Juanpere Juanpere

Salvador Juanpere considera que “l’art és un termòmetre formal de les pors, com una consciència general de les angoixes del nostre temps”. Sense emetre judicis del que és art o no, és capaç de reflexionar sobre aquesta idea per a comprendre per què crea. La seva obra en contraposició a l’art purament conceptual, guarda una estreta relació amb l’art formal. Conjuga una estètica realista en alguns projectes. Aquesta estètica serveix per a crear una primera lectura més superficial. Un primer impacte, que Salvador creu que exerceix sobre l’espectador.

Però després distingeix entre un segon tipus d’espectador, disposat a realitzar una mirada més profunda. Aquest espectador, format, és a qui Salvador es dirigeix en les seves escultures. En aquestes obres veiem un artista que parla del mateix procés creatiu. La dignificació de les eines de talla se’ns presenta com un trompe-l’oeil fet de fusta. Col•locades en un altar, representen una metàfora sobre el procés escultòric. Les restes de marbre escampades per terra són rastre de creació, com si les subtils pistes i absències ens descrivissin el que hi ha i no som capaços de veure.

La tècnica de l’artista, desenvolupada a partir d’anys d’experiència, d’un passat rural i per una compressió i exaltació de l’artesania, dona com a resultat objectes d’exquisida representació, però en cap cas aquesta n’és la finalitat. La tècnica és en aquest cas eina per a un significat més intel•lectual. Salvador Juanpere ens reivindica una nostàlgia romàntica per les eines manuals i mecàniques. Justament és aquí on veiem el concepte d’art que té l’artista i on expressa la seva angoixa pel temps concret en què viu.

També trobem conceptes com el progrés i la catàstrofe, paradoxes entre allò rural i allò industrial i símils que mostren una admiració pels antics escultors com Bernini i les civilitzacions clàssiques. Tota civilització mostra progrés i catàstrofe, com el mateix taller de l’artista. En la seva instal•lació conviu l’obra final amb els sobrants i les ruïnes, i l’obra final és un instrument. La representació d’aquestes eines concretes que són les que donen la forma. Les que creen en aquest cas són creades exposades i se’ls atorga la categoria d’art.

Segons l’artista el món tendeix al caos i a l’entropia. L’art serveix com a resistència. Percep l’art com “un combat contra la vida”. És la raó del seu esperit creador en constant batalla per la definició de l’art i la vida. Les seves recurrents reminiscències a èpoques passades podrien tractar-se d’una admiració cap a la societat i civilització basades en un caos menys evident. La perfecció, allò apol•lini, contingut i estètic, pesa en les seves creacions com un segell personal. Un cor de marbre, clàssic i pur embolicat per venes orgàniques ens presenta l’artista mateix, reduït, que no simplificat, a marbre i bronze.

Aquest dibuix de Juanpere d’acabat realista mostra un artista complet en diverses disciplines. Pendent de la representació realista i precís en la tècnica, l’artista no nega que la seva obra conté una base conceptual. Si seguim la premissa que l’artista subratlla els aspectes sensibles de la realitat, ens trobem un Juanpere subratllant la sensibilitat i poètica d’una eina comuna. Però que per la relació que té amb ella forma part d’una dimensió diferent de la de simple objecte quotidià. L’art ha d’aportar-li cert nivell d’experiència sensorial o emocional que abans no ha tingut. Ara hem de plantejar-nos si Salvador també ens provoca una nova experiència sensorial que fins ara no havíem percebut i aconseguim comprendre i entendre al mateix nivell de profunditat i poètica que ell ens planteja.

De nou, l’absència evoca. Els contenidors reduïts a la seva mínima essència juguen a col•locar-se en una frontera. Entre el que són i el que no són. Evoquen peces i artistes que interessen a Salvador. Són contenidors de la memòria col•lectiva i de l’artista. Records guardats i exposats que permeten reflexionar sobre la creació, els artistes i el lloc que aquests ocupen en la història de l’art. Un petit homenatge en forma de reflexió. Com el mateix artista diu “Una metàfora entre la densitat i el no-res, com una paradoxa entre la física de partícules i la immensitat dels somnis”.

L’artista percep la creació com un catalitzador del que sentim, pensem i experimentem. Això permet establir connexions entre l’art i la vida i no desvincular l’artista de l’obra. Juanpere construeix amb un procés artesanal i material orgànic, una contradicció en si mateixa. Presenta un motor de cotxe, on la seva producció ha estat totalment mecanitzada i alhora pot ser considerat exemple del procés d’industrialització, i on l’artesania va anar perdent terreny davant l’avenç de la indústria. Podríem intuir que l’artista parla no només de si mateix i de les seves contradiccions, sinó dels seus interessos per ciència i progrés, i les seves passions de creació manual.

Podem considerar l’escultura com un dels oficis més antics del món. Les eines antigues, la construcció d’habitatges i la seva evolució, eren moltes vegades construïdes a partir de processos escultòrics. La matèria dona forma i alhora en donar forma a la matèria s’aconsegueix crear de nou. Quan l’escultor crea s’enfronta a la matèria amb les seves mans i eines i a través de la sostracció o addició va component, en aquest cas un cub de marbre compacte format per peces també compactes de marbre. Es tracta d’una peça que recorda una construcció arquitectònica. L’artista referencia, com en moltes de les seves obres, la història. Apreciem un gust marcat pels detalls i la importància simbòlica que atorga als materials.

En Salvador Juanpere trobem dos tipus d’inquietuds intel•lectuals. En la primera podem centrar-nos en la pràctica escultòrica en si mateixa. Els processos de creació, els materials i les eines bàsiques amb què construeix. Aquesta primera inquietud neix de la necessitat de fer, de crear i de preocupació o pensament sobre l’escultura en si mateixa. La segona es basa en l’evocació de creacions concretes del panorama artístic, sobre la cultura o la ciència romana i italiana. La introducció d’elements i jocs científics en la seva obra parla de la seva comprensió d’art. En algunes de les seves obres trobem exposades teories matemàtiques, com la sèrie de Fibonacci. Si ho volguéssim, podríem trobar un tercer grup on s’engloben les síntesis de les dues anteriors. Un exemple en seria La persistència del fang.