Andrea Torres Balaguer Torres

La indefinició i el misteri són dos recursos que podem aplicar a gairebé tota l’obra d’Andrea Torres Balaguer però en els seus inicis artístics es fan més presents que mai. D’aquesta manera neix la sèrie “Hypnagogia”, el despertar de la seva vida artística, la primera sèrie fotogràfica realitzada amb consciència de la seva breu tot i intensa trajectòria com a fotògrafa. “Hypnagogia” és la denominació tècnica que rep l’estat intermedi entre la vetlla i el son. En aquest espai de trànsit, a mig camí entre la consciència i la inconsciència, és fàcil confondre la realitat amb la ficció i és exactament aquesta sensació de dubte, fins i tot d’al·lucinació, el que cerca Andrea Torres amb les fotografies d’aquesta sèrie, com si obríssim els ulls enmig d’un somni.

A l’obra "Etienne", finalista del Premi de Fotografia 2014, un nen amb el tors nu sosté una carbassa amb els mans mentre una ombra masculina li tapa els ulls. Aquesta sensació d’incertesa i calma tensa és present a totes les obres de la sèrie on l’espectador no sap què és el que passa però percep una incomoditat que creixe exponencialment. Segons Glòria Bosch, cocomissària de l’exposició: “La composició ens situa davant el nen il·luminat, però també en un joc d’ombres negres que s'expandeixen entre conscient i subconscient, entre l’adult que li priva la vista i el nen que emergeix des del secret en la negror lateral del fons. En definitiva, no gaire lluny del tot essencial que s’allotja en el fons humà d'Andrea Torres per a seguir construint imatges.”

Diverses vegades, l’obra d’Andrea Torres s’ha relacionat amb el surrealisme. El seu, no obstant això, és un surrealisme contingut. No hi ha cap element fantasiós ni cap manipulació tècnica, però tot participa d’una mentida perfectament orquestrada. A “Hypnagogia” segueix la idea de les "images à la sauvette" de Cartier-Bresson. Amb tot, lluny de Cartier-Bresson, el seu instant decisiu, malgrat ho sembli, no és espontani. Andrea Torres crea un instant calculat. Disposa un escenari real, amb persones reals i amb actituds que semblen reals. L’objectiu de la seva càmera ens situa al bell mig d’un món inhòspit. Tot és, en aparença, quelcom normal però alguna cosa ens inquieta: una actitud, un gest, una mirada, un element dissonant... De sobte, qui mira, que acostuma a observar les imatges des d’una talaia privilegiada, esdevé el centre de totes les mirades. Tot aquest món que ella ha creat es gira tot d'una i, a diferència de les seves obres posteriors que amaguen el rostre, ens observa fixament als ulls com si fóssim estranys. “Hypnagogia” conté tot allò que pot cabre en una pel·lícula de 35 mm: allò que és real i allò que no ho és però podria ben bé ser-ho.

A la sèrie “Hypnagogia” les dones ens miren directament als ulls. Protagonitzen escenes insòlites que ens desperten estranyesa i desconfiança, tot i l’aparent calma que sembla que s’hi respiri. Les seves mirades serenes es dirigeixen cap a nosaltres, lúcides i transparents, i assumeixen sense incomodar-se que les hàgim sorprès plantant caps de pedra en un camp o reposant als peus d’un nen rodejades de closques trencades. Alguns homes les acompanyen, com ombres que legitimen tot el mal que estiguin fent, vestits de negre i camuflats entre els paratges.

"¿No serà tot un son i, despert i adormit, somni la vida? ¿Despertaré algun dia d’aquest doble son i viuré, lluny d’aquí, la veritable vida, on la vetlla i el son siguin una mentida?" Josep Palau i Fabre

A la sèrie “Mesmerize” la narrativitat se simplifica: el nombre de personatges que observàvem a “Hypnagogia” disminueix, l’ombra masculina desapareix del tot i les dones s’acosten a la càmera perquè les observem amb detall, com a úniques protagonistes de l’escena. Ja no hem de buscar-les a la muntanya, llunyanes i d’esquena a nosaltres: han avançat cap a la càmera. Amb aquest nou posicionament, el contacte visual amarat de calma tensa que ens atrapava a “Hypnagogia” ja no hi és; a “Mesmerize” les dones s’afanyen a amagar el rostre rere les ombres que la fotògrafa ha recreat al seu plató.

Andrea Torres utilitza el cos de la dona per construir relats entorn d’una feminitat que es rebolca en estereotips que tradicionalment s’hi han associat, com la feblesa, la tendresa, la maternitat o la fragilitat. Les models ja no miren desafiadores la càmera, no mostren desacomplexades el seu cos, tampoc es comuniquen directament amb qui les contempla. Amb el rostre ocult, s’allunyen dels escenaris que caracteritzaven “Hypnagogia” i neix un univers oníric que té lloc, en la majoria dels casos, dins d’un estudi fotogràfic, on l’entorn natural perd importància per focalitzar tota l’atenció en aquells elements iconogràfics que protagonitzen les escenes.

