Viatge a la vida

Joan Ponç


(Barcelona, 1927 - 1984)

Joan Ponç, Viatge a la vida: col·lecció llegat Joan Pons Ferrer

 

 

La representació dels sentiments per la cultura, des del món mineral i biològic

L’orat és aquell que va pel món i diu coses i més coes. Qui l’escolta entén les paraules, però no arriba a agafar-ne el sentit. S’acaba dient, respecte a l’orat, que no hi toca. Si ara dic que Joan Ponç és un orat, molts hi estaran d’acord perquè veuen perfectament la minuciositat del disseny plàstic, però no acaben de copsar-ne la intenció. És com quan un parla i sap el que diu, però els altres no l’entenen. Això succeeix amb tota l’obra de Joan Ponç: es evident que només si et raja de dins pots arribar a fer aquelles formes i emplaçar-les en uns estrambòtics paisatges, però quan el mateix Joan Ponç es preguntava d’on li venia tot allò, no tenia una altra resposta que la de dir: em surt de dins; ,’assec, agafo un pinzell o una ploma, els mullo del color que sigui i surt el que veiem. Talment un orat; d'on li ve el que diu?


Aleshores persones como aquestes potser no es troben, com les altres, instal·lades en aquest món; potser hauríem de dir que hi són de pas, sense que sapiguem exactament què vol dir aquesta expressió. Però quan Joan Ponç ha travessat una bona part de la seva existència i d’una manera innocent i egoista ensems s’ha trobat en moltes situacions serioses, ridícules o, en alguns casos, vergonyoses per als altres, arriba un moment que en una existència sense contingut filosòfic, perquè es tracta simplement de seguir agafat a la vida, en aquesta situació apte per a dir que ja ho arreglaran els altres, ell, en Joan Ponç, decideix convertir aquella realitat en el testimoni plàstic d’una reflexió existencial.

 

Ha d’anar moltes vegades, molt seguit i durant molt de temps a unes proves mèdiques que li han de salvar nom només la vida sinó també la vista; la vida i la vista, precisament, els dos pols als quals suara ha hagut de reduir la seva existència: el ocs i la percepció concreta del que fa. No pot imaginar un món de foscors perquè fins ara ha viscut en un món de colors, que no vol dir de clarors conceptuals, sinó una realitat que li passava activament pel cervell i la sensibilitat, feta de tota mena de colors, inclosos el color blanc i el color negre.

 

Emplaçat en aquesta realitat quotidiana, prepara per a cadascuna d’aquestes visites on hi haurà de passar hores, unes capses amb unes petites superfícies de suport dures, unes pots d’aquarel·la i uns estris per dibuixar i, en les llargues hores d’espera, permet que sorgeixi en aquell capmàs instrumental allò que ragi, el que arribi a la punt de l’estri. En farà quatre-centes vint-i-quatre, de tauletes. Un immens fris de la seva existència; el testimoni d’un viatge per atrapar la vida. 

 

Però quina vida?, la del entorn? De cap manera, una viatge vers la vida a través d’uns monstres que hom no sap si inviten a viure o hi són per impedir-ne la vida. Joan Ponç no pot escollir; aquests estrafets són els que hi conviuen, apareixen a la punta del pinzell o de la ploma; és més, aquests instruments són els que a través de la seva mà, d’aquella vista que mira més que hi veu i d’un impuls biològic estrany, donen cos, coherència i realitat a aquest món figurat. Que hi apareix a cada tauleta?, doncs, mini-geperuts, degollats, capsespelmes, espurnes, degenerats, accions, combinacions i situacions estranyes d’éssers vius en un entorns vius també, actituds en les quals l’èxtasi és un signe de disbauxa i d’altres en les quals la irregularitat geomètrica del suport és ja un elements distintiu; però tot plegat conduint aquests agrupaments d’imatges estrafolàries vers una situació que sembla que no tingui una altra sortida que la fugida cap endavant, és a dir una implantació en el celestial. Els noms esmentats d’aquestes nou sèries no tenen cap sentit; en Ponç els ha fixat perquè la dispersió no és gaire bona consellera, sobretot quan hom es troba que només un cert ordre pot mantenir les situacions durant un temps determinat, la durada del qual escapa a tot aquell que se’n sent afectat, però que cadascun d’aquests éssers humanoides o animalitzats necessiten de l’arbitrarietat de la continuïtat per ser presents i actius.

 

Perquè en Ponç és qui és mentre aquests éssers l’acompanyin. Aquestes figuracions si fa o no fa, és molt possible que siguin la manifestació externa i ordenada de certs àcids de la biologia genètica, i el que sembla intuïció per convertir l’inassimilable en transcendent, en realitat no és res més que un procés intern i propi d’aquella biologia dels àcids. El que passa és que s’ha de seguir la raó, i el raonament, però cal no aferrissar-s’hi gaire si es vol que l’inexpressable tingui les manifestacions positives o negatives que en cada cas s’ofereix: la meva obra –rebla- que sóc jo mateix fora de mi mateix; però sense pors, perquè aquestes formes no m’ofeguen sinó que em donen vida,  em permeten existir, ser qui sóc i que els altres tinguin una mida, un camí, una possibilitat d’atrapar-me. Jo –encara assegura en Ponç- no faig les meves obres, són elles que continuen venint vers a mi.

