Sixteen-thousand days on the roof

Jordi Fulla


(Igualada, Barcelona, 1967 - )

SIXTEEN-THOUSAND DAYS ON THE ROOF

Jordi Fulla.

 

Ara fa setze-mil dies, el diari La Vanguardia publicava en portada una fotografia de la terra feta des de la capsula Apolo IV. Si veu a l’esquerra l’Antàrtida i per primera vegada l’home s’observava des de fora. Em va sorprendre trobar no fa gaire aquesta portada, sorprendre perquè molt del meu treball s’ha desenvolupat a partir d’aquesta mirada, perquè aquesta es la forma dels meus somnis i sobretot, perquè precisament ara fa setze-mil dies, el mateix dia, naixia jo en un punt d’aquella esfera…

 

“Per a arribar al que no saps

has d'anar per un camí que és el de la ignorància

Per a posseir el que no posseeixes

has d'anar pel camí de la desposesió.

Per a arribar al que no ets

haver d'anar a través de la sendera en què no estàs.

I el que no saps és l'única cosa que saps

i el que posseeixes és el que no posseeixes

i on estàs és on no estàs”

T.S. Eliot. East Coker

 

A partir d’aquells moments, amb aquelles imatges reals enviades per l’home des de lluny, es plantejava un futurisme possible. El futur tenia nom, “l’any 2000”. La clau era la velocitat, estètica paradigmàtica del segle XX, els cotxes anirien flotant sense rodes i amb aletes dorsals, els vestits serien lluents i el menjar seria servit en còmodes píndoles. La infància transcorria en una mena d’èxtasi entre bales de vidre amb colors, joguines de plàstics llampants sense formes gaire concloents, cowboys i pistoles i jocs, com ara el futbolí amb taps d’alcohols d’alta graduació de variadíssimes formes i colors que en funció de les seves característiques feien un joc més o menys definit. Autèntics teams futbolístics amb noms suggeridors com ara Mascaró, Larios, Soberano, Calisay, Ballantines o Pilé 43. Els nen érem uns autèntics experts en licors. També érem educats amb jocs de construcció com el Tente i el Monopoly. No és d’estranyar que trenta-cinc anys després ens trobéssim en una bombolla immobiliària descomunal. Crec que passar la infància entre la revolució espacial, el maig francès, la crisi del petroli  i una lenta agonia dictatorial, marc sens dubte la vida d’un estrany optimisme, o potser no.

 

A la infància trobem l’arrel de la memòria i allà tornarem sempre, perquè és allò que quedarà, a la fi. Recordo aquell moment als sis anys en què de forma involuntària i no conscient desvetllava un camí a seguir per tal de mirar el mon, per tal de plantejar les coses. M’apareixia sobre el paper un dilema entre fons i figura, m’aparegué sense mastegar-ho una mena de color field de l’abstracció americana i aconseguia unes de les primeres frustracions d’aquelles que generen motors de treball. La mestra ens demanava als nens de la classe que pintéssim el pollet. No sé per què sempre tenien aquesta estranya obsessió de donar-nos una imatge resseguida per tal d’acolorir-la sense sortir-ne dels límits, es clar que això devia d’ésser un primer intent de tallar les ales del pollet que portem dins. Aquest pollet resseguit es trobava al centre del paper, allà va ser omplert ràpidament acabant la feina abans que ningú entre els companys, i llavors la mestra, veient que faltava estona per a l’hora del pati, va decidir que podia sortir del resseguit per a pintar el fons.

