Two way mirror

Carme Mariscal


(Palo Alto, CA, México, 1968 - )

TWO WAY MIRROR[1]

 

La seva visió del món es construeix en i, sobretot, pel viatge

Joaquim Noguero[2]

 

La Reina Blanca considerava un avantatge que la memòria funciones en els dos sentits, perquè un només seria tenir “una memòria molt escassa”. No es tracta de vorejar, sinó de travessar els llindars del sentit, ja sigui un mirall o un mur que amaga la trama, les inversions d’una vida que es construeix en i per el viatge, perquè em el projecte Two way mirror de la Carmen Mariscal, ella es deixa guiar en tot moment per la intuïció sense seguir un procés racional. Les referències o els encontres que es produeixen, sempre vénen d’una anàlisi posterior a les obres.  

La lectura de Joaquim Noguera sobre Carroll pot obrir-se de manera universal i partir des del llibre A través de l’espill: i tot allò que Alícia hi va trobar fins a l’exposició de la Carmen, perquè ella, des del record del que havia llegit en la seva joventut, s’aventura en un viatge intuïtiu sense oblidar després les relectures, ja sigui a través del que és visual, el que està escrit o la música. Totes les Alícies de Pat Andrea, Abelardo Morell...; la de Walt Disney de 1951 o la de William Sterling de 1972, després d’una llarga llista que ens situa en la més recent de Tim Burton. Two way mirror no és la il·lustració d’un llibre sinó una sèrie d’elements diversos que es desdoblen des dels poemes de Borges fins al llibres On Reflection de Jonathan Miller, passant per alguns passatges de Rapunzel.

¿Què connecta el llibre de Carroll amb el treball de Mariscal? L’efecte pur, innocent i oníric circula a través dels diferents elements, les textures que es submergeixen i emergeixen a un mateix temps o alguns personatges, com els de la protagonista del llibres i la lectora que es transforma en el centre d’una evolució, sempre emetent la força de la fragilitat i invertint, en la seva fugida, els codis d’estabilitat convencional. Una companya, la Liliana Marín, em comentava que “tot se superposa o es desdobla de forma delicada, com si el tramat fos una membrana fina que és pogués trencar en qualsevol instant.

El mirall distorsiona en funció de com interpretem la imatge del que veiem i ens enfronta a la por de reconèixer-nos en l’altre. Carroll i Marsical coincideixen a utilitzar el mirall com a protagonista de canvi i transformació, explorant més enllà de la translació continuada de les pròpies arrels, la seva relació genèrica com a dona i com a ésser humà. Cada un de nosaltres exercim de mirall: l’Alícia a través de l’espill és l’excusa per a submergir-se en una idea de l’art com a aprenentatge, com a procés de coneixement que fon l’altre amb un mateix, aquell altre que habita en el nostre interior i pot ser qualsevol. L’Alícia i la Carmen unides a través de preguntes sense respostes, d’un aparèixer que és un desaparèixer, de comportaments que marquen la fissura entre la correcció aparent i el seu absurd en invertir-la, de coincidències o encontres que despleguen la coexistència de situacions i temps sincrònics. Mirant-se ella ara en el mirall del llibre, després d’haver emprès el camí de les seves pròpies emocions, es pot reconèixer com una veu més en una cadena de veus que exploren la subversió del sentit, com algú més en un palimpsest de veus que es superposen, inverteixen o multipliquen.

¿Com actua el record inconscient?

-El record, en aquest cas, és detonat per la troballa d’un llibre. Comença per ser un record, la veu de la infantesa, les imatges d’un llibre que després prenen un altre gir. El vídeo a través del mirall que vaig realitzar per aquesta exposició é l’obra que genera la resta de les obres a la primer part. El vaig fer amb el record a la ment del llibre de Lewis Carroll, “A través de l’espill: tot i allò que Alícia hi va trobar”, que havia llegit de joveneta i, sense tornar-lo a llegir, vaig fer el vídeo, perquè volia treballar amb aquell record, el record de la sensació que m’havia deixat la seva lectura i també la idea del mirall, el desdoblament, amb què treballo des de fa anys.

Algú es deté per saber on és... Davant l’absent d’aleshores, la nostra presència actual és un transposició d’uns coneixement de la infància, un desplaçament en dos sentits, una mirada llunyana a unes arrels que es trasplanten en altres... ¿Quin misteri trobem a partir d’un objecte deixat en la distància?