 

Joan Ponç tot això no ho sabia al principi de la seva tasca pictòrica. Tanmateix s’havia adonat que els colors i l’activitat artística hi eren perquè podia convertir en humà allò que aparentment no ho era. Com Cézanne, agafava l’inorgànic o el vegetal, atrapava els vestigis i, per mitjà dels colors aquell món sord i mut esdevenia cridaner, pertorbava a qui el contemplava. Però en el seus cas particulars, del qual ha donat la gran síntesi i exemple a les Capses secretes, el que hi havia per atrapar no eren els minerals ni els vegetals sinó aquella simbiosi entre animalitat i cultura que només és possible en l’al·lucinació. Com Cézanne, Ponç volia oferir-nos el magnífic i esplendorós món de les belles formes que es  revelà a Poussin. Però en el propi cas, el món de Joan Ponç, totes les coses eren intercanviades: els cavallers eren els grans i els dragons els petits, els nans eren els gegants i les princeses encantades i els prínceps eren els insignificants supporters de les manefleries dels nans: allà on hi havia el perill, allà la resolució l’havia d’aportar el més incapaç i els més inepte i el que havia de fer més por era el que s’oferia i mostrava més ridícul. No es tracta d’un món al revés o del conte de les mentides sinó simplement que tot s’ha d’obtenir pels mercès als mitjans inadequats. Perquè l’acció creadora, que no és res i és insignificant davant la grandiositat del món real i dels esforços de què són capaços els humans, tanmateix és el lenitiu que permet que la persona pugui suportar-se ella mateixa i sentir en si mateixa que viure és el miracle més gran amb què pugui enfrontar-se en aquest món.

 

L’obra de Joan Ponç és el més gran afermament que hom pugui trobar per donar gràcies al fet del ferotge sense sentit que és la vida, però sense la qual ni la meravellosa creació tindria sentit. Llull, abans de Joan Ponç, ho havia exposat en paraules; ara l’artista plàstic ens ho feia sentir en una mena de tires d’un còmic de dibuixos animats molt modern, on tot hi succeïa, sense sentit, histriònicament, sense que res pogués aportar una explicació a res, però on tot era viu, humà, horrorós i, comptat i debatut, una autèntica meravella nascuda en els moment més angoixats, aquelles que eren ensems els de l’esperança i els últims més desesperats.

 

Arnau Puig

 

 

Viatge a la vida

 

Tan sols dins la mort som eterns.

 

Joan Ponç

 

La darrera vegada que vaig escriure sobre el teu treball, acabava amb la frase “el viatge continua”, perquè tenia la sensació com tu amb la pintura abans de morir que ens tornaríem a trobar tard o d’hora...

 

...la sensació que continuaré pintant després de mort perquè la perfecció que vull realitzar no crec que pugui assolir-la en aquest món[1]... Durant molts anys he reflexionat sobre la mort, sobretot davant de la insignificança de la vida. (...) Si alguna eternitat té l’home és en la mort, perquè en vida no som eterns! (...). Quan últimament l’he tinguda asseguda als peus del llit, d’alguna manera l’he superada i m’ha agafat una ànsia de vida extraordinària. Tant é així que una persona que em coneix bastant profundament quan va veure els meus primers treballs després de sortir de l’hospital em va dir: “Ponç, tu fins ara has pintat la mort; a partir d’ara començaràs a pintar la vida”.[2]

 

Pocs mesos després de dir que esperaves venir als Pirineus per carregar energia “perquè tot l’any a França et moriries”, ens vas deixar. Encara recordo quan em van trucar d’El Punt per cobrir la teva mort amb una bona reflexió... “El darrer naufragi de Joan Ponç”. Fem memòria... Et va vaig per primera vegada amb motiu d’una exposició itinerant de gravats que t’havia organitzat la Generalitat i, també per primera vegada, vaig fer la presentació en públic d’una exposició: la teva. Més endavant vaig retrobar el teus treball, la possibilitat de llegir documents i cartes a la Galeria Salvador Riera (l’anterior Dau al Set on vas exposar a partir de l’any 1974). Ell em va parlar de la vostra relació a Sao Paulo... I segueix la història amb l’exposició que t’esmentava al principi, aquest text que avança una continuïtat... Arran de la mort del Salvador, mentre feia la catalogació del fons documental, treballant molt a prop d’una de les teves obres de Brasil, La cabra de l’any 1955, em van fer una trucada per anar a Porto Alegre i participar en un simposi sobre pensament visual... Vaig aprofitar el senyal i recordo la dedicació d’un temps a cercar simbologies, elements que t’haguessin pogut influir, com el món mític dels boitatà a l’illa de Santa Caterina...