 

Allà em vaig llençar i el món s’obrí davant els ulls per arribar a un objectiu no resolt en aquella ocasió. Vaig gastar els llapis de color verd de què disposava, recordo el mal a les mans prement els llapis per tal de trobar la intensitat desitjada d’aquell verd que s’escampava com una taca d’oli indefinida. Recordo l’estri de fer punta traient fum per la constant fricció de l’arma que esgotava la munició. Recordo com es trencava la maleïda punta per l’excés de pressió i allò, aquell color field agafava cos progressivament, però s’estenia amb dificultat cap als marges del paper sense tenir gaire clara la idea de si aquella nova frontera entre el paper i la taula seria o no el final. El tema és que prement, prement es va fer l’hora del pati i els nens que aleshores ja havien pintat el pollet concentrat dins la misteriosa línia que l’envoltava, van anar a jugar i esmorzar, tots menys jo, la mestra va suggerir que em quedés a acabar-ho. Aquell dia no vaig esmorzar, aquella extensió “infinita” de paper en blanc no s’omplia mai i el volum d’espai recorregut amb el llapis era sempre extraordinàriament inferior a la seva totalitat, sense parlar del temps... que transcorria sense pietat. Aquella batalla s’havia acabat allà, amb frustració, però pel record que en guardo allò va ser una mena d’aprenentatge sobre les possibilitats d’un procés.

Els companys van tornar de l’esbarjo com nous. Jo, estava esgotat. Pocs anys després, les escoles d’aquella època van afegir a la plantilla un treballador més, el psicòleg, que va diagnosticar al meu informe una extraordinària capacitat espacial. Seria convenient que em dediqués a una activitat entorn de la creació artística...

 

En aquella primer època, a classe ens feien il·lustrar una altre mena de pollet complex, malgrat anar a una escola progressista. Aquest era el missatge simbòlic d’identitat que havíem d’aprendre. No era comprensible el missatge, però en aquesta mena de país sotmès eternament a una mena de catarsi col·lectiva, això anava així. La continuació dels estudis s’esdevingués en una escola de l’Església, també aparentment progressista, els capellans ja no anaven amb sotana i flirtejaven potser amb conceptes de l’esquerra, però malgrat tot, seguien repartint bufetades i, sobretot, imposant la moral de la culpabilitat i la inferioritat a totes hores.

 

M’indigna trobar aquest dibuix d’infantesa, hauria preferit aparèixer en un punt d’aquella esfera diferent, amb més aire, amb més ambició i sense el pes feixuc de la moral catòlica. El procés de reconstrucció dura encara avui malgrat l’evident solidificació dels materials utilitzats en la infància.

 

El recorregut d’aquests setze mil dies arribà més tard, als anys vuitanta, que recordo com a anys plens d’il·lusió. Hi havia una sensació col·lectiva il·lusionadora, és clar que mirat en perspectiva varen ser uns anys força desbordants, naïfs, fins i tot kitsch. Jo, en aquella època, anava cap a l’edat adulta i em desfeia de desig per veure tot allò que passava més enllà de casa. L’accés a la informació era molt més difícil que era i això contradictòriament era un privilegi que ja hem perdut, ho dic perquè llavors agafaves un tren o feies autoestop per anar a veure una exposició a Berlín, a París, a Londres, que havies vist en una revista que només trobaves en un quiosc, i tot plegat es tornava una aventura del tot enriquidora.

 

Algú et deia que busquessis un llibre i, gràcies a no tenir Google, no paraves fins a trobar-lo, i sobretot ho vivies... Barcelona tenia la seva dosi habitual de desert, però tenies gent molt interessant fent coses i gràcies a la Fundació Miró, i sobretot a l’enyorada Fundació La Caixa d’aquella època, s’obria una finestra al món i podies descobrir tot allò que succeïa lluny d’aquí.

 

No hi havia MACBA ni gairebé política cultural pública i gràcies això estàvem ben informats del que es feia aquí al país i del que es feia fora.

 

En aquella època també vaig anar a parar a Eina. Veritable cop de puny a la cara als disset anys en aquell jardí estrany, petit oasi pedagògic on prestigiosos artistes, dissenyadors i intel·lectual de vàlua regaven les llavors, no des d’una línia sotmesa a les directius d’una burocràcia pedagògica concreta, sinó des de la llibertat de l’experiència i els neguits personals de cada professor. Això va ser un regal enorme per el meu desenvolupament, que anys després vaig poder retornar (mínimament) quan l’escola em demanà de donar-hi classes.

