No es tractaria, per tant, d’una deshumanitzada complaença en el reflex d’éssers humans monstruosos sinó, ben al contrari, en una reconstrucció d’allò humà que té en compte el que és desmesurat. Ni utòpic ni apocalíptic sinó commogut testimoni dels crits, del fred en totes les seves formes i del dolor com a denúncia del fracàs fonamental de l’ànima i el cos. Des dels violents “necis” dels anys setanta als fantasmes figuratius i cromàtics de la seva memòria d’inicis del segle xxI, quaranta anys ens contemplen i el mateix fan amb la pintura i l’escultura de Guerrero, ambdues humanistes perquè han percebut que l’home és la criatura més desmesurada mai coneguda fins ara,...