Sin Fín

Mayte Vieta


(Blanes, Barcelona, 1971 - )

Amb Mayte Vieta (Glòria Bosch)

 

Glòria Bosch

 

Mayte Vieta

 

G.B. Com es produeix l’articulació del temps i espai a la obra?


M.V.
El temps és una de les parts més importants de la meva obra. Crec que és la base, perquè sempre he partir dels inicis, en un retorn constants al passat per torbar-hi un fil conductor. No treballo tan sols amb la fotografia, sinó també amb l’escultura i la instal·lació, i no sé fins on arribaré perquè ara el que em preocupa realment es el moviment, amb la fotografia es comença a veure i amb les acultures també. Cada vegada treballo amb més intensitat la imatge i la instal·lació perquè em facilitat alhora el fet de poder transmetre a l’espectador el que sento.

 

G.B. Hi ha una confluència d’elements que, aparentment, no tenen res a veure pel que fa al seu origen, la forma, l’essència...

 

M.V. Per ami el problema es que moltes vegades et sents una mica fragmentada a l’hora d’exposar, per exemple, en una galeria. Trobes que una cosa queda aquí, l’altra allà, i sempre intento treballar amb l’espai. No és tan important per a mi tenir una obra en concret, sinó que establir un diàleg entre les peces. Si aconsegueixes fer-ho arribes a l’espectador, es quan pots suggerir i crear una atmosfera. Soc una persona molts curiosa pel que fa als materials; no tinc por de treballar amb qualsevol cosa. Crec que es important per a l’artista crear-se aquests reptes i anar cada vegada més enllà.

 

G.B. Una de les coses que xoquen és que treballes en sèries discontinues i els dones un títol com “Tarde de encuentro”, “A ciegas”, “Animales del tiempo”...

 

M.V. Doncs sí, és una mica el que parlem ara. Al principi, quan ets mes joves, ets més impetuosa i queden les coses com soltes. També hi ha hermetisme i per això m’interessava treballar amb el tema dels miradors, mirar a través de..., perquè m’imagino que devia estar tancada i, amb el temps, m’he obert i he fet que les peces siguin més obertes, més àmplies. Ja no tinc tanta por d’ensenyar el que sento. És un procés en el qual et trobes i t’has d’enfrontar amb tu mateixa, i amb l’experiència i a poc a poc veus com reacciona la gent. 

 

G.B. Hi ha una preocupació per trobar noves propostes de llenguatges i materials, però sempre el que preval es la imatges i l’atmosfera que es crea, no importa que sigui volum, fotografia, instal·lació...

 

M.V. Sí, és el que et dic. No tinc por de res. Ara em preguntes per que no treballo amb vídeo i el cert es que no m’hi sento preparada, em fa respecte. Per a mi és una gran preocupació, sóc molt obsessiva i per això hi ha aquest retrobament constant amb el passat, el  record, la memòria... De fet, vaig començar així, cada vegada m’he anat posicionant i ha esdevingut alguna cosa gairebé malaltissa. No pots fugir d’això, forma part de la teva manera de ser i es el que m’està passant amb les obres. Per exemple, quan vaig començar amb la fotografia, entre el 1994 i el 1995, ningú no hi treballava. Tanmateix, mai no m’he  considerat fotògrafa. És com quan vaig començar amb la pintura i vaig adonar-me que el que em feia sentir viva era involucrar-me amb els materials: treballar amb el ferro, del ferro al vidre, del vidre a les resines i, finalment, amb la fotografia, amb la qual treballo d’una manera tridimensional, i sempre intento col·locar-hi alguna escultura o fer-hi una instal·lació. No m’interessa tant la fotografia, sinó crear atmosferes. En el procés de treball sempre hi ha un estudi previ des del qual exposaré. Sóc incapaç d’ubicar una peça al lloc que em demanen si no estic realment segura que l’obra funciona amb l’espai. No es el mateix un espai de 10 m d’alçada que un de 2,5 m, perquè això et marca els ritmes de treball.

 

G.B.  Captures instants, fragments de vida i de somni que es confonen, presencies que es dissolen a la natura (mar, fosca, desert, camp de margarides...), però llavors l’atmosfera creada esdevé absència (entre la opacitat i la transparència, la densitat i la lleugeresa...), abisme entre el qual has enregistrat a les imatges i el teu moment viscut. Marta Dahó parla d’aquest instant, on queda tot allò que no pots delimitar en una forma: l’absència, el buit, el nexe invisible, la fragilitat, allò trencat per un canvi no deixarà ma solidificar un sol significat. Suspensió?

