Guerrero Medina Guerrero Medina

D’ençà que vaig començar a pintar –era un nen–, vaig sentir sempre que era una forma natural d’expressar el món que m’envoltava, els meus jocs imaginatius o l’estat d’ànim en un món paral·lel. Més tard, vaig sentir la necessitat d’aprehendre la realitat com ho havien fet els grans abans i per tant havia d’aprendre tècnica i disciplina, anys de mirar i d’intentar crear un vincle entre la informació que reps a través d’aquella mirada i la mà que pot transmetre-la. Quan la voluntat del llenguatge s’allibera dels obstacles tècnics, se’ns ofereix la possibilitat de crear una font capaç d’expressar –expressar-se– les emocions i sentiments que l’artista aplega en el decurs de la seva vida. Per aconseguir-ho, però, ha de dominar les eines que cadascú necessita per al seu propi llenguatge. Arribats en aquest punt, hi ha qui es compromet a expressar-se segons el camí que li és propi i, tot i que no resta aliè als corrents i modes del seu temps, prefereix seguir el curs que li dicta la seva pròpia energia.

El recorregut comença amb una selecció d’obres de la meva primera època i algunes de la sèrie “Procesión de los Cretinos”, de mitjans anys setanta, una obra que justifica la inclusió de la cita de Manuel Vázquez Montalbán. A més de la sèrie “Silla de la Muerte” sobre Salvador Puig Antich, de 1974, i Paredón y fusilamiento, de 1975.

A l’obra del nostre artista, posterior a l’any 1970, hi ha hagut un predomini de la interpretació expressionista, entesa en el sentit que no s’ha d’arrencar del món concret –d’allò social segons la nova figuració– el món de l’art sinó d’ell mateix. L’art es genera per la seva pròpia força, una força que té la seva arrel en l’expressivitat ineludible del color, del seu simbolisme subjectiu l’origen del qual brolla perquè “l’ésser interior de l’objecte impregna la forma”, essent la forma, el color i l’objecte allò que només és perceptible per la forma, això és, en la pintura, pel color.

Per a Guerrero Medina l’home no és aquella forma que li van ensenyar a delimitar mitjançant la línia o les graduacions dels metres, sinó una composició de violències cromàtiques, reflex esperpèntic de les violències a les quals la vida el sotmet. L’home no és una figura ideal sinó un magma de color, perquè al capdavall Guerrero Medina és un pintor, que tradueix la passió que l’estimula.

En aquesta galeria de misèries humanes, l’ens representat és el primer responsable de la seva presència actualitzada. Guerrero Medina no sent pietat per l’ésser humà; el considera, això sí, una joguina passiva del seu entorn, passió inútil, manipulador manipulat de la seva pròpia sort.

El nostre artista converteix la Natura en Art. I és així que arremet i parla, que defineix. Amb definicions no convencionals, no codificades. Amb definicions plàstiques. L’art és per a ell la seva Acció. Una Acció que ha trobat en el decurs del seu camí, d’una consideració d’allò que l’art ha de ser.

Guerrero Medina, en l’hora dels somnis, en l’hora dels silencis i de les petjades gairebé en l’aire, ha deixat que el seu món íntim –i també el que veuen els seus ulls de murri– quedi representat, descrit sota el grafit de les línies, punts, taques... i és que a aquelles altes hores de la nit està naixent un nou i singular personatge –putrefacte?– que simbolitza la societat on el seu creador hi viu.

Els personatges sublims de Guerrero Medina –de vegades sols, amb una paret de fons, indescriptible; o asseguts damunt una cadira, tombant el cap amb angoixa; o amb un cel sempre gris, brut; unes altres vegades aquests personatges neixen a les seves pintures en multitud, destruïts, de denudació– caminen veuarres i excitats al vespre, en carn i ossos.

A partir dels anys 70 l'artista analitza l'art com a reflex de la realitat però sense un codi social convencional. De vegades, és l’home en el paisatge; d’altres, és l’home davant el paisatge; alguna volta, és l’home amb els seus impediments o objectes d’ús; d’altres, és una massa amorfa merament present i directament inexpressada. Per a la seva pròpia orientació, i segurament per un afany de classificació o organització de la producció, anomena aquestes respostes plàstiques com a sèries: sèrie dels volàtils, sèrie de les corbates, etc.

