Guerrero Medina Guerrero Medina

Abans de realitzar aquesta colpidora sèrie, Guerrero Medina s’ha documentat extensament i durant hores ha revisat material documental sobre aquests successos. Com afirma Maria Lluïsa Borràs en un dels textos del catàleg, quan el pintor ens mostra aquestes escenes i aquests rostres, que semblen desconfigurats, no pretén reflectir la misèria, la desgràcia, la descomposició d’aquella humanitat per tal de provocar llàstima o dolor, sinó que ens proposa d'anar més enllà de la vergonya, la pena i el dolor, i posar de manifest un sentiment d’admiració per una dignitat extrema. Hi veiem, doncs, els rostres eixuts de persones que vestien roba senzilla però neta i endreçada, i que caminaven dretes i amb el cap ben alt com si fossin, no pas les vençudes, sinó les autèntiques vencedores.

Una llarga filera humana avança lentament i de manera ordenada. Amb aquesta obra Guerrero Medina ens mostra la desesperació de milers de persones que arribaren a les platges d’Argelers després de la caiguda de Barcelona el gener de 1939. Famílies senceres, amb les poques pertinences que havien pogut salvar, acabaven de fer el pas dels Pirineus a peu. El rostres anònims es van desdibuixant a mesura que avancem la mirada resseguint la fila. Al fons podem veure que la massa de colors acaba confonent la presència humana amb el paisatge. Els rostres desdibuixats i amb unes línies profundament marcades no pretenen individualitzar cada persona, sinó generalitzar la situació al conjunt de la població que va haver de recórrer a l’exili per poder sobreviure durant aquells fatídics anys.

El camp és el títol triat per Guerrero Medina en aquesta obra on mostra un grup de persones darrere dels filats situats a les platges d’Argelers. Si ens fixem en les paraules de Robert Capa després de visitar aquest indret, podrem entendre millor el que l’artista vol mostrar. “Un infern damunt la sorra: els refugiats hi sobreviuen en tendes de campanya improvisades o cabanes de palla que tan sols ofereixen una miserable protecció contra la sorra i el vent. Per acabar-ho d'adobar, no hi ha aigua potable, només l'aigua salabrosa extreta de forats excavats en la sorra." Els rostres pàl·lids de les dones que veiem darrere d’aquesta barrera improvisada són l’exemple més evident de la narració que Capa ens fa sobre aquell terrible calvari que centenars de persones van haver de patir.

En aquest díptic Guerrero Medina ens ofereix una visió panoràmica de l’efecte que devia causar veure centenars de persones amunionades a les platges d’Argelers. L’horitzontalitat pren protagonisme en la pintura i a través de diferents plans l’artista ens situa en el context claustrofòbic on la multitud tancada a la platja espera pacientment el seu destí. La línia del mar, recta i blava, i el cel ennuvolat són l’escenari que es va convertir durant intenses jornades en la nova llar de centenars de famílies. Crida l’atenció una persona que sembla escapar de la multitud i que es presenta en un primer pla. Amb les mans a la cintura, sembla desafiar qui –en aquest cas, nosaltres–, des d’un punt de vista elevat, visualitza el drama humà que té als seus peus.

Amb aquesta sèrie de tintes, Guerrero Medina ret homenatge a la fotografia que sense dubte resum millor els tres anys de conflicte bèl·lic. Es tracta de la instantània captada pel fotògraf Robert Capa on observem un milicià en el moment en què és derrotat; el fusell que porta a la mà no li ha servit per defensar-se i un tret ha acabat amb la seva vida. L'obsessió de Guerrero Medina per aquesta imatge li ha fet treballar-la incansablement i el resultat és tota una sèrie d'obres en tinta xinesa dedicada a la mort del milicià. Aquí queda demostrat –com Espadaler afirma en el seu text– que l’atzar també és una peça decisiva de la tragèdia. Els fons negres deixen el protagonisme absolut al milicià que es troba a punt de caure, derrotat per una bala enemiga. Aquest se’ns presenta com un heroi que no ha pogut sobreviure i amb qui el destí atzarós ha complert la seva funció.

Camí de l’exili és una altra de les obres que ens impacten per les seves grans dimensions. En aquest cas, Guerrero Medina ens situa en l’interior d’un camió. Davant nostre se’ns obre tota una corrua humana –la mateixa que podem veure a moltes de les obres d’aquesta exposició– ben ordenada que es perd en l’horitzó direcció la frontera i camí de França. Com si estiguéssim conduint el camió, Guerrero Medina canvia radicalment el punt de vista de la seva obra i ens col·loca dins l’escena. El vidre de la cabina del vehicle ens separa de la multitud que amb pas ferm es dirigeix cap a la llibertat. Tenim una visió completa de la filera quasi perfecta, que en cap cas perd l’ordre, un ordre que potser ens remet a la dignitat de cada persona que integra aquesta interminable cua humana de la qual en certa manera qui l'observa en forma part.

Ens trobem davant d’una des les pintures més grans de la mostra. Es tracta de Retirada, on Guerrero Medina reprodueix a escala monumental l’escena que va tenir lloc l’any 1939. Una columna d’homes i dones serpentejant en un paisatge immens on al fons la massa de persones queda engolida per la frondositat de les muntanyes. És cert, si ens fixem bé, que aquestes escenes ens recorden fotografies mundialment conegudes, que Guerrero Medina coneixia. L’artista transforma aquest passat cruel en bellesa a través de la gamma cromàtica i de la seva pinzellada. Aquesta bellesa l’aconsegueix mitjançant la interiorització d'aquests episodis dramàtics i la seva plasmació posterior amb la paleta. No és una bellesa supèrflua, sinó una bellesa on queda reflectida la consciència de l’artista.