Sense silenci

Gregori Iglesias


(Borges Blanques, Lleida, 1966 - )

 LA DIAGONAL ENTRE PAUL AUSTER I GREGORI IGLESIAS

 

 

No está nada claro que nuestras vidas tengan argumento, un principio y un final.

Enrique Vila-Matas[1]

 

El petit Pol carreteja El palau de la lluna[2]. No entens com, entre tots els llibres, sempre, indefugiblement, les seves mans estiren una obra fonamental per a tu. Ara, l’edició, s’ha convertit en un mar de línies encreuades on fins i tot el color esquitxa la negror de la grafia.

 

*

 

Aquella setmana no podia rebre el dimarts a la tarda, però quan vas treure el cap per la porta del meu despatx em vaig saltar el protocol establert. Era la setmana que Miquel Barceló havia d’aterrar per la galeria. Amb una veu gairebé imperceptible, com amagada del seu propi timbre, em vas preguntar si podia fer una ullada a les teves pintures. Havies caminat tot el dia des del matí al vespre, “trepitjant” com si volguessis “castigar la terra sota els peus” i, en aquell moment, vaig mirar-te els peus –coberts per unes botes excessivament grans i pesades, tan gastades com les de Van Gogh- i un llibre que portaves a la mà esquerra: El palau de la lluna.

 

*

 

Divendres caminaves preocupat entre els llibres de la FNAC... No podia ser que el darrer llibre d’Auster encara no fos a la venda quan ja havies pogut llegir una ressenya en el diari. I tu que, amb l’emoció, gairebé havies fet el viatge des de Lleida pensant que aquí hi trobaries la primícia, et trobaves una vegada més amb la ment a la deriva i, com Auster, sabies que quan passa això et sents “impotent per aturar-la”. Però no, una vegada més et tocava esperar... fins que avui t’he trucat per dir-te: ja el tinc!

 

*

 

Quan els sons de la ment no et deixen descansar ni trobar aquell moment desitjat de silenci, t’apropes a la llibreria de casa per estirar –com el petit Pol– El palacio de la luna i si està ocupat per les seves mans innocents, intuïtives, còmplices des del silenci del no saber, agafes qualsevol altre títol d’Auster i l’obres en diagonal per qualsevol pàgina. Gairebé com el Pol, però ell es troba amb la innocència de l’atzar, mentre tu la persegueixes, et lliures a un atzar buscat, somiat, desitjat... Saps que aquelles línies donaran sentit al teu instant viscut, i llegeixes que “la ment no pot guanyar a la matèria, perquè quan se li demana massa, demostra ràpidament que també és matèria”.

 

                                                            *

 

La teva vista cansada reposa sobre les pàgines del llibre, un Auster que es perfila entre els accidents del paper arrugat, les grafies o el colors d’una matèria afegida, d’unes qualitats viscudes..., un Auster envellit amb el pes d’altres emocions i experiències, però saps com ell que val més el seu mal estat que la perfecta conservació. I des d’allò tàctil, visible, perceptible..., els teus ulls recorren la diagonal entre la lectura d’El palacio de la luna i la finestra oberta que configura un cercle de llum dins la fosca: “un cercle buit sospès en l’espai que mirava coses que ja no existien”. Respiraves aquell aire emmurallat “en el deliri” del teu projecte, perquè tu, com el protagonista d’Auster, et senties un pintor diferent. No t’interessava gens “l’abstracció mecànica, la tela vista com el món, l’art intel·lectual...”, i tot et semblava “un carreró sense sortida”, una mena de finestra cega, quan l’únic que buscaves era l’espai i la llum, “la força de la llum” que se’t clavava a l’ull. La llum que, com la lluna, perfila progressivament la seva intensitat i es torna a debilitar fins a desaparèixer, deixant tan sols els darrers fragments d’un continent, “els únics espais en blanc que ningú no havia explorat mai”. Llavors, quan tot havia desaparegut de la ment, tu reproduïes l’escena.

 

*

 

Aquell dia em vas dir que no podies deixar-me sola per salvar els meus llibres i, en una carrera vertiginosa, vàrem buidar les lleixes de la casa que havia estat de l’avi. La casa vella, rehabilitada per la modernitat, ara s’havia convertit en un dipòsit de fragments literaris i plàstics totalment empolsinats que havíem d’introduir en capses blanques..., les mateixes capses que uns mesos més endavant vas trobar-te com a “un mobiliari imaginari” del meu nou destí. M’agradava veure aquells objectes blancs, tots iguals, que de manera modular o com un trencaclosques, prenien terreny en el buit blanc de la casa. Aparentment, era com començar un viatge des de zero, des de l’espai blanc que es destruïa per construir de nou un immens laberint de possibilitats, on tu –només entrar-hi– em vas obrir el teu exemplar d’El palau de la lluna per la pàgina dotze, allà on es relataven les satisfaccions de “descansar sobre la literatura nord-americana del XIX” o de seure “a menjar amb tot el Renaixement amagat a sota”, perquè era així i jo “no tenia ni idea de quins llibres hi havia en cada caixa”. Podia inventar cada vegada una història nova “i m’agradava el so d’aquelles frases, encara que fossin mentida”.

