Ansesa Ansesa

Les persistències es van repetint, sempre a la recerca, i l’exposició permet descobrir-les, comparant obres de diferents èpoques amb elements formals molt semblants. Com, per exemple, les cal·ligrafies que veiem en aquest quadre, que aniran evolucionant des d’una primigènia gestualitat que s’endinsava en el signe com a grafia, anant més enllà de la simple lletra per esdevenir un símbol, fins a arribar al darrer homenatge al seu estimat Joan Miró (obra número 15) on el gest s’ha convertit en un "dripping" negre.

A Enric Ansesa no li ha preocupat mai haver d’acostar-se a diferents moviments si així pot expressar millor els seus pensaments. No ens ha de sorprendre trobar als seus treballs referències a l'art cinètic, pop art, expressionisme abstracte, minimal, “povera”, conceptual o figuratiu, doncs aquests no són més que recursos al servei d’una idea a expressar sobre un pla, gairebé sempre negre, com si es tractessin dels diferents tons d’una paleta. La seva és una obra fruit del seu temps i, com a tal, és coneixedora de tots els corrents artístics del segle passat, que farà servir sempre que ho trobi convenient, sempre que ho necessiti.

Una altra de les persistències d’Ansesa són els punts, realitzats amb pintura acrílica a principis dels vuitanta es tornaran agulles o cautxú amb els nous materials, però a la vegada conservaran intacte el seu missatge. El punt és un dels elements formals que més ha treballat i ha arribat a convertir-lo en una abstracció dins la pròpia obra abstracta, un univers per si mateix. Un punt sorgit de vegades de la lletra/signe/símbol, d'altres com una individualitat però també com a part d’una multitud quan es repeteix. Un punt com a element metafísic i espiritual però també com a imatge d’algú concret, amb cara i ulls, noms, cognoms i numeració. El punt com a final però també com a principi. El punt zero de Malèvitx com a un dels seus referents.

Les obres d’Ansesa desdibuixen sovint les fronteres entre pintura i escultura/objecte. Aquesta és una de les característiques de la seva producció artística que s’anirà accentuant a mesura que avancin els anys, una fugida del concepte de quadre com a finestra, com a mentida, envers el quadre com a realitat, com a objecte “per se”, com a element tangible. Un quadre no és res més que una superfície plana on actuar. Francesc Miralles ja el va definir fa uns anys de manera molt encertada com “un conceptual que pinta”.

Aquella línia pintada que dividia per la meitat algunes de les seves composicions dels anys setanta i vuitanta evoluciona cap a la sutura sota la influència dels “concetti spaziali” de Fontana. Obres on a través de talls i forats realitzats a les teles es buscava la manera de fugir de les dues dimensions del quadre i acostar-se a les tres de l’escultura però sense marxar d’elements propis de la pintura, com és el gest. “After Fontana” és un nom prou aclaridor per a aquestes obres, que per molt poc no van estar penjades al costat dels “concetti spaziali”, una proposta que el crític italià Enrico Bellati no va poder portar a terme abans de deixar-nos.

La pròpia sutura també es repetirà o multiplicarà i avançarà cap a formes que ens recordaran els panys forrellats medievals, convertint la superfície negra/fosca/llisa en imaginàries portes que esperen ser obertes. Una dualitat obert-tancat que l’artista repeteix amb altres paràmetres en tota la seva producció. Foscor i llum, sobrietat i sentiment, matèria i dibuix, o la seva favorita, ordre i caos. La dualitat sempre present, com a eix vertebrador de l’obra d'Ansesa.

La darrera persistència de l’exposició són les creus. Una icona repetida i treballada per diversos artistes contemporanis, però aquí les creus tenen a veure amb el “Quadrat negre sobre fons blanc”, el “Cercle negre” i la “Creu negra” de Malèvitx. Obres de les quals el propi Ansesa sempre diu que el pas del temps li ha fet un favor afegint el clivellat a la seva pintura. I amb això ens està dient molt de la seva manera d’entendre l’Art. A l’igual que aquell punt negre inicial, la iconografia de la creu també hi serà present ja des dels inicis. En un principi, com a símbol de negació, en altres ocasions com a tribut al seu “pare artístic” Malèvitx, i sovint com a icona omnipresent de la nostra cultura cristiana i símbol de l’espiritualitat a Occident. Un altre dels components essencials per acostar-nos a la seva producció. Espiritualitat i reflexió.