 

Vaig marxar al Brasil a la recerca de la llibertat. (...) Quan vivia a Barcelona, abans de marxar, era molt jove, Em van fallar els meus pares i em va fallar la societat. Jo era molt sensible i era molt fàcil ferir-me. Al Brasil, jo no vaig fallar i la vida tampoc em va fallar. Vaig experimentar un canvi. Suposant que existeixi ara rancúnia o enveja cap a mi, ni tan sols me n’adono, ja que sóc molt menys sensible que abans[3]. Allí, el món de senyals i dels signes es va desencadenar d’una manera tan brutal que vaig comprendre que perdia la realitat. (...) Va ser molt gros, molt, perquè jo havia renunciat a la matèria i em creia que renunciar a la matèria tenia com a premi, la veritat. I no, en aquell moment l’esperit em traïa. (...) Va ser terrible entendre que la mentida estava tan a prop de la matèria com de la imaginació[4].

 

Va ser allà, entre els anys 1953 i 1962, que vas reforçar el teu interès per la condició humana i, com sempre, el dibuix.

 

Feia temps que només pintava i tenia el desig de dibuixar... De sobte, va entrar un ocell en el meu taller i, com si ell m’ho hagués demanat, vaig començar a observar-lo i vaig veure que, a través d’ell, podia expressar la vida i la condició humana[5]. Un Jove li va preguntar a Leonardo: Mestre, com puc arribar a ser un bon pintor?. I ell li va respondre: Dibuixa. Això és exactament el que jo he fet[6].

 

El bestiari i les metamorfosis surten d’un món anterior. Vas arribar el Brasil l’any 1953, però abans hi apareixen les cabres, com la que podem veure aquí, de l’any 1951. No he trobat a la teva autobiografia cap referència a l’illa de Santa Catarina o als dibuixos de Franklin Cascaes[7], un home influït per la tradició oral i el misteri dels mites, de la màgia, de la bruixeria i de les aparicions. Acostumava a escoltar la gent i després emergia un món que, en certa manera, recorda aspectes del teu bestiari. Un bestiari que també té a veure amb l’època medieval i, al Brasil, es barreja amb el mite indígenes. Quan vaig veure alguns d’aquells dibuixos dels boitatà, una mena de xaman o foc fatu, i vaig entendre que servien per apaivagar les angoixes existencials, em va venir al pensament les teves cabres amb potes d’aus, les transformacions i les metamorfosis... La constant antropològica que ens situa davant la fragilitat de l’existència i uneix, com deia Calvino, una “levitat desitjada i una privació patida”[8]. Però les variacions són infinites i podem trobar-les en altres cultures... Sovint es parla de les teves atmosferes com a fantasmagories...

 

... no existeixen atmosferes fantasmagòriques. Crec que el que realitzo és la realitat autèntica: el món en el qual vivim està ple de fantasmes. Com deia Sant Joan de la Creu: “El camino auténtico del hombre es el de creer cada vez menos en lo que se ve però no existe y cada vez más en lo que no se ve pero existe”[9].

 

Un veritable procés d’autopercepció, un llarg “Aquelarre” de naufragis i fugides que, en arribar a Brasil, va coincidir amb aquella història popular sobre l’espanyol que naufraga a la seva costa...

 

... i que, arribant amb prou feines en una platja, pregunta abans de desmaiar-se de fatiga: “Hi ha govern en aquesta terra?” I, en contestar-li afirmativament, respon: “Doncs hi estic en contra”. Vet aquí la característica essencial de la meva manera d’ésser d’aquell moment: vaig contra tot el que existeix. El simple fet d’identificar alguna cosa em desvetlla el desig de negar-la[10].

 

Per això creus en la intuïció?

 

Crec en la intuïció perquè és una forma de coneixement menys codificada. A través de la raó, l’home sempre ha intentat reduir la gran realitat a la seva mida, a la mesura de les seves limitacions. (...) l’única forma de sobreviure és identificar-te amb la gran realitat. La resta es engany[11].

 

La teva àvia et deia que “la vida és un engany”...

 

Això ha estat una guia per la meva vida, i quan et dic que vivim en un món d’aparences... (...) La cosa en la qual menys crec, de tota aquesta aparença és en mi. Ara, quan veig que coincideixo amb els altres, que ens fonem en una mateixa cosa... Llavors és quan sóc feliç. Perquè Joan Ponç és un senyor que té un carnet d’identitat on diu no sé què, tal i tal i tal altre... Això no és res. Menys que res: és una ganyota del no-res. Però quan llegeixo Demòcrit o em parlen de Sòcrates, aleshores sí[12].