-Una gran part de la meva obra utilitza l’objecte trobat, però no a la manera de Duchamp sinó com a símbol d’un record, d’alguna cosa que va passar i va deixar la seva àuria en un objecte físic. Moltes vegades són objectes utilitzats com el vestit de núvia de la meva besàvia, la seva nevera, el llibre de la meva mare que la seva mare li havia regalat (el d’aquesta exposició), el llibre d’”Alice through the looking glass” de la meva sogra anglesa, pètals de roses que un amic em va donar, vels que vaig trobar davant del meu estudi de Barcelona, flascons que vaig trobar a Barcelona...

Un llibre amb les pàgines obertes ens remet a la absència, el misteri d’haver estat allà i ser tu la protagonista que et projecta en dos temps... La lectura, els fragments de textos són tan sols la base en la qual trasllades aquests altres fragments que pertanyen al teu propi rastre, perquè el fil conductor neix del suggeriment o al·lusió a una absència. En el llibre es fonen altres imatges que fan referència al record, el mirall, la transposició i la inversió o el revés de les coses, elements recurrents que enllacen diferents etapes de la teva trajectòria. Durant el procés d’una vida, el lloc inicial ja no és el mateix i canvia amb el pas del temps, sempre en viatge i en construcció, ajuntant de vegades les coincidències i casualitat del destí... ¿Des de quin lloc?

-La lectura de vídeo pot estar feta sense conèixer les meves troballes inconscients però van passar tantes coincidències quan ho vaig fer... La meva àvia que, en el meu primer viatge a Anglaterra, em va portar a Oxford i vam visitar la casa-museu de Carroll, també m’havia regalat un llibre d’”Alícia al país de les meravelles” que va pertànyer a la meva mare quan era una nena. Un mes després de néixer la María Carmen, la meva filla- que es diu com ella-, la meva àvia va morir. Una de les meves ties, en arreglar la casa de la meva àvia a Mèxic, va trobar el segon llibre de Carroll i me’l va enviar a París. En el meu estudi ja en tenia el meu propi exemplar més nou, llegit de jove, i un altre de les fotografies de nenes fetes pel mateix Carroll.  

Des d’aquell primer encontre en el jardí... ¿Com expliques el trànsit de casualitat entre situacions allunyades en el temps?

-En el vídeo, una nena llegeix un llibre dels anys cinquanta... El títol és “Alicia a través del espejo” i ella és en un jardí. És tardor i té set anys i mig, la mateixa edat que tenia l’Alícia de Carroll (Alice Lidell) en el seu segon llibre, ja que ella feia anys a la primavera i el primer llibre, “Alícia al país de les meravelles”, es desenvolupa en aquesta època de l’any, just quan la nena acaba de fer set anys, mentre que en el segon ja és tardor i ella té sis mesos més. Encara hi ha coincidències amb la meva vida en aquesta obra, l’exposició s’ha de llegir com la d’una nena que creix i es torna adulta. La imatge de nena ens trasllada al jardí de la casa dels meus pares i la adulta al saló de la casa de la meva àvia on la meva tia va torbar el llibre abans de regalar-me’l. Al marge de la casualitat en les èpoques, hi ha nexes de significat en els objectes com és el cas de la camisa de dormir que porta l’Alícia de gran, comprada a Els Encants de Barcelona a la meva època d’estudiant. En aquest cas s’uneix a la relació amb la meva àvia, d’origen català, que va viure de nena en aquesta ciutat. 

Tot i que hi ha coincidències amb la seva vida en aquesta obra, l’exposició s’ha de llegir com la d’una nena que creix i es torna adulta. El component màgic és l’aparença que destil·la el conte de Carroll, però en el fons s’ha de buscar en el mirall en el qual no es confonen les imatges viscudes i somiades, el desig  amb el component oníric, per a oferir-nos un entramat crític, la paradoxa que ens afecta dia a dia i en el qual estem tots ficats. L’Alícia, com la Carmen, ens permet identificar-nos amb les situacions creades en el nostre món i la part onírica del somni es converteix tan sols en una excusa per a desemmascarar l’aparença...

