Viladecans Viladecans

Aquesta obra ens remet directament al poema “El corb” d’Edgar Allan Poe, el protagonista anònim del qual pensa en la seva estimada i perduda Leonor quan un corb entra a casa seva per repetir constantment: “Mai més”. Igual que el relat de Poe, l’ambient de l’obra és dens, però en aquest cas, en comptes d’una única presència neguitosa que escomet el protagonista/espectador, trobem un setge, una claustrofòbia creada per múltiples “mai més” i, al centre, un horitzó de paraula: un concepte escrit, més mental que real. Un suposat horitzó col•locat a la força sobre els corbs i sobre les parts cremades que pronostica que el mateix horitzó es troba cobert per aus.

El suport, filtre orgànic, dota l’obra d’una nova dimensió, basada en la descomposició i per tant en l’evolució de la mateixa obra. Es tracta d’una obra viva davant d’un concepte naturalment viu que evoluciona amb el pas del temps. La literatura es converteix en objecte. Veiem una clara relació establerta entre literatura i pintura: un tron de blau ultramar, color recurrent en l’obra de l’artista, escenifica teatralment el concepte escrit, que sembla sortir d’un pinzell de brotxa plana. De composició tancada i estàtica, aquesta obra ens presenta un dels projectes més conceptuals de Viladecans.

Aquesta obra segueix la mateixa estètica conceptual que Literatura-Objecte i escenifica un altre dels seus pilars. La descomposició del suport creat per l’abrasió de la superfície presenta una imatge d’envelliment prematur. De nou el tron, i de nou el blau ultramar. Viladecans deixa rastres i símbols com a mostres gairebé cal•ligràfiques, una empremta que unifica el seu llenguatge. Ens toca a nosaltres exercir de grafòlegs i anar desvelant les seves grafies. El bitllet col•locat a la part superior del tron trenca amb la poètica de la imatge i planteja una nova incògnita, un element extern que exerceix de missatge.

Aquesta obra ens remet a un estat primigeni de gestació. Com un fetus en creixement, tots els estadis, tots els vessants i branques conviuen en un espai atemporal de desenvolupament. El cuir del suport, relacionat directament amb la pell, fa orgànic el procés de gestació. Tots els gèneres literaris estan relacionats entre si. El blanc, color pur i atribuït a la creació a Occident, il•lumina; el blau, geomètric, recull. També blanques són les lletres de la literatura, així com el nus, que d’una banda es presta a desfer-se i d’una altra parla de cohesió. Estem, potser, davant d’una obra que ens explica directament conceptes d’unificació, de creació i de gestació. Del naixement del pensament, no d’un individu particular, sinó de cadascun de nosaltres.

Viladecans, com a entomòleg, científic i observador, s’endinsa en tot allò que l’envolta. La seva inspiració i les seves reflexions venen no solament de la literatura sinó també de la quotidianitat. Elements d’estudi es colen en les seves obres. Un exemple d’això és Inventari de l’hort. De nou la imatge orgànica, però aquesta vegada sustentada en la representació de plantes, que semblen tretes pràcticament d’un diari científic de l’edat mitjana. O fins i tot d’aquell manuscrit Voynich, indesxifrable però carregat de misteri. L’ordinari barrejat amb l’enigmàtic. El decoratiu amb el científic, el mundà elevat a categoria d’excels.

La història del Faust de Goethe podria guardar certes relacions amb l’artista, que al llarg de la seva trajectòria s’ha servit del personatge diverses vegades, mitjançant el retrat o la grafia. Un protagonista frustrat pel seu desconeixement de les arts, la literatura i la ciència que, mitjançant la màgia, es ven la seva ànima al diable per aconseguir un coneixement tan preuat. Percebem un personatge fosc, amagat rere l’ombra i de mirada penetrant. La paraula ànima es repeteix a manera de mantra en tota l’obra; és la seva moneda de canvi. L’artista-personatge representat està envoltat d’ocres, vermells i taronges, cromatologia característica del foc etern o de l’infern. No sabem amb certesa si ens trobem davant d’un personatge turmentat per un pacte injust o per saber-se conscient de tot allò que desconeix.

En aquesta obra, la pintura (generalment plana, igual que moltes obres de l’artista) esdevé un element tridimensional, es transforma en concepte tangible. El blau ultramar, el blau Viladecans, com a fons de creació. Al seu damunt, dos únics elements: un tros de bastidor i la paraula escrita. Viladecans no treballa amb artificis, la seva pintura no es remunta a la tradició d’escenificació ni pretén ser cap engany. La seva pintura va un pas més allà. De vegades és pintura per si sola, i quan vol crear la tridimensionalitat no juga amb la tècnica, sinó que l’afegeix directament. Objectes que converteixen en tridimensional la pintura, que per tant esdevé pintura-objecte.

Existeix una clara analogia entre l’obra que representa la creació dels gèneres i aquesta altra, dedicada als diversos gèneres. Aquí, els gèneres sorgeixen d’un niu, d’ous on s’han estat incubant per després fer eclosió en la seva maduresa. Hi ha una clara relació entre el niu i els ous sobreposats a la pintura i el dibuix en blanc del niu i el nom escrit dels diversos gèneres. De base, un intricat laberint o xarxa unifica i cohesiona tots els conceptes. És constant l’expressió de Viladecans i l’èmfasi que posa en els vincles que existeixen entre pintura, literatura, poesia, ciència.... Com si totes les branques provinguessin d’un nucli central i se’n nodrissin a través de la sàlvia que viatja en el seu interior. Conforma un mapa, un teixit d’expressió que li serveix de reflexió d’una banda i de signe d’identitat d’una altra. Viladecans és aquesta complicada xarxa neuronal i les seves obres són els axons que l’uneixen.

L’obra de Joan-Pere Viladecans està estretament lligada a la poesia, la literatura i, en alguns casos, el cartellisme. Ens planteja relacions existents entre diferents tipus d’expressió, canals de connexió i representació que de vegades remeten a conceptes literaris. La seva obra sovint reflecteix temes i obres de la literatura clàssica que li serveixen per parlar de capítols de la seva vida o que d’alguna manera l’inspiren. Beu de Rilke, Thomas Mann i Poe, entre d’altres, i a les seves llibretes, en les quals prepara totes els seves obres, veiem un imaginari exhaustiu i un procés de creació en què cada pas està perfectament coreografiat.