 

El no es va fent petit i l’antic gran

 

...no rebutja l’antigor perquè és antiga;

Ni la novetat pot ésser nova;

Però consulta en si mateix quelcom d’eternament actual.

 

Paul Valéry

 

Cites a Braque: Quan anomenem una cosa canviem la seva realitat per una definició[13], i diu que intel·lectualitzar ens allunya de la realitat. Et citaré a Paul Valéry quan diu que “la major part de la gent veu molt més sovint amb l’intel·lecte que amb els ulls. En compte d’espais acolorits, arriba la coneixença dels conceptes”. Percebre, per a la majoria, és regalar-se “un concepte que formigueja de mots”. Valéry, en “l’elecció de llocs evidents” i “el repòs en sistemes definits”, veu una feblesa de la condició humana i un rebuig de “tot allò que no té nom”[14]... Per tant, un tancament.

 

Quantes menys coses crec, més em trobo en mi mateix, ja que estic totalment convençut que estem intoxicats d’una falsa cultura. Jo era una avantguardista i crec que ho sóc més que mai. El que nosaltres fèiem entre 1943 i 1950 sortia de la nostra experiència de la vida i dels nostres precaris mitjans d’expressió. Quan un artista és avantguardista per seguir la moda és que m’oposo totalment a això, ja que crec que l’avantguardisme ha de ser una coincidència entre les necessitats de l’època i les d’un mateix, i no el resultat d’una intel·lectualització[15]. (...) El gran perill de la dictadura i perdonin l’expressió, és la perillositat[16]. (...) Tot el món es llença a fer pintura moderna i es creu gairebé obligat a rebutjar l’art clàssic, quan als meus ulls el nou es va fent petit i l’antic gran. La pintura jove la fan sempre els quatre vells que no perden la lucidesa. Un pintor jove mai no pot fer casualment una pintura jove, ja que encara no s’ha alliberat de la influència dels vells[17].

 

 

Déu no juga als daus

 

Què som? El llenguatge no pot expressar-ho i, com dius, “Som infinitament més del que som capaços de dir” i que “l’equivocació dels humans és que, sense voler, a causa d’un egoisme natural, intentem reduir el gran pla al nostre petit món personal”[18]...

 

... som un petit pla d’un gran pla. En els moment en què vaig estar a punt de morir necessitava aferrar-me a alguna cosa. I em va sostenir aquella meravellosa resposta d’Einsten que li van preguntar què pensava de Déu: ”Mireu, com que sóc un home honrat no puc parlar de Déu. Ara, el que sí que us puc dir és que no juga als daus”. Les paraules “no juga als daus” s’avenien totalment amb el meu esperit i vaig pensar: “Bé, si haig de morir, em moro, però l’important és formar part d’aquest univers que no juga als daus”[19]. (...) Crec que l’home viu en una mena de penombra. Tant és així que la visió de veritat ens cegaria[20].

 

Quina veritat?

 

Artaud va dir que l’home no té capacitat per a conèixer la veritat, i si un dia la coneix serà perquè haurà desenrotllat dintre seu un òrgan que encara no té[21]. Si pogués viure en la veritat, seria meravellós. Però el dia que vaig mirar per un microscopi, em vaig adonar que m’apropava més a la veritat que quan mirava amb els meus “ulls” el paisatge[22].

 

Però tu reconeixes que hi ha dues realitats i la d’aquí és tan sols una eina formal per accedir a l’altra... De fet, quan vas començar t’escapaves d’un món...

 

La meva infància va ser una autèntic malson[23]. Com que jo no tenia l’amor dels pares, el vaig substituir per una altra cosa[24]. Crec que va ser per evadir-me d’un món cruelment real pel que vaig començar a viure en un altre de fantàstic, al que he estat fidel tot la vida, i el qual, amb el decurs del temps, ha adquirit una realitat més sòlida que l’exterior[25].

 

La unitat dels contraris ens apropa al que som...

 

... la realitat en si ja és un miracle. Som nosaltres que la deformem. La deformem perquè la materialitzem o l’espiritualitzem. I la realitat no és ni matèria ni esperit; és l’equilibri justa d’aquestes dues coses. I és aquí on hem d’anar. Quan volem ser àngels ens convertim en dimonis... No, no i no! La humanitat vol ser el que no és. Siguem éssers humans[26]. (...) Sempre m’ha preocupat la unitat dels contraris. Peer aquesta raó intento unificar el més sublim i el més menyspreable, el més paorós i el més còmic. Doncs crec que amb la seva unitat ens aproparem al que realment som[27]. (...) Jo sóc els altres; els altres són jo[28]. (...) Tot és col·lectiu. Jo sóc igual que els altres però el que varia són els detalls. Els meus dimonis són vàlids en quant són dimonis de tots. La diferència està en la meva capacitat de detectar-los[29].

 

 

Desvetllar aparences: els ulls, la llum i el temps

 

Cal que hi hagi ulls damunt els ulls mateixos

Uns ulls que mirin com ells miren.

 

Baltasar Gracián

 

 

Les fronteres desapareixen: els ulls, el temps... Com en la teva casa de la Roca, la més propera al teu esperit, una casa de pedra aixecada sobre una roca que havia estat enderrocada per un llamp, on vas substituir les parets per grans finestres obertes al paisatge i vas plantejar el sentit de l’habitatge com una correspondència amb l’esperit humà. Una casa acarada a l’abisme, a un buit que és bressol de la natura... El llamp, l’espurna i l’abisme, el retorn a l’energia, a un buit potencial... Els ulls, la mirada, són un element essencial dins del teu món...

 

En aquesta casa, les parets han estat substituïdes per vidres grans, de manera que des de qualsevol punt- espot veure tot el que hi ha dins. Això em duu a pensar en l’esperit humà. En la meva opinió, les persones són com les cases convencionals: estan plenes de parets i compartiments estancs. Això fa que no hi hagi un punt des del qual es pugi contemplar i veure en la seva totalitat. La meva casa respon a la imatge ideal de l’ésser humà, quant a estructura orgànica i oberta. (...) tots tenim una darrera paret i un arbre davant, que pot significar una cosa diferent per a cadascú de nosaltres. Aquí, en aquesta casa, he substituït la paret de darrera el llit per una finestra, de manera que, de nit, puc contemplar la lluna plena, veure com neva, escoltar el murmuri del vent[30]...

 

Més enllà dels aspectes formals que veiem en els teus dibuixos i puntures al llarg del temps, l’ull com a finestra estableix un pont entre l’interior i l’exterior, entre “allò que es veu” i “allò que és vist”.

 

Aquesta exposició recull alguns motius recurrents, però sobretot, aquest ull negre distorsionat, diferenciat que apareix en un autoretrat, un dibuix sobre marbre de l’any 1948 molt semblant a un altre del mateix moment[31] i es va repetint en moltes altres imatges, com és el cas del nen, el teu fill Joan, el que seriadipositari de les teves Capses Secretes i de totes les obres que ens han ajudat a establir un recorregut pel teu món... Un misteri reiterat que potencia el pensament visual... Seccionats, torturats o quadriculats, com é el cas de La mosca, uns ulls que poden diferenciar-se pel color o que fugen del cap en la “suite” Caps-espelmes... I arribem a la simbiosi entre la llum i la mirada.

 

“Els ulls –o l’ull individualitzat és arreu, el seu propi esguard palesa aquest desig d’anteposar la finestra de l’ànima a qualsevol altra mena d’anècdota (...). En certs dibuixos els ulls solts, surant en l’aire o emplaçats en una testa miren desorbitats arreu. Els ulls angoixosos de la Suite Caps, feta al Brasil, escruten infatigablement l’infinit. Els ulls multiplicats i reiterats són el constant de la Suite Presomni (1965) i la dissecció ocular de les còrnies i els nervis òptics és el motiu central de la Suite Quadrada (1967-68). El recorregut opticovisual pot continuar fina arribar a una de les darreres obres ara exposades al Museu de París, una rèplica de la que Ponç ha regalat a la doctora francesa, que li ha retornat l’ull malalt i li ha guarit l’altre”[32].

 

Considero que els ulls són el mirall de l’esperit. Deshumanitzant el cos humà, tenim que l’ull és l’objecte que millor i amb més exactitud permet reflectir l’esperit, ja que la seva imatge port una càrrega emocional i cultural més gran que qualsevol altra part del cos[33].

 

Abans em referia als boitatà de Brasil i és que l’element que més em va sobtar és el fet de destacar la llum que surt dels ulls. Cascaes explicava com el foc mostra diferents formes del món objectiu... Un ocell, una espelma, una llanterna... Potser per això, la “suite” dels teus Caps-espelmes, em serveis per donar entrada en aquesta visualització del pensament i establir una clara metàfora amb tot el que fa referència als ulls en la teva obra.

 

Intento expressar les coses tal com són, que no és exactament con nosaltres les veiem...

 

 

Perforar profunditats: les capses secretes

 

Els refugis “blancs”, impersonals, de les sales d’espera, les Capses secretes (1979-83) o el diari íntim on buidar estats d’ànim, i aquell munt d’interrogants indefinits que acompanyen cada fugida... Per cert, la teva darrera fugida va ser escapar-te de l’hospital de Lió, on t’avien d’operar el ronyó, per assistir a la inauguració d’aquestes “capses” a Granollers. 

 

Les primeres “suites” van ser realitzades quan t’estaven tractant els ulls i vas estar a punt de perdre’ls... Durant dos anys només t’hi veies amb un ull i, curiosament, aquesta diferència que s’acusa a les teves obres des dels anys quaranta, posa de manifest un sol dels anys quaranta, posa de manifest un sol ull, sempre obert, per perforar profunditats, gairebé com una promoció del teu destí.

