevol tipus de creixement. Una analogia d’un temps franquista passat. Però les flames, el foc, també poden ser símbol d’un nou creixement basat en les cendres de l’ahir. La mateixa artista diu: “hi ha una manera de veure i de sentir les coses que és pròpia a cada individu […] podem canviar les circumstàncies, però la manera de percebre-les és molt individual. Per això crec que dos estats, amb tant de temps entremig, poden apropar-se per la intensitat de la manera en què les vivim i les expressem, quant al contingut i no a la forma”. Aquesta obra ens fa de pont entre dues èpoques i ens mostra com 30 anys de diferència són viscuts i representats d’una manera similar. El sentir de cada un és intrínsec al seu ser i això ens fa pensar que la realitat és com la sentim. La realitat, el present, és subjectiu. El dolor uneix el temps i la recerca més que el resultat.

La presència del foc i el seu rastre vertebra aquesta segona sèrie d’obres realitzada per Assumpció Mateu. A pesar que trobem també en obres anteriors aquesta mateixa marca, en la sèrie de “Bosc cremat” se’ns presenta com a eix central. Aquest element es basa en una dualitat de conceptes oposats. Per un costat, el foc destructor, que arrasa tota forma de vida al seu pas, i, per l’altre, element creador. En un sentit metafòric el foc podria ser símbol de transformació. L’artista, que sempre ha atorgat als boscos i a la naturalesa una importància vital, troba similituds entre aquest ecosistema i la seva vida. El foc que per una banda destrueix, per l’altra, purifica. Després de passar per un bosc prop de Maçanet de la Selva, que havia estat consumit per les flames, Mateu s’endinsa en els paisatges lunars de la vida destruïda.

Una caixa de fusta guarda en el seu interior la terra del bosc. Un petit recipient que sembla contenir un tresor de la memòria de l’artista. A vegades, la necessitat de guardar, col•leccionar o emmagatzemar és un reflex de l’ànsia de l’ésser humà per recollir i preservar records. Aquests són símbol i prova de la pròpia existència. El record és una commemoració i reafirmació que hem existit. El record guardat en una urna, la persona que ha mort i que guardem també en una urna, els records de la infantesa que guardem en una caixa, tot això forma un anhel per no desaparèixer. La persona que no volem que desaparegui, l’infant que vam ser que no volem oblidar, la terra del bosc com a vida que volem que segueixi existint i que guardem recelosos en un receptacle per així contenir-la. Però la vida, l’existència, el record, no són immunes al pas del temps, reprimir o contenir és un gest en va que només serveix per a recordar.

L’escorça de l’arbre, matèric i complex ens reflecteix la pell de l’artista. Els boscos, plens de vida, els boscos cremats, plens d’absència. Mateu, a través de l’impacte rebut davant dels incendis que presencia i la pèrdua d’un amic proper, reflexiona sobre la falta. Les seves obres, igual que un bosc cremat, ens apareixen nostàlgiques. El silenci es fa present en imatges properes, plans detall de paisatges arboris, pells d’escorça, deserts de fusta cremada. La mateixa pell que veiem en la pintura ens fa olorar a la part de darrere del nas una espurna de fusta carbonitzada, sentir lleument la calor residual del que ha estat destruït, i sentir, sobretot sentir-nos en silenci “dins lo cremat”.