 

M.V. És complex, em sento molt mediterrani, el mar esdevé constant a la meva feina. Sóc nascuda al costat del mar, i tot i que forma part de la meva vida no n’he estat conscient fins fa un any: formava part de la meva vida, però no n’era conscient. Resulta evident que forma part dels meus records d’infantesa i de la meva existència. El tema d’horitzons, d’infinits, de llocs intemporals, també apareix a la meva fotografia. Sóc molt crítica i el mar em suggereix tantes coses! Si penso en l’horitzó, té un doble sentit. Sóc imatges enganyoses. Veus en un camp de margarides però no representes alguna cosa meravellosa, com és el fet de retrobar la seva mirada, sinó que el camp de l’espectador vers el camp de margarides. I m’afecta molt quan em diuen que he hagut d’anar a la Patagònia per fer “Campo de margarites”, quan per a mi no té cap importància. N’he fet a Girona, a Xile, i me’n podria anar a Holanda i fer un altre camp de margarides. Per això, hi ha gent que s’hi sent identificada tot i no haver-hi estat mai. Sents que et transmet alguna cosa que potser no has viscut, però que ho has somiat.

 

G.B. Sovint et deixes emportar per un somni per trobar el seu mirall a la realitat? Els marges, aquesta lluita constant per fer realitat els somnis “Proyectando los sueños”, buscant els llocs reals de la seva pròpia ficció, retrobar-te amb un misteri que esdevé visible... Penso en la inversió de processos que et fan dir: “Les meves obres són, en definitiva, un mirall de l’ànima”, perquè sempre hi ha aquesta interrogació entre el que sents i el que veus... 

 

M.V. Crec que tothom hauria de viure una mica dels somnis i de les il·lusions. És el que puc regalar a l’espectador i me n’he adonat fa molt poc temps, perquè és una lluita constant que es correspon amb la teva manera de viure, i la realitat és molt més dura, ens refugiem amb el que són els somnis. És veritat que en el meu procés creatiu té molta importància perquè normalment estic tan obsessionada amb la meva feina que, sense voler-ho, quan somies, ho fas amb aquestes peces o instal·lacions, com per exemple a “Rio tinto”. Hi ha un joc entre el somni i el fet que es pugi fer realitat. Hi ha d’haver sempre una esperança, has de creure i has de tenir reptes que es poden complir. Crec que aquí hi ha un canvi entre els meus treballs més antics i la producció actual.

 

G.B. Una de les teves constants és la recerca d’intemporalitat, ja sigui buscant llocs que portin implícita aquesta càrrega, gairebé sempre poètica, com és el cas del camp de margarides, l’horitzó com a línia divisòria vers l’infinit, o bé quan vols potenciar la soledat, la fragilitat del cos a l’aire lliure, dins el mar, sempre lliurat als condicionats exterior... Aquesta fondre’s en el mateix moviment de la natura que et va desplaçant t’empeny i et distorsiona el cos, com passa dins l’aigua amb la força dels corrents i la filtració de la llum natural, com les branques transformades per l’acció de la naturalesa, com el després del dolor o d’una gran tempesta. Paisatges on, sovint, desapareix la presència humana i emergeix la metafísica de l’espai, sensacions d’un passat que és tan sols memòria d’absències foses en l’altra inquietud que comporta el present...

 

M.V. A “Mar pletórico de estrelles” es veu molt bé. En aquells moments era a Tahití, però és igual perquè realment de Tahití no en té res. El que hi veiem és una imatge de mar on plou i no té res a veure amb l’illa paradisíaca. El que m’interessa són els sentiments i és per això que es diu “Mar pletórico de estrelles”, ja que em va donar aquesta sensació de tristesa, de melancolia, de trobar-me en un lloc apartat del món on continua la idea d’horitzó, d’un espai intemporal que considero molt important. Normalment faigs passatges neutrals, molt buits, molt nets i crec que tot això em facilita projectar aquestes sensacions i emocions. També estic molt obsessionada amb el tema de les arrels, i encara que la gent no ho identifiqui, les arrels són com el cos. L’arrel és un cos i va sorgir com a conseqüència del deteriorament del cos. Els fet de veure els teus parents que es posen malalts i els teus avis que es moren... és present a l’obra. L’arrel representa la meva àvia, una persona que sempre ha estat forta, però arriba un moment en què tan sols resta la ment, i el cos no l’acompanya. Són coses que t’afecten i intento transmetre-les. Per aquest motiu vaig iniciar Invernando, un bronze en forma d’arrel dins d’una vitrina de vidre, tancada, protegida i en pausa. És el cos que s’està recargolant i ho voldria aturar, i per això el protegeixo dins una vitrina. El fet que una arrel estigui a punt de tocar-ne una altra i es trenqui el nervi és una mica com el pas del temps, és un símbol de la meva obra.

 

G.B. El pes del passat ocupa un lloc important en la teva creació. Recordo plantejaments molt inicials com el que vas a fer a Excursus al començament dels 90. Hi ha un enllaç amb aquesta mena d’imatges visuals viscudes, sentides, somiades... que conformen el magatzem de la memòria i, associades amb altres elements, actuen com un contenidor d’emocions.