 

*

 

T’han dit que avui no surtis al carrer, però el cap t’esclata i l’angoixa vol abatre els murs. Marxes i enfiles la carretera per arribar a un altre lloc on els carrers puguin ser inèdits i els rostres anònims. No esperes l’equívoc que posa en funcionament l’escriptura d’Auster sinó que el provoques... i els sons de la ment es dilueixen per donar pas al so de la imaginació.  Des del fotograma capturat en aquell encreuament atzarós, tot es dispara gairebé com si formessis part d’un guió, del moviment d’una pel·lícula que s’avança al futur i retrocedeix al passat. I tornen les paraules del llibre que has deixat mig obert en el banc del taller: “En el meu interior bullia, plorava, udolava com un boig, però després, a poc a poc, la ràbia es va anar consumint i em vaig adaptar al ritme de les meves passes. (...) Convertiria la meva vida en una obra d’art, (...) cada respiració m’ensenyaria a gaudir de la meva pròpia condemna. Els senyals apuntaven a un eclipsi total, i tot i buscar a les palpentes una altra lectura, la imatge d’aquella fosquedat m’anava atraient gradualment, em seduïa per la simplificació del seu disseny. No hi havia res per impedir que passés  l’inevitable, però tampoc no faria res per córrer al seu encontre”.

En català no ens acostem als bars o als col·legis o a les llibreries, no, hi anem.

*

 

Recordes a París? Quan hi vivies, moltes vegades ens acostàvem a un bar del carrer Vieille du Temple perquè el cambrer era un calc de Paul Auster. I allà, en la taula rodona de l’angle, amb les nostres respectives llibretes, anotàvem, dibuixaves..., i quan no podíem més, amb la càmera de fotos perseguíem instants de tots els qui hi entraven i en sortien. Eren imatges robades, mentre aquell altre Paul de la barra ens enviava somriures de complicitat.

 

*

 

Els teus sobres de cartes acolorien la bústia de casa: verds, ocres, fúcsies, ataronjats... Des de París o Les Borges Blanques, arribaven les teves reflexions, les escriptures vomitades des de l’angoixa, des d’una sensibilitat turmentada per tot el que t’envoltava. I quan no eren les cartes, una trucada aïllada a mitjanit esclatava en el silenci... Quan veia un sobre, me’l posava a la carpeta i ja en el metro, entre els posats distants dels altres, l‘obria per trencar aquells silencis amb el teu degotall de paraules, dibuixos, fotografies; llavors el túnel del metro de París, com una profunda boca negra, s’empassava els nostres vagons i nosaltres –éssers aïllats i anònims obligats a intimar físicament– ens dispersàvem com taques de pintura dins d’un altre no-lloc. Però, al final, com si tot el món fos una línia continua, res no canviava en l’existència dins el túnel.

 

Tan sols podia imaginar amb els ulls tancats que, a l’altra banda del túnel, un home esgotat i sense energia pujava al metro. Mentre em mantenia així “era difícil no pensar en res. (...) Hi havia massa soroll al meu voltant, massa gent que parlava, però ell, en un altre vagó gairebé calcat en aquest i obligat “a mantenir els ulls tancats”, sentia “l’ànsia de fer una ullada al món i en aquella ànsia” va comprendre “que estava pensant en el que significava ser cec”.

 

*

 

“La meva companya, la meva amiga, la Rasi (la meva gossa més fidel) s’està morint!”... Mentre llegia aquest missatge se’m glaçava la memòria evocant el darrer dia que vaig ser al teu taller. Hi havia un nou gos petit a la família, però ella continuava com a protagonista amb les seves mirades intel·ligents, i, pacient, resistia els embats d’aquella minúscula bestiola que volia descobrir, saltar, jugar... La Rasi ja estava malalta. Parlàvem sovint del seu estat de salut, però aquell matí tu li vas obrir la boca de bat a bat per ensenyar-me les dents, i ha quedat la fotografia d’aquesta simulació d’agressivitat que no existia.

 

Els gossos i el Gregori. La teva història de la infància, aquell gos ferit, abandonat... i les contradiccions que neixen entre el que sents i el que ens vénen com a realitat. I aquella era una realitat agressiva en què moltes criatures vessaven la mala sang de casa en els animals que trobaven perduts pel camp... Com aquell gos apedregat que tu vas recollir un dia quan eres nen, com aquell gos que –entre l’escalfor i el patiment del cobert de casa– va deixar la vida a les teves mans.

 

A qui busques Gregori? Hi ha alguna cosa del passat que no trobes? No veus que tot ja ha succeït? Mentre em parles d’El palau de la lluna no puc evitar que la ment se’n vagi cap a La invenció de la solitud, com si la teva recerca i la d’Auster es trobessin en un punt de coincidència amb els vells fantasmes familiars. Qui sap si tu t’has dedicat a acompanyar el destí amb la mà per retrobar  aquella habitació de París on ell va trobar la seva identitat.

 

*

 

Mai no sé si escoltes les nostres veus o són més insistents els sons que se’t claven al cap i no et deixen dormir.

 

*

 

Aquell matí era ple de caminants anònims, d’encreuaments humans que pujaven i baixaven pels espais de Can Framis... Refugiada davant d’una de les teves biblioteques, pensava que el més important és intuir les presències que no hi són i buscar el  rastre que deixa la pintura, com en aquells llibres que han sobreviscut a l’enrunament del sostre que els amagava... I allà, els teus personatges vénen de la llum de fora, de les escletxes obertes als murs de l’edifici, atrets per aquesta altra llum intuïda a través d’unes pàgines tancades. És el mateix procés que fas servir en les cartes de l’exposició, en els sobres tancats amb textos que desconeixes i que tan sols obriran els caminants anònims que la visitin.

 

*

 

No era un dissabte com els altres. