Des d’aquella primera exposició de Naxo Farreras (Barcelona, 1951) a la Galeria Cadaqués de Lanfranco Bombelli (1976) fins a l’antològica de Can Mario a Palafrugell (2021) s’estén una de les trajectòries escultòriques catalanes més interessants i desconegudes d’aquest últim mig segle: una obra que va abandonar els cànons de la retòrica clàssica a fi de reconquerir una “vitalitat pròpia” i extreure l’ànima de la matèria amb què treballa. És així com restaura la força expressiva de la forma per ella mateixa i cada obra seva se’ns lliura dotada d’un joc de tensions formals a través dels ritmes compositius, la densitat de les masses, les concavitats i convexitats dels...