Roser Oduber Oduber

Etimològicament la paraula dement prové del vocable llatí Dementis, que significa literalment “el que surt de la seva ment”. Amb aquesta declaració d'intencions, Roser Oduber ens presenta aquesta exposició, basada en la seva major part en temes com la bogeria, el seny, la vulnerabilitat, la introspecció i els límits de la ment humana. Algunes de les seves obres, dotades de cert aspectes sinistres ens enfronten als entrellats de la salut mental, unes altres ens criden a la introspecció més personal, a plantejar-nos la prima línia que separa el nostre pensament del correcte o de l'incorrecte. Del sa o del malalt, de l'apassionat a l'obsessiu. Del crític al paranoide. Trobem representat tant contingut com a contingent.

Partint dels dubtes que ens planteja l'artista sobre malaltia i creativitat mirem cap a la ciència. Existeixen similituds en la capacitat de recollir informació en la gent creativa i en la gent amb una malaltia mental, encara que també és cert que una malaltia mental no pressuposa en cap cas una creativitat poc comuna. Els recents estudis del professor Fredrik Ullen, de l'Institut Karolinska de Suècia, va analitzar els receptors de dopamina (D2) presents en el tàlem de les persones creatives, i va descobrir que la densitat d'ells era menor, aspecte que comparteixen els esquizofrènics. També va esmentar que les persones que tenen antecedents de trastorns mentals en la seva família també són més creatives.

El tàlem cerebral és l'encarregat de processar la informació i de filtrar-la fins que en l'escorça cerebral es realitza un raonament. “Menys receptors D2 en el tàlem probablement ocasionen un menor grau de filtrat dels senyals i per tant un major flux d'informació” (Fredrik Ullen). D'aquesta manera l'artista no posseeix un raonament que probablement limitaria el seu pensament o llibertat d'expressió, i en ser major la informació rebuda, també ho és la creativitat i al seu torn el risc de patir una malaltia mental. Aquesta seria una possible explicació de perquè es considera la bogeria una premissa per ser artista. De totes maneres no és una conclusió que extregui l'artista, encara que sí que ens fa dubtar sobre els límits de la ment.

Quan l'artista no aconsegueix crear es torna objecte de la seva pròpia violència. Això vol dir que si està bloquejat per algun aspecte, com podria ser una psicopatologia en un moment agut, sofreix una frustració que es tradueix en una impossibilitat de crear, i que a la vegada produeix encara més frustració i més inestabilitat mental. D'altra banda, l'expressió i la creativitat permeten a l'artista expulsar la seva angoixa o crear escenes idíl•liques on no existeix aquesta psicopatologia o aflicció. D'altra banda, representa aquesta lluita cognitiva o fins i tot servir com a estímul. És important crear un debat referent a la curació de l'artista, a la representació del mateix, als autoretrats i a com a aquest serveix no solament com a pal•liatiu sinó com a comunicador per fer de vegades que el propi espectador reflexioni o visualitzi la seva realitat.

Lluny de les primeres etapes de figuració i Oduber evoluciona cap al vessant més matèric. Pivota entre el primitivisme i l'informalisme sense fer ús dels constants símbols recurrents en aquest període. Els cossos i caps guanyen corporalitat malgrat representar temes més abstractes com els sentiments, les emocions, la bogeria i el seny. Els caps són eix central de l'exposició. Els rostres, la majoria anònims, ens parlen de conceptes universals, però sobretot ens parlen d'ells mateixos. L'humà parla de l'humà. L'artista de l'artista.

Les columnes vertebrals que apareixen en algunes de les seves pintures, ens recorden a aquelles pells de serp emprades en el seu anterior treball. La columna, receptacle del sistema nerviós central, vertebra el pensament reflex. Connecta ment amb cos. Paral·lelisme del que ens fa reflexionar l'artista. La gamma cromàtica es manté neutral, amb predomini d'ocres i terres. Els traços, més aviat enèrgics, i les seves aiguades doten a l'obra de cert onirisme, de pesantor de somni. La introspecció es fa present i ens endinsa en la psique universal de l'ésser humà. Busquem trobar com funcionem, com pensem, com reaccionem.

Les imatges que fan referència a deliris i manies presenten semblances a aquelles que representen axons i neurones. Les neurones com a epicentre de pensament necessiten unir-se a través dels axons per funcionar correctament. En aquestes imatges veiem a aquestes cèl·lules solitàries, aïllades de la resta. Algunes d'elles, representades amb matèria orgànica, emmalaltides a través dels tons vermells. Semblen danyades i lacerades. Potser utilitza aquestes imatges per parlar de la desconnexió, tant a nivell emocional com a social. De la incapacitat de funcionar correctament en solitud, de la necessitat de “axonarnos” per formar un teixit sa. Manies i deliris com a aïllant personal de la resta, a escala minúscula i també a macro.

La dualitat d'aquesta imatge presenta un binomi oposat. En ella apareixen dues ments oposades. D'una banda aquella que sembla marcada en sang amb la paraula D-MENT i la del seu costat pràcticament diluït en la monocromia negra. Ambdues, pràcticament iguals en totes les seves formes, ens traslladen a descripcions oposades. Aquella que sembla viva, és també la que sembla malalta. La de la seva dreta, perfectament formada però ja apagada, se'ns presenta mancada de vida. No sabem cap a on ens porta l'artista, però podem intuir que ens guia cap a la reflexió sobre com la bullícia dement, aquell que danya i malmet el cervell i el pensament és també el que li otorga més vivacitat. Aquesta reflexió que acompanya la teoria exposada amb anterioritat, dignifica la demència a través del pensament ràpid i incisiu. Davant l'espectador queda triar, vida i mort, salut i monocromia, o existència i sofriment.