 

Després de l’etapa Eina començaren les exposicions i la consolidació del treball desenvolupat durant els vuitanta com a inici d’una introspecció de la pintura. Es tractava de remoure el magma físic de la pintura una mica per l’època i una mica per les arrels culturals matèriques de bona part de la pintura catalana que tenia més a prop. Curiosament, però, el meu treball no tractava gaire a propòsit del gest físic, de la composició de l’espai, del color ni de la simbologia, sinó d’una estranya forma de representació de la realitat a través de la idea de percepció sensitiva del territori: veure les olors, palpar el sol, etc. Fins a l’any 92 que aterro a París a la recerca de mi mateix mogut, no tant per la necessitat de cercar un punt estratègic del món de l’art, sinó més aviat per la idea de fugir de Barcelona i trobar una ciutat gran, menys endogàmica, que oferís moltes més possibilitats de recerca i activitat cultural. Allà vaig entrar en contacte amb altres cultures i formes de pensament i, d’aquesta manera, vaig poder fer una neteja a fons de mi mateix, contrastant el meu bagatge i obrint-lo a noves consideracions.

 

És així com el meu treball comença a replantejar-se de nou i, a poc a poc, es va desfent de prejudicis i amaneraments. Aquest replantejament es duu a terme entre els anys 92 i 97, durant els quals vaig fer poques exposicions i moltes proves, per tal d’acabar de trobar una via que m’estimulés a continuar. L’any 97 em sento preparat per a iniciar el nou camí i decideixo partir de zero, numerant to el treball nou, començant per Cat.001.

 

I arribà l’anhelat des de la infància “any 2000”, ben diferent de com el vàrem imaginar, esvaint-se la imatge futurible i perdent un gran nombre de metàfores. La utopia i la il·lusió arraconades en pro de la seguretat, i un desbordament d’informació i coneixement difícilment digerible.

 

Quina patacada! Com a estri essencial de l’evolució humana, ens quedava el comandament a distància, al voltant del qual i gràcies al seu espectacular èxit es va decidir crear tota una mena d’altres ginys tecnològics embriagadors que fan que, avui, l’existència sigui del tot paupèrrima. Sort que tard o d’hora això haurà de girar cap a una nova societat reformulada de base. Em sembla, però, ens haurem de treballar molt per a sortir de la por. També haurem de treballar molt per a arribar a la relativització del paper de la major part de la tecnologia, i ho podrem fer deixant caure la mirada fora de la velocitat a què vivim.

 

Personalment vaig entrar l’any 2000 a París, cos submergit dins d’una banyera amb una ampolla de xampany intentant comprendre on volia trobar-me a partir de llavors.

 

La imatge del terrat es consolida en aquell instant.

 

Sempre he preferit el temps que transcorre entre setembre i desembre, m’estimula per avançar els projectes, les idees, però també es cert que aquest període cada any misteriosament se m’escurça més i més. Em preparo durant la primavera i sobretot l’estiu per a assaborir aquells moments i sobtadament, flop!, s’han esvaït.

 

Ara ja només cerco una mena de calma lenta, vull mirar sense fer res, sense temps, vull coure lentament... Només per això pinto, només per això la pintura és alguna cosa important. Tan i tan important perquè no serveix per res, perquè no s’hi ha d’entendre res. Que bella és la seva possibilitat.

 

M’agrada aquesta sensació de desajust, de destorb, de passar per la vida sense haver de donar explicacions. He fet aquest camí tot aquest camí tot aquest temps i ara, superats els quaranta, en faig anàlisi veient que tot allò innecessari en la vida és un frau, una falsedat. Tinc la sensació que la major part del que fem és buit de realitat. Tinc la sensació que només existim realment quan no fem res, quan els pensaments corren sols sense concretar acció visible.

Em quedo amb la música que se’n desprèn...

