Xavier Corberó Corberó

Aquest artista que compta amb obra en grans col•leccions de tot el món, com el MOMA de Nova York, el Museu Stedelijk d’Amsterdam o el Museu Victoria i Albert de Londres, va presentar l’any 2008 a la Fundació Vila Casas una exposició més íntima. En ella, els seus dibuixos, escultures i pintures van mostrar una part privada de l’artista i van ajudar a descobrir i conèixer el personatge, que ple d’anècdotes de la seva joventut, es va construir a si mateix. En aquesta obra de marbre i ferro trobem una caracterització sobre el matrimoni. El marit, d’ulls tristos i privat de l’acció de parlar, ens mira. El sentit de l’humor de l’artista i la seva capacitat per a la ironia o la sàtira, ens fa plantejar-nos de si es tracta d’una convicció seva o simplement d’un desafiament o provocació.

Aquesta delicada peça en marbre ens presenta un retrat sintètic d’en Jordi. L’artista treballa sovint amb aquesta simplificació de formes, buscant en última instància l’essència o particularitats del que representa. Aquesta manera tan singular que té l’artista de mirar, intuïtiva, especial i poc comuna, li permet definir aquells elements que componen i defineixen alguna cosa, és a dir, les característiques més primigènies. D’aquesta cara en particular podria ser el posat seriós del model, el rictus de mig somriure o una mirada que, representada només amb dos punts i dues línies com a celles, donen pas a un personatge preocupat. Corberó té la capacitat d’observar fins a l’últim detall per a extreure el suc d’allò just i estrictament necessari i així atorgar una identitat concreta.

És interessant observar com en els estudis previs a les escultures, l’artista ja realitza aquesta síntesi conceptual sobre el subjecte. En aquest, les línies del dibuix gairebé es transformen en relleus, en contrastos de volums i en determinats ritmes. Cert primitivisme present en la seva obra ajuda a desmitificar el subjecte representat i ens fa la percepció de la realitat de l’artista més propera. Fervorós creient que la tecnologia fa disminuir l’intel•lecte humà, Corberó treballa de manera artesanal. Atorgant-li un valor igual d’important al procés com al resultat final. En aquest dibuix observem com preval el concepte, i l’escultura final neix d’aquest procés creador. Ell mateix diu “Una de les coses que tinc clares és que la transcendència de l’art és mentida. Tot és transcendent”. Sota aquesta premissa Corberó fa el que fa, dotant de transcendència qualsevol acció.

Aquest artista es desenvolupa pictòricament desvinculat del tot de crear-se un segell artístic. No s’ha de confondre aquesta qualitat o característica amb una falta de maduresa pictòrica, sinó amb la capacitat de la multiplicitat d’aquest artista. Una persona sensible i vital que sovint ens fa participar del seu particular univers. I és que en Corberó percebem un gran sentit de l’humor. Dos personatges encarats i borrosos s’enfronten en aquest desacord radical. I la veritat és que no necessitem conèixer la identitat dels subjectes . En tenim prou a saber “que no”! Que no hi ha reconciliació possible i que l’important de la imatge és això, el conflicte. Corberó expressa de manera contundent i simplificada, a través d’un traç enèrgic que aquests dos individus no es posaran d’acord. Enfrontats queden, eternament, i sota la nostra atenta mirada.

Les obres d’aquest artista no encaixen en cap moviment artístic. Pivoten sovint entre l’informalisme, l’abstracció i el surrealisme. Potser influenciat per la seva amistat amb Dalí, Man Ray o Duchamp. Personatges que va conèixer a Cadaqués i a través dels quals va marxar a treballar a Nova York. I és que Xavier Corberó és un personatge ple d’històries que relaten i en fan comprendre la feina. Corberó s’expressa com una persona òbvia, però no en un sentit negatiu de la paraula. Sinó que l’obvietat que ell utilitza és a vegades l’evidència del que no som capaços de percebre. No em facis això que m’irrita és justament una mostra d’aquesta obvietat. Una obra d’un color neutre amb un únic punt de color vermell, una irritació visual. Una evidència d’aquesta manera de fer que ell té és justament una frase que diu en una de les seves últimes entrevistes: “Si tu saps quatre cosetes i saps explicar-les, expliques un quadre, i un quadre que s’ha d’explicar és una merda i així són quasi tots”.