 

M.V. Sí, perquè sóc molta lenta en el procés creatiu. Normalment, quan treballo amb la fotografia faig arxius que potser acaben dins un armari i al cap d’un any o dos els torno a retrobar. Moltes vegades la fotografia fa mal. Tu retrates aquells instant i aleshores passa el temps... Quan veiem una imatges de quan érem joves, de la família menjant, fent un sopar o un dinar de diumenge, ens sap greu els fet que no hi sigui aquella persona. A la meva obra intento retornar al passat perquè no vull que el temps passi, és com una lluita entre viure el present i la malenconia que arrossego des de la infantesa que tant m’ha marcat el procés creatiu.

 

G.B. La distància et fa canviar la percepció i el valor de les coses. Potser és l’exorcisme dels records que has comentat alguna vegada?

 

M.V. Sí a les meves obres es veu el moment que visc ara, que són els trenta. Qui em coneix i ha vist els meus treballs al llarg del temps, nota que hi ha record i que torno. Ara per exemple, torno a treballar amb “Tarde de encuentro”, iniciada l’any 1997 amb la instal·lació de Metrònom i, de sobte, d’una manera inconscient hi vaig retornar l’any 2001.

 

G.B. De la mateixa manera que vols integrar-hi a l’espectador, quin procés experimentes davant d’una obra realitzada? S’ha transformat el sentit inicial? De fet, les sensacions, els altres records que se sumen quan avances en un projecte. No t’interessa la permanència, sinó reconèixer la fragilitat d’un instant viscut, fet que et permet capturar allò transitori del món i de les coses...

 

M.V. Això que comentes em fa molta gràcia perquè jo tinc un greu problema amb mi mateixa. Crec que haig de lluitar perquè no em passi. Normalment gaudeixo molt durant el procés creatiu, tot i que de vegades estic de mal humor perquè m’obsessiono amb allò que estic fent i em molesta qualsevol interrupció. Pateixes tant! És un vici i quan acabes, quan veus la gent el dia de la inauguració, et passa una cosa molt estranya: e, quedo com si fos muda i si em pregunten per alguna peça sóc incapaç de respondre res. Suposo que no m’importa tant el que jo penso, sinó el que ells pensen. En aquell moment les obres ja estan fetes i em costa gaudir-ne: em plantejo el que vindrà després.

 

G.B. Un dels objectius és provocar l’espectador perquè pugui trobar-se ell mateix (el mirall, la transparència, el moviment, la memòria intemporal), integrar-se al món a través de les seves experiències fins a perdre’s en els seus propis interrogants i fragments de memòria...

 

M.V. Sí, perquè no m’interessa el que jo penso, ja ho he donat tot i m’interessa molt l’espectador. Per a mi és força important que hi hagi aquest diàleg entre l’obra i qui l’està mirant, fer-li un espai, un recorregut, perquè no es gens fàcil. Tots sabem que l’art està considerat d’una manera elitista i la gent s’equivoca. Hauríem d’anar a les galeries amb els nens des de ben petits, perquè és important el que tu estàs transmetent i crec que pots suggerir moltes coses a les persones. Per fer-ho m’han ajudat molt les instal·lacions com la de Metrònom, per exemple. Quan tu et refereixes al reflex del mirall que crea un efecte òptic de moviment, esdevé el propi reflex de l’espectador ver l’obra. Van passar anècdotes molt curioses: les dones deien que era l’úter de la mare, cosa que jo no m’havia plantejat mai, però em va ajudar molt. Els homes es donaven cops contra els miralls, estaven tan enlluernats amb el mirall! Aleshores te n’alegres i dius: ho he aconseguit! Hi he fet participar a l’espectador, el que passa simplement pel carrer, aquell que mai entra a veure una exposició d’art, però que ha sentit curiositat, ha entrat i ho ha comentat amb els amics que també han vingut a veure l’exposició, i ho han fet amb els nens i amb la dona o amb l’avi, i per a mi això és de les coses que més m’omplen.

 

G.B. Parla’m d’aquest desig d’aproximar-te a les preocupacions del món, com aquest món teu, particular, íntim, arriba a construir una preocupació existencial, universal. De fet, davant les teves obres, tan sols ens enfrontem a les preguntes que tots ens fem, a un infinit fràgil i intemporal alhora, un treball que vincula la vida i la mort, un abisme que s’obre a cada pas i, al final, dóna sentit a una obra oberta on tots ens hi podem identificar.