 

En el decurs d’aquests anys hi hagut moment de tota mena, moment d’esperança i moment de desesper. Per exemple, un dels més dramàtics va ser quan vaig arribar a Lió i la doctora Mireille Bonet em va dir: “Mira, aquests ulls en principi els tens perduts. Si te’ls salvo, és un regal”. Durant tres anys em va fer sis mil fotocoagulacions. Quan em deia: “Potser si que salvaràs la vista”, aleshores sorgien unes sèries més optimistes, com “Celestial” o “Èxtasi”. En els moments en que semblava que no aconseguiria sobreviure, aleshores sortien les suites dels “Degollats”, dels “Degenerats”, dels “Minigeperuts”[34]... (...) Ha d’haver-hi alguna cosa que em marqui profundament, que em deixi un pòsit en el meu esperit i que, després, vaig traient a poc a poc. En certa manera, sóc com un camell[35]...

 

La teva obra neix a partir de les emocions o dels sentiments perquè no creus en les paraules...

 

Les paraules no expressen mai el que volem significar realment. Una vegada vaig dir que el llenguatge és com un martell gros i el nostre esperit com un petit rellotge de cristall. I volem arreglar aquest rellotge amb aquell martell. No és gens difícil imaginar què passa[36].

 

L’exposició parteix de les nou “suites” de les Capses secretes, una selecció temàtica a partir d’aquelles quatre-centes vint-i-quatre aquarel·les, realitzades en fulls petits i creades durant la teva malaltia. Aquelles capses que t’enduies a les sales d’espera i les habitacions dels hospitals, un material que et va fer companyia en els darrers temps de la teva vida i marca clarament la teva relació entre tu i el món exterior. Aquelles capses de la mida d’un pam quadrat o d’un paquet de cigars que Baltasar Porcel va descobrir a la Roca, amb cartolines pintades o en blanc a dins. Però les capses, són mol més que això i plantegen, en definitiva, una metàfora de la teva pròpia vida i del concepte de treball, reflecteixen diferents moments i estats d’ànim que es corresponen amb la teva actitud al llarg dels anys. Es poden establir múltiples relacions amb pintures, gravats i dibuixos d’altres períodes. De fet, són el testimoni d’un procés, d’una evolució que sempre va de l’exterior cap a l’interior i t’identifica plenament amb l’objecte pintat. Per això, ara i aquí, s’han convertit en finestres que donen possibilitat a múltiples entrades...

 

Abans un objecte era una cosa que estava fora de mi. Amb el temps, en canvi, aquest objecte és a dintre meu i jo sóc a dintre de l’objecte[37].

 

Tot els elements de les capses fan al·lusió als trets que han caracteritzat la teva obra i el temps, en aquest sentit d’esborrar límits, és el mateix que hem aplicat en el plantejament d’una exposició on tot es barreja sense tenir en compte les etapes o les cronologies... Tu, Joan, sempre has insistit en les limitacions humanes.

 

... una de les limitacions que tenim és la visió del temps. Nosaltres tenim una visió del temps lineal i estic convençut que el temps no és lineal. És a dir, que em refuso a creure que la Grècia dels coronels va després de la Grècia de Sòcrates. Em refuso a creure que la pintura de Miró, i en general la pintura contemporània, vingui després de Zurbarán i de Velázquez. Són molt més primitius. Vull dir que jo em nego a situar les coses en la cronologia dels rellotges i dels calendaris, que són ridículs. Jo visc en un temps-esperit. I això no té res a veure amb els calendaris[38].

 

Això ens porta de nou als teus tractes amb les dues realitats, la del món immediat i la del que hi ha al darrere de tot... Aquell travessar la porta que deia en Cirici... Però, precisament parlant de limitacions, li deies a la Rosa Queralt que no havies pogut esborrar el que separa el teu passat del moment actual...

 

No, això encara no ho he aconseguit. He aconseguit un diàleg meravellós, per exemple, amb una pedra. M’he preguntat si la pedra era jo i si jo era la pedra. Però el passat és dolorós, d’ignorància sobre ignorància, i és com una nafra que no he pogut cicatritzar[39].

 

No puc evitar el fet de tronar al món de Cascaes, perquè les pedres eren una presència constant, un element que l’acompanyava sempre. Un es pedres representades de forma orgànica com si fossin sers vius que recullen les escenes. En el seu cas era una referència a la infància de l’artista i en el teu formen part d’aquesta comunicació o diàleg constant amb la naturalesa.

