María Helguera Helguera

En aquesta obra, l’artista pren la imatge del toro, tan arrelada a la cultura espanyola, i la fa servir com a símbol d’una identitat. Com tants altres artistes que han explorat el món de la tauromàquia, Helguera reflexiona sobre el ritual, gairebé d’iniciació i tenyit de “sacrifici”. La imatge, amb aire primitivistes, presenta l’animal al centre. Cromàticament reduïda, l’obra ens recorda a pintures rupestres, en què es plasma l’entorn com a intent de catalogar i definir la realitat. Les incisions en la capa de pintura marró delimiten l’animal, que més que pintat se’ns presenta inscrit, gravat sobre un oli matèric.

Amb la mateixa tècnica que a l’obra anterior, se’ns presenta Canto a lo profano, en què una figura masculina i una altra de femenina semblen entremesclar-se, un símbol que ens recorda a la cultura maputxe, originària de l’Argentina i el Xile d’abans de la colonització espanyola. La identitat cultural juga un paper important en l’obra de María Helguera, que pren consciència de la pròpia en viure exiliada a Barcelona. Ella mateixa descriu un retorn conceptual tant a Buenos Aires com a Llatinoamèrica des del moment en què viu lluny del seu lloc d’origen, ja que habitar en una ciutat no és simplement existir.

En aquesta obra podem observar una gamma cromàtica diferent a les anteriors, tot i que la tècnica, matèrica i incisiva, se li assembla. Purita casualidad reprèn i reforça la idea de dos vessants, masculina i femenina, unides. Un únic ens comprès per tots dos sexes, que semblen fusionar-se per donar pas a un nou personatge. Conceptualment s’aproxima al mite d’Aristófanes, segons el qual originàriament l’ésser humà es dividia en tres categories: aquells formats per dos cossos d’home, aquells formats per dos cossos de dona i finalment aquells que comprenien cos d’home i cos de dona. Fins que Zeus, com a càstig per la seva vanitat, els va dividir a tots en dues meitats.

Aquesta obra, que ens recorda la pintura de L’últim sopar de Leonardo da Vinci, és un homenatge a Hernández Pijuan, que va ser molt pròxim a María Helguera, a l’igual de Ràfols Casamada, Maria Girona i altres artistes dels cercles barcelonins lligats a l’escola Eina. Aquests van introduir Helguera a Tàpies, a través del qual va indagar en temàtiques més primitivistes i tècniques com l’empastat. La complexitat de la simbologia de l’obra de l’artista es fa present en quadres com aquest, en què trobem reinterpretacions i adaptacions d’obres clàssiques en un llenguatge influenciat per artistes coetanis i amb una simbologia que beu de la cultura llatinoamericana, així com representacions de la seva realitat.

Aquesta obra també sembla que és la reinterpretació d’una obra clàssica, en aquest cas, La núvia jueva de Rembrandt, que ella mateixa descriu com una falta de respecte flagrant a l’artista i alhora una declaració d’amor. Helguera va triar aquesta obra que apreciava tant per a iniciar una etapa pictòrica en què prevalia l’emoció per sobre de la tècnica. D’una banda, va abandonar l’ús de pinzells per treballar amb empastats i espàtules; de l’altra, va reduir dràsticament la paleta de colors a només tres, decidida a treure del vermell, el blau i el groc tots els matisos possibles. L’obra marca un punt d’inflexió en l’estil i la carrera de l’artista.

Piel del otro I [Pell de l’altre I] obre una nova línia conceptual i estilística de María Helguera, que ens remet a les obres d’Yves Klein però amb una connotació diferent, com si allò que li interessés fos l’empremta directa del cos. Té alguna cosa en comú amb la tècnica japonesa del gyotaku d’entintar el peix i fer-lo servir com a matriu per estampar directament sobre el paper. En aquest queda plasmada una representació fidel en què s’aprecien la grandària, les textures de les escates i la forma. Una sensació semblant ens transmet aquesta obra, així com Perros sueltos [Gossos solts], en què les textures dels cossos, el pelatge i la força dels representats queden marcats sobre el suport.

El cavall apareix en moltes de les obres d’Helguera com a iconografia, d’una banda, de la identitat llatinoamericana i, de l’altra, com una rememoració de la identitat familiar. L’artista recorda la naturalesa sagrada dels cavalls, una naturalesa primària i elemental, semblant a la del toro espanyol esmentada amb anterioritat. Comprenem aquí el trencaclosques cultural de l’artista, que viu allunyada de la seva cultura d’origen i, alhora, se sent estrangera a la seva ciutat de residència. L’obra parla de la “memòria de la pell”, com el mateix Jaume Vidal esmenta en el text del catàleg. Comprenem el difícil procés d’exili polític, d’identitat fragmentada, i percebem un intent de deixar una petjada en el sentit més literal de la paraula: pintant la pròpia pell i estampant-la.

Instal·lació de l’artista que relata el seu viatge d’exili de Buenos Aires a Barcelona. Com a presagi d’un viatge sense retorn, la seva obra presenta un diàleg entre aquests dos llocs. La túnica central, cosida amb la representació d’algunes de les seves obres, se’ns presenta com un vestit de pelegrí i ens recorda també les túniques típiques de Setmana Santa o les túniques de Llatinoamèrica. De nou, el pont cultural. Unes cortines fetes amb dibuixos protegeixen, aïllen i enalteixen la túnica com a element central. El títol, Las olas del tiempo [Les ones del temps], fa de catalitzador d’una experiència de travessia per mar, en què el temps juga un paper crucial de transformació, d’aprenentatge i, sobretot, d’identitat fragmentada, com en totes les obres d’Helguera.