Alguns elements prenen especial importància en aquesta sèrie. Si ens fixem en el que les models sostenen amb les mans hi trobem ous i peixos, símbols de protecció, maternitat i vida, s’amaguen entre els seus dits. La dona de "Bring it to the light" amaga un ou rere l’esquena, com si es tractés d’un fill il·legítim que cal protegir; a "Mermaid" ens transportem a una nit febril on, submergides en un riu, bressolàvem un peix vermell; a "Born" un ou reposa al damunt de la taula mentre la mare vetlla el naixement, vigilant sota una trena que ningú li arrabassi la descendència. La sensualitat i l’erotisme, presents de manera tangencial a cadascuna de les fotografies, s’emfasitzen a "Mesmerize", on l'esquena descoberta prefigura la nit que vindrà i que ja inunda l'escena a punt de ser engolida per la foscor total.

"Es va agafar fort les mans perquè no li tremolessin tant. Els carrers eren quiets. D’una paret penjava un roser sense roses. Lluny, hi havia la remor sorda de la ciutat; noies que plantaven cara a la vida, sense somnis. Una mica de vent va fer moure la flameta del fanal. Les cases estaven tancades. L’hivern vindria a vetllar-les. I Aloma es va perdre carrers avall, com una ombra, dintre de la nit que l’acompanyava." Mercè Rodoreda

La sèrie “Mesmerize”, prèvia a la que comentem, ja havia fet una evolució notable pel que fa al llenguatge estètic. L’artista havia començat a treballar una llum concreta, uns referents estètics determinats i a gestar un programa iconogràfic i simbòlic que ara li és propi i que ha definit la seva personalitat artística. Però és en la sèrie “Moon” que veiem un llenguatge més madur i més genuí. “Moon” i “Moon ritual” són dues sèries fotogràfiques que evoquen les set fases de la lluna i, en aquest sentit, el simbolisme pren una rellevància superlativa.

La lluna ha estat de sempre un element simbòlic lligat a la feminitat i és en aquesta context que hem d’entendre tot el simbolisme que apareix en aquestes obres. La taula, austerament parada, evoca la llar, l’espai quotidià, confortable i íntim. Els objectes que reposen damunt la seva superfície estableixen un diàleg amb la figura que, a diferència de la primigènia “Hypnagogia”, ens defuig la mirada, també fan referència a algun motiu vinculat a la feminitat tot evocant ritus, supersticions antigues, o a conceptes concrets lligats no només a la dona, sinó també a la lluna.

Les fotografies de la sèrie “Moon” ens condueixen a la introspecció, ens conviden a perdre’ns en els degradats que la llum dibuixa. Tanmateix, es manté inalterable la inquietud que ens genera el no saber comprendre l’escena que ens planteja, envoltada d’una aura de misteri, densa com la penombra de les seves obres. Andrea Torres, des del monòleg interior, ens planteja un enigma que demana de nosaltres per ser resolta.

A les sèries “Hypnagogia”, “Mesmerize” o “Moon”, la zona de confort d’Andrea Torres és amagada rere el visor de la càmera, ideant escenes i dirigint cada gest de les seves models. Poques vegades se situa a l’altra banda i, quan ho fa, procura passar desapercebuda. Caldrà iniciar “The Unknown” per prendre consciència que el seu lloc és, també, davant de l’objectiu. En aquesta nova sèrie, la fotògrafa s’autoretrata incomptables vegades en un acte d’introspecció i simplificació del procés: es converteix en personatge únic de la seva obra, deixa d’interessar-se pels escenaris naturals i per la narrativa –fonamental a les sèries “Hypnagogia” o “Mesmerize”– i centra tota l’atenció en el seu “personatge”. A cada nou gest captat per la càmera pren consciència de les múltiples identitats que conviuen en ella i decideix que totes elles protagonitzaran “The Unknown”.

En cada fotografia l’artista es posa davant de la càmera amb plena consciència de quina de les múltiples dones que habiten al seu cos vol ser. Per fer-ho, decideix l’expressió de la cara, el gest de les mans, la postura del cos, la vestimenta, el cromatisme de l’escenari, el pentinat. Tot està meticulosament dissenyat perquè qui contempli l’obra hi descobreixi la dona indefensa, angoixada, forta, sensual o masculina que viu en aquell cos.