 

D’existir m’agradaria estar assegut sobre una pedra o sota un arbre, afilant el meu pensament i extenent-lo sobre la meva existència de forma que la meva permanència aquí sigui lo més lleu possible[40]. (...) crec en els estadis místics, estic convençut de que l’home pot assolir-los portant una vida de meditació i de soledat (...), vivint en plena naturalesa...[41].  La soledat és per a l’artista el mateix que l’aire pels pulmons. A més a més, crec que la soledat és consubstancial a l’home[42]. Per a mi és més fàcil mantenir una conversa lògica amb una arbre que amb la majoria de les persones, ja que avui dia estan totalment deformades, sobretot les que viuen en les grans ciutat. (...) els habitants de les ciutats estan aliens, són incapaços de parlar amb la naturalesa i tan sols es comuniquen entre ells. Per això el seu llenguatge està mort: només transmet conceptes morts[43]. (...) les persones han de viure en un lloc on hi hagin més arbres que persones. Perquè els arbres purifiquen l’atmosfera i, en canvi, les persones degeneren[44].

 

Kapucinski parla de les persones i diu que la humanitat està en mans perilloses: les pròpies[45]...

 

La societat és cruel amb tots a tots els nivells. El ser humà és un llop per al ser humà. Tots mereixem més del que ens donen. Tots som una mica incompresos[46]. El ser més pervers de la creació de l’home. Cap animal no ha aconseguit mai igualar-lo. També és el més sublim.

 

 

Tú, pura brasa torturada

 

Aquestes paraules són de l’Arnau Puig. Ell sempre ha cregut que sota la teva pell continuava “vivint l’acusador inquisidor, el sensitiu ofensor”. Però també hi ha qui va creure que, sosté la teva pell, hi ha un pintor “ple de complexes respecte al bé i el mal, el ser i el no ser, l’ètica i l’estètica, la veritat i la mentida”. Van veure “criatures fantasmals”; “sers absurds, monstruosos, terrorífics”; “horripilants i sardòniques criatures” que enllaçaven amb les del “papu” o el “coco” dels “odiosos malsons infantils”, i van parlar de la teva debilitat pel fet d’”adoptar actituds radicals extremes”[47]. Qui va escriure això es sentia afortunat perquè havia deixat enrere aquells malsons de la infància i podia contemplar la teva obra sense impressionar-se.

 

Però l’esperpent de la realitat no es reconeix –Valle Inclán?- i el teu expressionisme ferotge quedava com un virtuosisme absurd davant els ulls de qui no es sentia representat com a protagonista del drama. Les càrregues emocionals no s’entenen si fugen d’aquella primera educació convencional que Valéry deia que cal oblidar. Arnau Puig, per defensar el que tu ens feies veure a l’obra sobre la “realitat legislada”, ensenyant la teva ànima als altres, ens alertava sobre el nostre món, perquè l’únic que existeix és el que “que ha estat decretat que existeix i que a aquell qui s’atreveixi sentir diferentment i a pensar en conseqüència amb els seus sentiments, se l’ha d’eliminar”[48].

 

...una de les coses fonamentals a la vida és el sentiment democràtic. (...) respecto les seves opinions, però també vull que respectin la meva[49]. A mi m’ha passat el següent. Tothom deia que estava boig. Quan me’n vaig anar a Brasil deien que el què feia allà no valia res, que lo bo era el què feia quan deien que estava boig. Me’n vaig anar a Cadaqués, llavors es deia que lo de Brasil era bo i lo de Cadaqués dolent. De Cadaqués me’n vaig anar al Pirineu. Llavors deien que lo de Cadaqués era bo i lo del Pirineu dolent, etc.[50].

 

 

Un etern aprenent

 

L’educació profunda consisteix a desfer l’educació primera.

 

Paul Valéry

 

El teu primer mestre va ser Ramón Rogent...

 

Tenia la virtut de veure les coses de la forma més geomètrica i em va ensenyar exactament el mínim. Perquè a l’artista se li ha d’ensenyar poca cosa. És ell qui hi ha d’aprendre. És l’únic que pots ensenyar. Fa pocs dies he llegit unes paraules de Paul Valéry que he trobat meravelloses: la cultura de veritat és aquella que s’aprèn després de deixar la cultura[51]. El meu gran mestre fins als quaranta va ser Cézanne; després, Marcel Duchamp[52]. Ell és el centre des d’on ha sortit tot. I les sucursals m’interessen menys[53].

 

Alguna vegada t’has referit a les fases de l’aprenentatge...

 

La primera fase de l’aprenentatge acaba, pels que tenen molta sort, cap als quaranta anys –en aquesta època reconec que vaig patir força, ja que és quan es tenen que trencar les grans pedres -; pels que són menys afortunats acaba cap els seixanta anys. Els qui són veritablement desgraciats són aquelles que als quaranta anys ja ho saben tot. Sóc un etern aprenent. La meva millor obra serà la que faré demà. (...) d’acord amb les meravelloses paraules de Nietzsche: “Tant en la vida con en l’art sempre he viscut perillosament”[54].

 

 

Deixar de ser Joan Ponç

 

Llença la teva obra en el mar de la gent, que el dit de Déu ja la portarà a port segur.