Des d’un altre punt de vista, resultaria que Guerrero Medina, en un moment determinat del seu procés creatiu, hauria descobert un altre sentit a la temàtica plàstica i a la relació entre tema i plàstica: que el tema seria una qüestió plàstica i no a l’inrevés, amb la qual cosa allò plàstic comportaria ja el tema. Per a l’artista, això es traduiria de la següent manera: l’artista viu la realitat, hi assisteix, és bufetejat, empès, submergit en ella. Ha de prendre una actitud davant d’ella: una actitud d’artista. Per tant, la seva resposta és fer art i, aleshores, és l’art que ens parla de la realitat sense el codi social convencional amb què la societat ha establert que ha de formalitzar-se la realitat.

S’hi exhibeixen també alguns quadres dedicats als “Retratos de Soledades”, entre els qual hi ha Retrato de mi Padre, obra realitza al llarg de l’any 1978 en el decurs d’una llarga estada a Jaén i que formava part de la sèrie “Aceituneros”.

El 8 de febrer del 1939, la caiguda de Figueres a mans dels rebels franquistes tancava un cicle de gairebé tres anys de lluita i resistència contra el feixisme. La Guerra Civil espanyola arribava a la seva fi a Catalunya. Tot just dos dies abans havia culminat el que serà un dels èxodes de refugiats més grans del segle xx. Quasi mig milió de persones –el gruix de l’Exèrcit Popular a Catalunya juntament amb infants, dones i gent gran– va travessar la frontera francoespanyola en la seva franja més oriental, això és, des de la Cerdanya fins als últims espadats de l’Albera marítima. La llibertat havia estat esclafada i començava un penós i llarg exili.

Guerrero va passar per un període de descompressió, després d’una intensa immersió en la natura, durant el qual es va dedicar a la pintura de retrats de persones del seu entorn, pintura per a ell mateix, no pas d’encàrrec, com un exercici de retorn a allò humà com a matèria.

Després, amb la retina curulla dels colors aconseguits en la seva etapa paisatgística i de la recuperació d’allò humà com a material, va mirar dins la seva memòria i hi va trobar àmbits, gestualitats que ha descrit sense pretendre en absolut de descriure quelcom d’exemplar.

Som davant, en tot cas, de l’ús de la memòria situacional, no pas de la memòria nostàlgica o de la memòria relat. La mirada sobre la memòria nostàlgica sol evocar una situació emmagatzemada que confirma un estat d’ànim actual.

No obstant això, si contemplem el resultat d’aquesta immersió, descobrim que, a més de la realització del repte de pintar allò que la memòria subministra, l’espectador rep un impacte força literari. A Guerrero li han sortit gairebé sempre parelles entre dues situacions desconegudes, expectants, abans de, o després, d’alguna batalla, quina batalla, tant se val. És com si el pintor hagués volgut representar allò que ens queda dels altres i allà hi són, assossegats, no es miren, tot just es freguen en algun cas, tothom ve de i va a la seva, ha passat alguna cosa o hi pot passar, acaba un relat o pot començar. Són els altres, no contemplats com un infern o en el seu infern, sinó com una mera constatació.

Aquesta situació està emmagatzemada dins la memòria relat, aquesta novel·la de la nostra vida que bàsicament ens hem explicat a nosaltres mateixos, tot i que a voltes hem comptat amb l’ajut dels altres. No es tracta de ficar-nos en aquesta novel·lització de la vida, sinó de copsar, mitjançant l’instant tècnic del pintor, figures i situacions arbitràriament convocades i ofertes per una memòria estrictament situacional.

Els protagonistes de l’obra, la infanta Margarida i el seu seguici, el pintor i la tela –la qual esdevé essencial per tal d’intuir les intencions del pintor– semblen haver-se proposat de capturar l’atenció de l’espectador perquè habiti en la representació. Així, la cèlebre frase que el vell mestre Pacheco digué al jove Velázquez en la seva etapa de formació –“la imatge ha de sortir del quadre”– pren una especial rellevància. En observar el conjunt de retrats inèdits que conformen la sèrie “Velázquez” de Guerrero Medina, aviat prenem consciència de la preeminència dels personatges que l’habiten. El mestre Pacheco, la infanta Margarida o el pintor, per citar-ne només alguns, semblen escapar del rol que el pintor sevillà els havia atorgat més de tres-cents anys abans. La fisonomia els identifica i, tanmateix, hi ha quelcom en els seus rostres i en les seves mirades que se’ns revela etern i enigmàtic, potser, en part, perquè allò que es proposa el pintor en re-interpretar l’univers de Velázquez –també dedica una obra al reconegut retrat del Papa Innocenci x–, s’allunya de tot condicionament formal per assentar-se en el camp de l’experiència vital.