-L’Alícia adulta no és purament l’Alícia. És una persona que recorda la lectura del llibre però té alhora trenes com Rapunzel, són aquestes trenes que la “jalan”[3] i fan que travessi el mirall, ja que en tenir contacte amb la seva pròpia imatge, la imatge s’emporta la real a l’altre costat del mirall i allà les dues no es poden separar, fins que es tornen a fondre i en queda només una. Això podria ser part del que en psicologia anomenen dissociació.

El mirall com a absorció que inverteix la nostra mirada a les coses i admet el desdoblament dels plecs del sentit, l’obsessió per la imatge invertida del mirall...

-Sempre m’ha interessat el desdoblament, el doble en cada persona però també poder veure el món al revés. Diuen que Carroll podria haver escrit aquest llibre perquè era esquerrà i de nena jo tenia dificultat per a escriure dret, perquè era dislèctica, podia veure alhora el món del revés i del dret. Aquest anar i venir em va fer, des de sempre, qüestionar què era allò correcte.

El concepte de lloc, el mateix al qual tornes amb el pas del temps, però la narració es converteix en transposició i record on es fonen les dues dones, la nena i l’adulta, tot i que l’Alícia es comporti com una adulta i ens ofereixi, d’entrada, el mateix sentit d’”inversió” que planteges a la teva obra. Els adults són els qui, des d’un aparent correcció de formes i de llenguatges, provoquen el desconcert; són els qui ens volen indicar un camí fressat de convencions i energies estancades, sense deixar opció a les preguntes.

-Per això també em sembla interessant que el conte de Carroll sigui també un conte sobre una partida d’escacs en què les peces les mou algú aliè a nosaltres, per alguna raó estranya i superior que pot manipular el curs de les nostres vides.

Desemmascarar paradoxes i desmuntar situacions com en les línies estratègiques d’una partida d’escacs... La imatges d’Alícia a través de l’espill és una estructura que permet plantejar múltiples interpretacions sobre les coses del món, sobretot si partim de la idea d’aquell bosc on res no té nom i comencem a plantejar-nos preguntes... ¿Des de quin lloc? ¿Cap a on? ¡Per què tenen nom les coses? ¿Qui som?  

-Aquest és un passatge que m’agrada molt. Des del primer llibre, a Alícia sempre li pregunten qui és, on va..., i molts personatges obliden el seu nom. Vaig llegir que això li passava de vegades a Carroll, ja que en un món ell era Lewis Carroll i en un altre el seu vertader nom Charles L. Dodgson, però també ens passa a tots (o a molts éssers humans!). El vídeo que vaig fer el 2006 titulat “Espejo” fa referència a aquesta problemàtica que va més enllà perquè, inclòs quan ens mirem al mirall o nos toquem la cara, moltes vegades no sabem qui som... ¿qui sóc, la persona o el reflex? Aquest últim tema el toco en el vídeo de l’exposició quan la dona travessa el mirall arrossegada per la seva pròpia imatge: la imatge i la real estan lligades. ¿Quina és la vertadera? ¿Qui és? Al final es fonen en una que és qui és.

La troballa és encontre d’una imatge en què un es fon amb el seu altre jo. Planteges la teva experiència relacional amb el món, la capacitat de transgressió que implica pensar, sentir, posar en escena el que hi ha darrera de l’existència... Les trenes com a element simbòlic, presents en Yo, nosotras, yo, el 2006, es desdoblen i enllacen temps diferents, l’abans i l’ara com una confluència de sensacions o emocions... un abans i un després en què es confonen les imatges del teu passat amb un present viscut a través de la teva filla. La mateixa prolongació del vídeo a l’objecte real, és com portar el record al present...; la translació del text que recorre el cos com un tatuatge, les trenes que es desdoblen en una imatge corpòria...

-En acabar aquest treball vaig rellegir el llibre de Bruno Bettelheim “The Uses of Enchantment” en què parla de l’ús i la importància dels anomenats contes de fades. Parla poc sobre Rapunzel però això em va cridar l’atenció: ¿The fantàstic element is that which provides the final consolation: the power of the body is imaginatively exaggerated by the long tresses, on which one can climb up a tower?. But what more reliable source of recovery do we have than our own body?. És el cos de Rapunzel, a través de les seves llargues trenes, que la salva i li dóna la llibertat malgrat haver estat també així com la bruixa pujava a la torre.