 

Alfred de Vigny

 

 

Rellegir després de l’oblit, l’estranyesa de l’ull destructor, una “lluita –com diu Rosa Queralt- per mantenir els sentits innocents?”

 

... vaig lluitar quaranta anys per ser Joan Ponç i en el moment en què vaig sentir ja era Joan Ponç, aleshores vaig veure que era urgentíssim que deixés de ser-ho. A mesura que he aconseguit eliminar el jo, tot ha vingut sol. Quan elimines el pla particular passes a formar part del pla general i aquest univers més gran et suposa una energia inesgotable. Ja no has de fer res, senzillament deixar-te portar[55]. 

 

Però el que resta d’un home és el que diu Valéry: “les coses que evoquen el seu nom i les obres que fan d’aquest nom un signe d’admiració, d’odi o d’indiferència. Pensem que ell ha pensat, i podem retrobar entre les seves obres aquest pensament que li ve de nosaltres: nosaltres podem refer aquest pensament a imatge del nostre”[56]. El viatge a la vida continua.

 

Glòria Bosch

 

[1] Olga Spiegel. Joan Ponç, la salvación a través de la pintura. Magazine de La Vanguardia, desembre de 1983.

[2] Rosa Queralt. Amb Joan Ponç, la tardor del 83, dins “Jaon Ponç. Capses secretes”. Barcelona, Fundació Caixa de Pensions, 1983.

[3] Entrevista de Lluís Permanyer a Joan Ponç. Barcelona, La Vanguardia, 17 de maig de 1978.

[4] Entrevista de Jordi Coca. Del bressol a la tomba. Barcelona, Serra d’Or, novembre de 1962.

[5] Joan Ponç. Cronologia autobiográfica, dins del catàleg de Dau al Set, Galeria d’Art, Barcelona, 1978. Explica, en aquest punt, com l’any 1960 va començar la sèrie Ocells al Brasil.

[6] Op. Cit., 3.

[7] Heloisa Espada. Na cauda do boitatà. Estudo do proceso de criaçao nos desenhos de Franklin Cascaes, Florianópolis, Livraria e Editora Obra Jurídica LTDA, 1997.

[8] Italo Calvino. Seis propuestas para el próximo milenio. Madrid, Siruela, 1989.

[9] Entrevista de Lluís Permanyer a Joan Ponç. Barcelona, La Vanguardia, 4 de maig de 1978.

[10] Op. cit., 5.

[11] Informació sobre una exposició retrospectiva de la galería Dau al Set, apareguda en El Noticiero el 31 d’octubre de 1983.

[12] Op. cit., 4.

[13] Op. cit., 8.

[14] Paul Valéry. Introducció al mètode de Leonardo de Vinci. Barcelona, Editorial Laia, 1989.

[15] Op. cit., 3.

[16] Op. cit., 8.

[17] Op. cit., 3.

[18] Op. cit., 2.

[19] Op. cit., 2.

[20] Op. cit., 8.

[21] Op. cit., 4.

[22] Op. cit., 10.

[23] Op. cit., 5.

[24] Op. cit., 4.

[25] Op. cit., 5.

[26] Op. cit., 4.

[27] Op. cit., 8.

[28] Op. cit., 3.

[29] Op. cit., 8.

[30] Entrevista realitzada per Claudi Puchades pel programa Pintors, avui, el 30 de desembre de 1981, TVE.

[31] Es tracta d’un dibuix en color presentat dins l’exposició Joan Ponç, precursor, 1946-47-48. Barcelona, geleria Dau al Set, 1983.

[32] Daniel Giralt-Miracle, Els ulls de Joan Ponç, Barcelona, Avui, 30 d’abril de 1978.

[33] Op. cit., 3.

[34] Op. cit., 2.

[35] Op. cit., 3.

[36] Op. cit., 3.

[37] Op. cit., 2.

[38] Op. cit., 4.

[39] Op. cit., 2.

[40] Op. cit., 8.

[41] Op. cit., 29.

[42] Op. cit., 3.

[43] Op. cit., 29.

[44] Entrevista d’Imma Julián amb Joan Ponç, Madrid, Gazeta del Arte, 29 de febrero de 1976.

[45] Ryszard Kapucinski. Lapidarium IV, Barcelona, Anagrama, 2003.

[46] Op. cit., 8.

[47] Rafael Santos Torrella, article sobre Joan Ponç publicat en El Noticiero Universal, Barcelona, 29 de gener de 1974.

[48] Arnau Puig. Del consciente y del inconsciente en el arte de Joan Ponç (A la manera de una semi-carta), Barcelona, Batik, núm. 22, febrero de 1976.

[49] Op. cit., 8.

[50] Op. cit., 1.

[51] Op. cit., 42.

[52] Op. cit., 3.

[53] Op. cit., 42.

[54] Op. cit., 3.

[55] Op. cit., 2.

[56] Op. cit., 14.