 

Jo, ja només miro, escodrinyo, i no em vingueu amb presses.

 

La pintura és una acte lent, planteja dubtes sobre la realitat que observem i m’agrada el temps en suspens en el qual poder utilitzar un prisma obert i susceptible. La ficció de la pintura m’estableix la realitat més transparent. L’estant detingut... M’interessa la sensació provocada per la pintura, els sons de l’acte de fer-la. Pintar les coses en la seva dissolució, pintar-les entre haver i no haver, pintar les atmosferes indecises, pintar segons l’alternança de la respiració. Deixar que ella mateixa estratègicament autoimposi la seva realitat enfront de qualsevol intent meu de concreció. És, en aquesta conxorxa dialèctica, on apareix la imatge d’allò invisible, la mirada. I la música que se’n desprèn em retorna a l’inici i dibuixo.

 

Aquest darrers anys he recuperat el dibuix de forma intensiva. M’agrada observar els dibuixos d’algú, perquè és allà on hi ha tots els somnis i les possibilitats a perseguir, és allà on hi ha l’esquelet de la vida. Vaig retrobar-me amb el dibuix durant una estada a Japó que va remoure tot el meu interior. Allà vaig dibuixar diàriament de forma sistemàtica sobre uns quants quaderns perquè necessitava aquest parèntesi de pensament que ens dona el dibuix per tal de pair tot allò que anàvem trobant i que trasbalsava moltes coses dins meu. Nom em servia de res fer fotos com havia anat fent des de feia anys, sinó que necessitava redefinir els pensament en línies, una a una suant el gest en el quadern, repassant mentalment tot allò que tocava amb la mirada, tot allò que observava, que m’inquietava. Gràcies a aquests dibuixos i aquest procés conservo molt viva la imatge de les coses, conservo de forma molt nítida els moments de pensament fruit de l’observació de les petites coses que fan possible un tot.

 

Com quan de petit vaig dibuixar sobre el pollet...

 

Allà vaig retrobar aquesta possibilitat de descobrir el món pel tacte de la mà sobre el paper, per aquesta màgica circumstància natural a l’home que fa que obtinguem per la mirada, processem en el cervell i ho traduïm en impulsos pel braç, per la punta dels dits resseguit el tacte suggeridor del full de paper. Que màgic, que simple, que fàcil i que gran que és tot això.

 

Des d’aleshores a la tornada d’aquella estada tot va canviar, havia maig trobat allò que necessitava, habitar el buit tot resseguit la música que se’n desprèn, i vaig decidir asseure’m en una cadira davant d’una petita taula per a repensar sense moure’m començant a dibuixar de sol a sol buscant la foscor de nou, el somni, la son.

 

Dibuixos complexos d’arbres, de branques, molt entretinguts, molt lents, amb la necessitat que cada petita línia, cada bocí de branca, cada fulla, ajudin a aconseguir el buit. El buit com a raó positiva, com a curació. Canviar el sentiment de mancança pel sentiment d’absència. Utilitzant les despulles de mi mateix m’enriquia veient passar el temps, la seva dimensió, sense compromís, sense pressió. El treball ara laboriós però segur, precís, un treball de procés personal parsimoniós, sense fi, sense destí clar.

 

No sabré mai fins a quin punt tot això arriba a algú, però segurament quan alguna cosa neix de la necessitat, el diàleg amb l’espectador es desplega intens i ple de complicitat. No ho sé, des d’aleshores he sovintejat llevar-me un dia i tornar a muntar una petita taula per a, durant dies i setmanes en la soledat, desplegar les línies d’allò que, encara que no ho sembli, no es pot mirar.

 

Sóc aquí al meu terrat per a disposar del temps, del meu temps, i m’hi aferro, intento, amb el meu treball, sortir de l’avorriment, d’aquell interval de temps que no s’escola mai.

 

I això és el que us puc deixar si voleu fer-ne ús.

 

Les coses importants ho són per sempre, o potser no...

 

Jordi Fulla