Mentre a Transposiciones, utilitzaves els murs dels carrers de Barcelona, de les cases de camp a prop d’Igualada i del poble de Santa Margarita de Montbui per integrar els fragments del cos de la teva extensa família precedent de Catalunya; a París eren els fragments del teu propi cos, unint així la idea del pas del temps a la seva pròpia vida, la cicatriu poètica d’un moviment subtil entre l’aparició i la desaparició.

-Una de les sales d’aquesta exposició conté moltes fotografies d’aquest tipus. Els protagonistes son els mateixos de la primera part dedicada al mirall: els meus fills i jo. En aquestes imatges estem “transportats” als murs de les cases o carrers que ens envolten i alberguen a França, on ara vivim. És la part de la matèria en oposició al reflex, ja que els dos –per mi- conformen l’ésser.  

A la part on apareixen els nens projectats en els llibres d’”A través de l’espill: tot i allò que Alícia hi va trobar”, ho estan sobre dos llibres: l’exemplar castellà del vídeo, que va pertànyer a la meva mare i tenia la meva àvia, i el que pertany a la meva sogra, la madrastra del meu marit, que ara és l’àvia anglesa dels meus fills. La María té un germà bessó, el Julián, i de vegades els poso junts a les fotos pensant en Tweedledee i Tweedledum, però sempre pensant en la idea del doble i en el reflex del mirall. No hi havia caigut fins que vaig llegir de nou una altra versió de Rapunzel dels germans Grimm que, en una de les visites del príncep a la torre, es queda embarassada i dóna llum bessons, nen i nena. La nena més petita a les meves fotos, la meva filla Charlotte, apareix reflectida en un mirall i després projectada en el capítol d’”El jardí de les flors vives”. De vegades penso en ella com si fos Lilly, el peó blanc que segons la reina és molt jove per jugar...

...Però la referència que cada nen representa un personatge és posterior. L’Alícia, Carroll, Rapunzel, la Carmen..., una vida que es pot veure doble i escindir-se sense deixar de ser una unitat, com si fos el perfil únic d’una moneda de dues cares[4]. Els límits que ens posem i la inversió que obre, prefigura altres possibilitats on emergeix el misteri o la inquietud.

-Sí, i també la idea del món al revés, com saber realment el que és el dret i el que no. Un passatge que m’agrada molt és quan l’Alícia està presa per la Reina Vermella i corren sense parar. La reina li demana que vagi més ràpid i després l’Alícia s’adona que no avancen, com tantes vegades ens passa a les nostre pròpies vides, però elles no avancen perquè el món de l’altre costat del mirall està al revés.

Les textures que es creen no només amb el desdoblament de la imatge sinó per la confrontació entre l’escriptura o la il·lustració del conte quan es fon amb el cos... El mirall parla de fora i de dins, de la mateixa manera que nosaltres ens transformem amb la lectura, ho traspassem en sentir-nos una part més de la història que explica; de la mateixa manera que la lectura d’un llibre pot provocar una cadena de mans, sentiments, interpretacions...

-Sí, de la mateixa manera que les parets de les ciutats expliquen en forma de cicatriu la història del temps que ha transcorregut. Per aquesta raó vaig incloure a l’exposició “Two way mirror” la sèria dels “Muros”...

...Murs i miralls, textures que escriuen, perquè –com suposo que ens diria Margarite Duras-, tot escriu en el silenci de la intuïció, tot es converteix en un tatuatge esborrat una i altra vegada per la tinta invisible del temps.

 

Glòria Bosch

Nota: El diàleg amb la Carmen Mariscal s’ha construït en viatge, entre Torroella de Montgrí, París i Mèxic.  

 

 

 

[1] Mirall de dues vies.

[2] Joaquim Noguero, “Els miralls de Carroll” en Els miralls de Carroll. Centenari de la mort de Lewis Carroll. 1982-1898, Manresa, Fundació Caixa Manresa, 1998.

[3] Jalar o estirar. La instal·lació amb les cinc escultures expressa aquest sentit a partir de les nenes que están lligades per les trenes.

[4] L’al·lusió és un homenatge a Paco Monge que el 1976, des de les pàgines de la revista Quimera a través de l’article “Lewis Carroll. Extravagant agrimensor del sentit”, va argumentar amb lucidesa aquestes dues cares de la moneda a Carroll.