J.Fín J.Fín

La producció artística dels anys seixanta està formada majoritàriament per gouaches sobre paper. Conformen un bloc molt nombrós en la seva darrera producció que, tot i correspondre als anys de més aguda malaltia i per tant de més forçat repòs, és una etapa d'una intensa energia pictòrica. Possiblement el gran lirisme d'aquesta obra i el seu magicisme són producte d'una contemplació diferent del món per part d'un artista summament conscient d'unes sempre injustes limitacions físiques.

De les obres més antigues conservades de l’artista, que corresponen als anys trenta, se’n desprèn el seu coneixement de la pintura postimpressionista i la seva dedicació fonamentalment a la figura, el retrat i les natures mortes. D’aquestes obres primerenques se’n conserven poques, ja que la bomba que esclatà al seu taller destruí gairebé la totalitat de la producció d’aquest període. Fín va ser un excel·lent retratista i un gran amant del nu femení. De l’any 1943 data el Retrat de Ramon Rogent. La poètica del traç del pinzell, l’expressió del rostre, el domini de la llum i el joc d’ombres que emfatitzen el personatge fan que aquesta sigui una de les obres més representatives d’aquest primer període. Rogent serà un gran amic de Fín i exposaran junts l’any 1943 a les Galeries Reig de Barcelona.

El seu període abstracte es pot considerar indissoluble de la tècnica amb la qual realitza la seva obra, en què predominen sobretot el dibuix i el carbó. Fín abandona la tècnica de l'oli i el suport de la tela de la seva etapa barcelonina i treballa amb el carbó sobre paper, cartó o teles velles (a causa de la precarietat econòmica de l'artista). El blanc i el negre són els colors que moltes vegades utilitza Fín i són alhora el reflex del seu estat anímic, que justificaria les seves composicions geomètriques, rigoroses i nues. Com afirma Pilar Vélez, alguns crítics van voler relacionar aquestes obres amb la sobrietat d'alguns temes picassians, producte de la impotència de l'artista davant la catàstrofe de la Guerra Civil i de la Segona Guerra Mundial.

Progressivament, a finals dels anys quaranta i començament dels cinquanta, Fín deixa de banda aquest vessant abstracte i retorna a la figuració, amb una orientació diferent de l'etapa barcelonina, tot i que hi manté una certa connexió. Com hem explicat, en arribar a París, Fín s'endinsa pels viaranys de l'abstracció d'arrel cubista, però ben aviat, i sobretot quan abandona La Ruche, recondueix la seva obra cap a unes formes on se sent més còmode, més gratificat, més ell mateix, enllaçant amb la seva obra barcelonina i sempre amb els seus temes més apreciats, la natura morta i la figura. Sembla com si l'artista després d'una etapa d'intensa reflexió s'adona realment i definitivament de quina és la línia a seguir, de quin és el seu veritable camí.

El retorn de Fín a la figuració coincideix amb l'inici de la seva maduresa pictòrica, que significa també l'inici de la seva pintura més característica, per la qual avui se'l reconeix per sobre de tot. Durant els anys cinquanta el triomf de les més diverses vessants de l'informalisme, especialment a Catalunya, porta a una desmesurada valoració d'aquesta línia pictòrica per part de la crítica, mentre que la figuració resta en un segon terme. En aquest context, a París Fín segueix un camí cada cop més intimista i més líric jugant sempre amb les mateixes temàtiques: la natura morta, els ocells de bec llarg, les figures femenines i els braus.

Els anys cinquanta representen per a Fín la consolidació d'una línia figurativa que l’aparta de l’informalisme cada cop més present arreu i amb què fa un esforç per ser ell mateix i mantenir-se al marge de modes i tendències d’altre caire. En moltes composicions, com per exemple aquesta natura morta, Fín es decanta pel volum perfilat tan sols per una nerviosa i contundent silueta de color negre. Aquesta tècnica obre el nou camí de la seva darrera etapa artística. Una tendència que Pilar Vélez relaciona amb algunes obres de Wifredo Lam, que va ser un bon amic de Fín.

Com afirma Pilar Vélez, la darrera etapa de Fín ha estat la més comentada per la crítica i és sense cap dubte la més característica i identificadora de la seva trajectòria artística. Ocells i peixos en són els temes cabdals i gairebé omnipresents. També cal destacar la presència del nu femení, així com els instruments de corda, ara molt més simplificats i que ens remeten a la seva etapa barcelonina.

Les composicions dels anys seixanta es poden considerar com uns grans trencaclosques formats per nombrosos elements perfectament acoblats entre si, com si després d'haver-los sacsejat haguessin pres la seva definitiva i ordenada posició. El perfilat negre, de traç nerviós, serà una constant en totes les obres d'aquest període, així com també l'ús d'una paleta de colors molt reduïda, en què el groc, el vermell i el blau seran els protagonistes.

L'any 1946, Fín s'instal·la a París, concretament a La Ruche, gràcies a una beca de l'Institut Français de Barcelona. L'objectiu d'aquest indret instaurat per Alfred Boucher era llogar les dependències a un preu molt baix a tots aquells artistes que cerquessin un lloc per viure i treballar. El pavelló circular estava dividit en sales de planta triangular que servien alhora d'habitatge i de taller per als artistes. Allà Fín s'endinsa de seguida en l'abstracció, un fet que certa premsa barcelonina considera com una cosa de joventut o provatura circumstancial i sense més transcendència. Aquesta etapa dura fins a finals de l'any 1949 i és una experiència, tant artística com vital, decisiva per a l'artista.

A París, l’artista trenca amb la figuració i s'introdueix en la més pura abstracció. Fín mai va ser partidari de l’abstracció per l’abstracció i sempre feu referència a la necessitat de l’objecte concret com a element fonamental en la seva pintura. L’any 1955, Fín afirma que “l’abstracció havia de ser el coeficient de l’element real. Ens expressem amb imatges i no partint d’idees abstractes, que porten a la mort de les coses”.

En aquest retrat dels anys quaranta podem veure el col·leccionista i gran amic de Fín Francesc Mèlich, la seva esposa Carmen Juste i el seu fill. La família Mèlich-Juste donà suport a la seva vocació de pintor, com demostren les obres que formaven part de la seva col·lecció. Gràcies a Mèlich –químic, fotògraf i gravador–, Fín s'introdueix en el camp del gravat, ja que té la possibilitat de treballar al taller de gravat artístic del col·leccionista, on Fín s’instal·la l’any 1945. Això explica que quan marxa poc després a París, en el taller de Mèlich romanguin objectes i obres de l’artista. Podem observar que les obres d’aquest període ja denoten un cert afany i una recerca d’una forma autèntica.

És durant els seus darrers anys de vida que Fín esdevé realment Fín. Són anys d'una intensa creació, no només pictòrica sinó també gràfica. Hi predominen els temes figuratius –figures femenines nues principalment–, però sobretot els seus característics ocells de bec llarg i els cavalls. Una obra inconfusible de Fín, trencada per una mort prematura. El 8 de març de 1969 Fín mor a París i poc després les seves despulles són traslladades a Barcelona, on és enterrat al Cementiri Vell amb els seus avis, pares i alguns germans.