Gabriel

Gabriel ens planteja la seva obra com un refundar la forma. Les seves escultures, de caràcter abstracte, ens parlen d’una cerca de noves formes artístiques. Així com la pintura abstracta ens oferiria informació de la pintura com a tal i seria un mètode d’autoreferència, amb l’escultura de Gabriel passaria el pateix. L’escultura parlaria de forma i de procediments escultòrics i, alhora, del retorn a l’origen, a l’ésser humà, al misticisme, a la incertesa del destí i a l’anhel metafísic. En la seva obra, obsessionada amb la formalitat de la representació, els materials cobren importància. I són heterogenis: cristall, ferro, aigua o neó, o bé elements més orgànics, com la pell de serp o la fusta.

Les obres d’aquesta exposició estableixen un diàleg entre els elements creats per la natura (tots els elements que es creen de manera accidental) i l’artificialitat d’alguns dels seus materials, els «feliços accidents» que apareixen quan es modela el que és artificiós. Això confronta dos móns i crea incertesa, tant en el creador com en l’espectador. L’inconscient de l’artista esdevé llenguatge i crea amb la forma preguntes retòriques, dubtes i trampes que l’espectador ha de resoldre davant de les seves obres. Algunes de les seves creacions sembla fins i tot que transgredeixin les lleis de la física, fet que desperta la percepció i al mateix temps sembra dubtes, en reflexionar sobre els límits de la realitat.

Gabriel, com a artista autodidacta, se situa més com un precursor de la tècnica i el llenguatge que com el seguidor d’un moviment concret ―malgrat que crítics como Rafael Argullol el situïn en el vessant no figuratiu de l’escultura vinculada a l’abstraccionisme, pròpia de la segona meitat del segle XX. Ell mateix afirma: «El sistema et dona la resposta que ell desitja i això és incompatible amb la creació.» Per tant descobrim un artista al qual interessa «situar-se en la intempèrie, a l’exterior del sistema». Això li permet crear lliurement, lluny de cànons que no siguin els propis; obrir la porta a fracturar la norma.

Les metàfores com a portes que obren abismes existencials també estan presentes. La cerca constant de la materialitat correcta, d’una forma precisa, de la referència a la natura i al caos dins de l’ordre o a l’ordre dins del caos… Sembla que les seves obres suspenguin el temps, que el parin del tot encara que sigui per uns instants, en què l’espectador, nosaltres, sentim el privilegi d’observar el temps aturat i d’apropar-nos a aquest anhel universal. En aquell moment de pausa total, d’absència de tot, podem reflexionar sobre els aspectes més transcendentals de la nostra existència.

El buit també adquireix una gran importància en l’obra de l’escultor. El buit com a soledat, com a absència, es converteix en presència constant i també en forma, en les seves pròpies paraules, «tot i que, paradoxalment, en primer lloc calgui construir el buit». La plenitud de la forma i la seva absència es combinen per exemple a To Theion. Concretament, el buit en aquesta peça està emmarcat i delimitat. És com si la matèria travessés la vacuïtat a la força, fent contorsions per poder entrar, com si aquesta fos densa. I és que el buit pot ser dens, d’una densitat aclaparadora; d’una densitat que deforma la matèria més compacta i dura.

Aquesta escultura de Gabriel sembla que insinuï, més que no pas que dictaminar. Les subtileses, més que les evidències, ens desarmen i obliguen la nostra percepció i pensament a esforçar-se. La veritat sembla molt més encertada quan està amagada, ja que, camuflada entre les seves formes, ens travessa sense que ens n’adonem. Juga, encarta que creiem que estem fracassant cognitivament. Ens genera dubtes sense que ho advertim. I és que l’artista es vol deslligar de la idea de metàfora. Com explica ell mateix, quan ens desprenem del llenguatge que determinaria la manera de pensar desapareixen també la idea preconcebuda i la forma pura; la matèria despresa de la preconcepció esdevé art lliure.

La cerca de la forma pura és sovint el fil conductor del treball del artista. Aquesta forma pura, l’espai que ocupa, el buit que omple, es torna objecte. Un objecte davant nostre que no podem abastar i per tant ens sembla objecte de desig. Gabriel, que defensa l’acte creatiu en si mateix i, diu, «continuo pensant que el poder de l’art radica en materialitzar alguna cosa que es troba en l’intel•lecte», ens mostra com la proacció brota de la seva psique i se’ns presenta imponent i com un repte cap a la nostra pròpia.

Tetragrammaton ens presenta una epidermis metàl•lica. Els claus s’assemblen a petites cèl•lules, dures en la seva composició. Una dermis armada que les ondes tornen gairebé líquida, com porus ampliats, com ones a l’aigua, com ondulacions sonores. Duresa i elasticitat s’entrellacen. També es una forma pura que es manté malgrat el pas del temps, les circumstàncies, les construccions socials o qualsevol presumpció. La forma és eterna i universal, com ho són les escultures de Gabriel. I aquí és on radica la seva tasca: en una cerca constant, una depuració i una universalitat que transcendeixen el mateix artista.