Joaquim Chancho Chancho

Fragment de l’obra de Chancho anomenat 100 figures, en la qual explora les moltes vies de la creació abstracta. En elles es fa latent la importància que li suscita la geometria. Abandona el caràcter simbòlic per a centrar-se en l’estudi del color, la forma, el mètode i la seriació. El seu llenguatge potser li serveix per a parlar, des de l’abstracció, de la pintura, del seu propi món i de la creació. Doncs com ell mateix diu, “en un quadre jo no comprenc l’amor cap a res que no sigui l’amor de pintar”.

L’eliminació d’un cromatisme complex mostra, en aquesta peça, un retorn a l’origen. Un llenguatge clarament constructiu es fa present i juga amb la captació de l’espectador cap als llimbs de la bidimensionalitat i la tridimensionalitat. Chancho tensa els límits de la percepció de l’espai. Simplifica a través del blanc i el negre aquest joc al qual ens veiem sotmesos. Lluny d’intentar entendre la lògica del quadre, ens veiem apreciant, simplement, l’abstracció pura.

La seriació és una constant en l’obra de Chancho. El que aparentment semblen fractals, componen l’univers concret de l’artista, despullat d’adornaments. Les línies, quasi com a gest terapèutic, indueixen a una unitat essencialista. Les vibracions, les imperfeccions, són l’essència que compon aquesta obra. Està basada, com moltes de les seves obres, en seqüències successives o elements pràcticament cal·ligràfics. És potser una representació del que ell mateix defineix com a naturalesa de l’espècie humana, “només hem après a multiplicar i a multiplicar-nos”.

Obra de gran dinamisme visual. De nou, el traç de Chancho pivota entre la cal·ligrafia i el gest. Els zig-zags característics de la seva obra mostren un dualisme entre allò estàtic i allò àgil. De composició diagonal, els seus raigs negres impacten en un to vermell radical. I és que aquestes formes ja apareixen en alguns dels seus dibuixos el 1969. Algunes de les seves obres més coetànies a aquesta, com Pintura 80.21, Pintura 08.18 y Pintura 08.5 exploren de forma quasi obsessiva les variacions sobre aquest mateix concepte. Les mutacions de color o de composició no fan més que reformar la idea que l’artista s’enfronta a cada obra des de la preparació més meticulosa. I que cada traçada ha estat interioritzada a través de la repetició, eliminant pràcticament l’atzar i deixant que l’espontaneïtat sigui part d’un procés minuciós i conscienciós.

L’obra se’ns presenta com un enigma. Les traces oscil·len entre el signe i la geometria. Els colors són complementaris i oposats, propis de la gamma de l’artista. La imatge es debat entre l’abstracció pura i la reminiscència dels camps llaurats que contemplava l’artista en la seva infantesa. El gest lluita entre l’espontaneïtat i la preparació meticulosa. El dibuix es realitza sostraient matèria, el menys es converteix en més. Potser és un mirall. Dues imatges iguals, exactes, però alhora oposades i complementàries.