 

M.V. Crec que és molt important que l’artista els obri. Crec que estic arribant a un punt de maduresa. Em sento més oberta i les meves obres també. No treballo d’una manera simplement estètica o per fer alguna cosa que sigui bonica. Intento suggerir una atmosfera una mica misteriosa perquè no m’interessa la provocació gratuïta. Quan vaig fer “Tarde de encuentro”, parlava sobre la mort, tot i que m’és molt més difícil fer alguna cosa que suggereixi aquest abisme. És més important, com ho és la vida, i no tot és blanc i negre, ni tot és felicitat i tristesa. Tu pots trobar-te molt trist per la mort o per una malaltia, però es barreja amb moment d’esperança i de felicitat que són molt intensos i, per això, si surts d’un mal moment, vols reflectir o captar la llum, els vent, coses molt subtils i difícils de transmetre. A les últimes obres s’ha vist molt més amb els clars de llum, amb la col·locació de la fotografia, amb els infinits, amb uns pals a l’aigua que suggereixen alguna cosa que està a punt de trencar-se. Crec que la vida és així i t’afecta tot. A mi m’afecta molt com està el món ara, tan destrossat, i és inevitable que s’hi reflecteixi... No parlo d’alguna cosa personal, parlo en general a tothom i vull aconseguir que s’hi identifiquin d’una manera o d’una altra.

 

G.B. Memòria de trajectes desarticulats en el temps, sense identificació, per retenir tan sols la memòria invisible del temps. Existència indivisible: el que va ser, el que és, el que ja no és, el que encara no és... Atmosferes que, com una xarxa suspesa a l’abisme, recullen els instants, els temps que fuig, l’eternitat efímera, la incertesa... Teranyines de relacions que cerquen una forma. Fragilitat d’aquest moment que tens a les mans i que alhora va desapareixent.

 

M.V. Crec que sóc com una esponja. És molt difícil parlar de per què surt una peça o una altra... Tot es va desencadenant, en sorgeix una i, al mateix moment n’estàs treballant una altra. Això d’estar amb cinc peces a la vegada (segons els moment que sigui treballo aquesta, acabo aquella, faig un dibuix, em poso a l’ordinador, faig una fotografia...) forma part d’un procés perquè no m’interessa l’obra acabada sinó una mica cada una. Per això es tan variable el que faig: treballo tant la parafina com el bronze o el ferro, i aconsegueixo donar a cada material aquesta fragilitat, aquest pes, o bé que una obra parli d’alguna cosa lleugera com els sentiments.

 

G.B. La teva obra és una mica zen i, precisament, llegint un text de Gabriel Rodríguez on estructura relacions entre la captura de l’instant a les teves peces i els haikus japonesos, però també dels haikus amb els dibuixos, ens diu que és “l’esbós ple i contradictori alhora d’un moment present que desapareix”.

 

M.V. Amb el Gabriel va ser molt maco perquè els vaig conèixer a Santander i sortien preguntes que no tens temps de plantejar-te. M’he adonat que les darreres obres són espirituals i em començo a interessar pel tema zen, però realment no m’ho plantejava d’aquest manera, tot i que m’ha servit molt personalment.

 

G.B. Llindars i “El umbral”... Incorpores la idea del llindar, els trànsit, fent de l’ésser humà un possible llindar que amb el seu pas torna a crear allò perdut. Crear, entrar, accedir al conflicte intern de la nostra pròpia vida. El procés creatiu també espera (al llindar) i atrapa l’espectador per construir un espai nou.

 

M.V. El Umbral és una conseqüència del que estem parlant ara i de tota la meva obra. Crec que “El Umbral” o, per exemple, la peça de les papallones, “Efímera”, “De su amada memoria”, “Animales del tiempo”, no existirien si no existís “Miradores”, la peça del “Silenci” o “Corredores de luz”... És a dir, tot forma part d’una etapa i “El Umbral”, tal com deia abans, no sé si surt perquè és un bombardeig de mil imatges que t’han passat i has d’anar assimilant. Aleshores t’adones que ets una persona madura, que la teva infantesa ha quedat més enrere, però és una part que no la pots perdre i es barreja amb l’espontaneïtat de cada dia... Però et vas endinsant tu mateixa en un lloc que és difícil, perquè la vida és dura i complicada, i crec que “El Umbral” reflecteix els trànsit entre un lloc i l’altre, entre el passat i els futur. Jo mateixa tinc por, estic fent un canvi,  i es reflecteix a la meva obra. Hi ha un canvi molt fort. Ara és més oberta, més senzilla i més clara. Abans suggeria més i era més descarada.

 

G.B. Memòria i moviment permeten dialogar. Queden els abismes, els buits, les absències, el silenci, la foscor... com a trànsit emotiu on cadascú pot alliberar el seu propi desig, la por, la temença, l’esperança, l’angoixa, el dolor, l’espera... L’espai dins d’un altra espai... Habitar la seqüencia, la superposició, els desdoblament, allò sempre latent que delata l’oblit.

 

Glòria Bosch