Sovint l’artista presenta animals humanitzats, personatges caricaturitzats, exageracions i desmitificacions de personatges plens de vitalitat. Corberó és un cavall, i no perquè ho diguem nosaltres, sinó perquè ell mateix ho afirma amb tal contundència que no podem negar-los. És un autorretrat verdader i aquesta és la seva visió que no admet discussions. Els seus autorretrats irònics i divertits són frescos, àcids, satírics. ¿Quina reacció busca l’artista sobre l’espectador? Segurament la d’entretenir i divertir. Perquè per Corberó no hi ha res més dramàtic que avorrir-se. És una persona vital, que s’entreté i gaudeix dels seus propis jocs. I, qui ho sap, si mirem amb atenció suficient, potser li trobem la semblança.

És evident que per Corberó els materials de les seves escultures formen part de la dimensió i del motiu creador. Per ell, la pedra té connotacions naturals i li atorga un valor especial per la seva connexió amb la naturalesa. També podem apreciar en alguna de les seves escultures públiques les predileccions per determinats materials. Ell mateix parla del basalt com un dels materials més nobles. Aquesta roca volcànica atorga una dimensió quasi meteòrica o espacial a algunes de les seves creacions. Per altra banda, l’artista parla de la seva joventut i recorda que per l’ímpetu de crear, la falta de recursos econòmics i el valor que alguns tipus de pedra tenien per ell, havia arribat a anar al cementiri a agafar marbre que posteriorment utilitzaria en les seves obres. Veiem un home amb una gran passió per la composició material, donant importància a la dimensió física però també al component espiritual d’allò orgànic. Samurai mostra el respecte i l’admiració per la forma. El tall de la roca conjuga la perfecció amb la visió més esquemàtica de l’artista. Per ell, l’art no és res més que natura.

Corberó va tenir una infantesa solitària. La seva mare va morir quan ell era petit i el seu pare lluitava en el front. Seria la seva solitud el que li va permetre desenvolupar una gran imaginació? D’on neix aquesta capacitat per a entendre la realitat de manera tan sintètica? Si alguna cosa caracteritza aquest artista és la llibertat amb què s’expressa i crea. Valora la llibertat de l’individu per sobre de tot. I la llibertat permet a l’individu crear sense condicions, lluny de les concepcions socials i de la percepció d’altres. Blanca nit és una peça on predomina l’obscuritat. Negres i sienes torrats tenyeixen aquesta nit que observem. Però no hem d’oblidar que l’artista afirma que aquesta és una blanca nit. Potser hauríem d’aprendre de la capacitat de Corberó i percebre lliurement aquesta nit i el color que desprèn.

L’artista fou viatger durant la seva joventut. Va estudiar a l’Escola Massana, la qual va ser fundada pel seu pare juntament amb Llorenç Artigues. Després a l’Escola Central d’Arts de Londres, i va realitzar la seva primera exposició individual a Munic. Posteriorment es va traslladar a Nova York de la mà de personatges rellevants que van pertànyer al surrealisme. El 1979 es va instal•lar finalment a Nova York. Allà, fascinat pels Estats Units, la cultura americana i convençut que Nova York era el centre del món, es va impregnar de tot estímul visual que l’envoltava. D’aquell impacte neix l’obra Taxi que va realitzar el 1995. De nou sintetitza la realitat per a tenyir de groc una fusta i dotar aquesta obra de l’essència del que s’està representant. Les lletres componen una imatge quasi cartellística. Tant la T com la I són representacions volumètriques que ens recorden les seves escultures.

Aquesta obra és una imatge contundent. D’aspecte auster i ètnic. Sembla que l’artista, en la seva recerca constant de l’essència, ha intentat plasmar l’ànima de New Mexico. Cada detall està mesurat, la tela de sac, la composició estàtica, els tons terrossos i l’acabat desfilat del suport. La peça ens convida a una paisatge solitari, buit i esquemàtic, quasi desèrtic, protagonitzat per una única silueta com a element principal. Queda marcat com el rastre d’un paisatge clavat a la medul•la de l’artista.