El suprematisme de Malèvitx i les seves teories artístiques sense cap objecte o figuració representada en el quadre és l’altre gran referent que trobem en aquesta exposició. Ara fa ja més d’un segle, Malèvitx arriba amb les seves pintures suprematistes al punt zero, és a dir, a la màxima abstracció. Un punt inicial on tot hi és, un lloc imaginari on conflueixen art, ciència, espiritualitat, espai i temps. Un univers en si mateix que demana una participació de l’espectador ja no basada en el plaer merament estètic produït per la seva observació sinó que, amb l’absència de qualsevol element al quadre, l’enfronta a una reflexió, a un raonament metafísic més elevat que el simple gaudi produït per tenir davant un objecte més o menys bonic. Aquí comencen les obres d’Ansesa, a la més pura abstracció.

Per Ansesa, els materials emprats no són més que un mitjà per a expressar-se i també per a la recerca d’una perfecció formal, cada vegada més propera, a l’hora de fer-nos arribar les seves propostes. Acrílic, resines, matèria, agulles, objectes, “leds”, o cautxú, com veiem en aquesta obra, un políptic blau de grans dimensions realitzat sobre cautxú i d’aspecte cinètic, que ens convida a volar deixant-nos portar. “Encara recordo el primer dia que vaig veure, a l’entrada d’una galeria de Barcelona, aquella primera obra realitzada amb cautxú, neta, dins d’un simple rectangle que la presentava nua, despullada de pintura, fantàstica en la seva simplicitat i humana en la seva perfecció gràcies a l’encert del material escollit. Era com aquell angle recte de 89 o 91 graus de què ens parlava Eduardo Chillida, que semblava recte però no ho era. El mateix passava amb aquell material, que no era recte tot i semblar geomètricament perfecte. Era un pas més, un acostament cap a una obra definitiva que no para d’evolucionar.” Toni Álvarez de Arana

A l’exposició hi trobem, a mode de fil conductor, una sèrie d’obres de petit format, com aquesta. Es tracta d’unes mides utilitzades per l’artista ja des dels seus inicis i d’on a posteriori naixeran obres de majors dimensions. Es podria pensar que són simples preparacions o estudis –com hauria fet un pintor clàssic– però no és el cas, perquè aquí parlem d’obres ja acabades, cuidades i plenament vàlides, que al ser traslladades a proporcions més grans adquiriran un aspecte gairebé totèmic i desdibuixaran sovint les fronteres entre pintura i escultura/objecte.

Aquest petit format ens obre les portes a una evolució dins d’un espai acotat que és la tela, un pla sense perspectiva on tot és possible i alhora tot és qüestionable, inclús el propi negre, que a mida que ens acompanya deixa de ser un color per convertir-se en una simple superfície on treballar, un suport en què l’artista es troba còmode a l’hora d’ensenyar als altres la seva visió particular del món que l’envolta. “Un quadre ha de contenir tot l’univers en el seu interior”, com ens diu el propi artista.

Després d’aquests cinquanta anys de feina continuada, als seus treballs es poden trobar totes les persistències. Ara, les sutures s’omplen de símbols, les creus tenen agulles i els estilitzats punts negres, realitzats amb pintura acrílica a principis dels vuitanta, han esdevingut, com veiem en aquesta obra, un gruix de matèria, mentre les xarxes de pensament es dedicaven a capturar cal·ligrafies. Tot un conjunt d’elements que conformen el seu món, amb un univers a cada obra, com a ell li agrada.

En aquesta obra, una vegada més, un petit format apunta el nou camí a explorar. Ara serà mitjançant la llum que sorgeix dels punts de les seves obres gràcies a l’ajut de les noves tecnologies. I, alhora, ens avança la propera instal·lació que presentarà a la Capella de Sant Nicolau, un dels quatre espais de la seva Girona natal, juntament amb el Museu d’Art, la Casa de Cultura i el Museu d'Història, que també dediquen aquest any un reconeixement a la seva trajectòria.

Una magnífica estelada tombada tanca aquesta exposició i representa a la perfecció un convuls moment de les nostres vides recents. Gairebé podríem parlar d’aquesta peça com d’un document històric que, sense concessions, crua com la realitat, acaba el recorregut i ens torna al nostre dia a dia. L’exposició ha acabat.