Davant les fotografies, acostumem a llegir els retrats començant pel rostre: els ulls criden els ulls. Aquí, però, l’ordre lògic de lectura es veu alterat per una pinzellada inesperada que cobreix tots i cadascun dels rostres de l’artista-model amb un gest ràpid i valent. Fins ara, l’obra de Torres Balaguer no incorporava elements que no fossin propis de la fotografia: a “Mesmerize” o a “Moon” les models decidien ocultar el rostre amagant-lo dins la penombra. Aquí, en canvi, l’ocultació del rostre –del seu rostre– és obligada, agressiva i violenta. L’autora s’esborra la cara amb una pinzellada que l’encega i que impossibilita, de nou, el contacte visual amb qui l’observa.

A obres com "Swift", l’artista aplica pa d’or damunt dels rostres amb el mateix objectiu: ocultar-los. Mentre que la pinzellada gruixuda provenia d’un gest ràpid de pocs segons, l’aplicació de pa d’or en requereix molts més, i les cares queden cobertes per fragments de petites làmines de menys de mig mil·límetre de gruix que algun batifuller industrialitzat ha manipulat. Torres inicia “The Unknown” des de la necessitat d’abandonar el seu personatge principal i protagonitzar-ne molts d’altres, tots igual de vius en ella.

El fotògraf i escultor alemany Karl Blossfeldt publica, l’any 1928, el fotollibre "Urformen der Kunst", una obra cabdal de la Nova Objectivat on, a través dels primers plans i la il·luminació, ressalta els valors escultòrics d’algunes plantes. Torres Balaguer, fascinada per aquesta manera de retratar els elements vegetals, inicia una nova sèrie que funciona com un herbari en què cada dona té nom de planta i converteix el petit estudi fotogràfic on treballa en “Hivernacle”.

Immersa en aquest nou cicle en gestació, la jove fotògrafa homenatja els seus referents: abandona temporalment el format digital per retornar a l’analògic en blanc i negre –com ja havia fet als seus inicis amb la sèrie “Hypnagogia”– i, per tal de fer-ho, es compra una càmera Mamiya RZ67, la mateixa que utilitza la seva fotògrafa de capçalera, Annie Leibovitz. Dins de l’hivernacle l’artista dispara en blanc i negre, distanciant-se de les gammes cromàtiques que dominaven “The Unknown”. Substitueix els vestits de seda acolorida per vestimentes que imiten pètals i fullam, amb les quals aconsegueix una aparença volumètrica i escultòrica que ens remet a la flora pètria de Blossfeldt, amb la gran diferència que aquí les tiges són de carn i la saba que hi circula, sang.

Les postures davant de la càmera se suavitzen: el cos de l’artista mimetitza amb cada planta que li dona nom –"Orchid", "Lilium", "Magnolia" o "Camellia"– i la il·luminació emfasitza el tractament escultòric del cos. Els rostres resten visibles durant una estona, atents a l’arribada imperativa de la pinzellada cobrent. Com en la mitologia grega Dànae esperava Zeus convertit en pluja d’or perquè la fecundés tancada en una cambra, les protagonistes amb cos de planta esperen, tancades al seu hivernacle, ser encegades. Aquí, els blancs, taronges o blaus que cobrien els rostres a “The Unknown” han desaparegut. Ara, la pinzellada és igual de cobrent i agressiva, però feta d’or.

el color deixa de tenir protagonisme per a integrar de nou el blanc i el negre, i ens proposa un diàleg en el que substitueix la pinzellada de color, el gest, per la utilització del paper pintat a manera de collage, amb la individualització, en cada imatge, de colors purs com el groc, el blau, el vermell..., situats davant el rostre d’una manera geomètrica. El collage apareix no com a ritme gestual que esborra el rostre d’una pinzellada sinó com a fragment que pot contenir tots els fragments possibles, amb la qual cosa multiplica les dimensions de sentit. Desapareix el cap, el món més personal, més íntim i, fins i tot, aquestes idees “construïdes” en un univers aparent, un estàndard, en el que no interessa la interioritat. Llegim-ne metàfora, abisme, misteri..., però en qualsevol cas és desplegar allò ocult en una identitat que no se’n pot estar de fer-nos veure altres coses que potser no havíem sentit ni pensat.

Fragment de text de Glòria Bosch extret del catàleg de la mostra: “Quan penso en les obres actuals, veig el fragment de collage com a una negació de la personalitat individual i, alhora, possibilitat reivindicativa per fer-se i existir-se. És negació, anul·lació, potencialitat que pot avançar des de la diferència, diversitat, multiplicitat, tot allò que ens descodifica del gènere com a atribut tancat i dut a l’extrem. És un possible legitimat que pot arribar a ser o no ser, el Hamlet dialèctic que es deixa atrapar pels dubtes, i el collage d’una vida que prefereix desplegar els múltiples que ens habiten.”