Alfons Borrell Borrell

Citant paraules textuals del seu estimat Joan Brossa, "Cap a la poesia, no solament se n'hi va la llengua". Borrell juga amb els versos d'Artur Rimbaub i els tons romàntics. Paul dels Prats, els ramats... un cop més la natura torna a ser protagonista indiscutible de la peça pictòrica de Borell. Les tintures emprades, no amaguen ni oculten cap misteri més enllà de la pintura. De nou, el pintor utilitza colors purs, la senzillesa està basada en l'elecció de primaris o secundaris, aquests no han estat agrisats, sinó aplicats mitjançant veladores i transparències, que una rere altre, superposades, atorguen profunditat a la pintura de Borell. La llum, els tons, són fruit de l'espontaneïtat del pintor, que entén la pintura, potser com un fenomen propi de la natura.

La música, la pintura o la poesia no són quelcom que passa desapercebut a l'obra de Borrell. Tal com l'artista ho concep, necessiten involucrar-se amb la vida i la història de cada individu i juguen un paper molt significatiu al nostre temperament. I, propers, esputs, riera dels llavis sensuals. En els rampells o en les passions penitents. Versos del poeta Arthur Rimband que Borrells escenifica amb l'abstracció i colors passionals. Una manera de suggerir-nos el record més directe. Aquesta abstracció ens endinsa al món de Borrell, plagat d'emocions plasmades en les seves composicions artístiques.

La percepció en l'obertura en aquesta peça ens recorda a la immensitat del mar. La natura, eix central de moltes de les obres de Borell és explicat a través del color. Un clar exemple en el qual el color ja no es manifesta com un atribut o accident sinó que esdevé la categoria de subjecte i substància. Els tons romàntics emprats ens evoquen una sensació de profunditat i alhora claredat, tornat de nou al binomi de presència i absència. Obres d'aquest caire ens evoquen a un estat on contemplem una imatge aparentment estàtica però plena de moviment que sembla escapar-se.

Sota els paraigües d'obertura i desbordament s'hi apleguen obres que es definissin per un moviment d'obertura vers la natura i les seves ressonàncies. En l'obra d'Alfons Borrell podem trobar la constant lluita sobre el desig i el terror, on sempre van agafats de la mà com a element de la nostra existència. Caracteritzat per aquests atributs, Borrell deixa constància de què la matèria excedeix els límits que la tela i el paper imposen. És d'aquesta manera com les seves obres exemplifiquen la llibertat pictòrica dins la seva immensitat.

Alfons Borrell és possiblement un dels últims exemplars de pintors que es deixen guiar per la intuïció a la pintura al nostre país. Un exemple d'això són quadres com aquest que no busquen cap explicació determinada sinó que qualsevol pugui extreure la seva pròpia. El vermell, blau i negre, colors que ens poden evocar conceptes molt diversos, pols oposats que els uneix un mar translúcid. Un mar que esdevé un cel que juga amb les minúcies d'un blanc que ens recorden a les clarianes d'un dia plujós. La franquesa del pintor ens ensenya que res és cert, res és definitiu.

El recorregut de l'obra de Borrell segueix amb la idea de jugar amb els límits dels elements pictòrics. L'aparició de formes geomètriques esposa l'ambivalencia de presència i absència, trencant amb el buit dels límits. Aquesta manifestació marca una constant significativa en les obres de Borrell i ens remet a la noció d'un horitzó. L'experimentació dels límits i les formes rectangulars, donen la benvinguda als oposats. L'ús de la tècnica del collage ens amaga tot allò que prèviament és visible abans de ser ocultat. Esdevé la revelació d'un misteri.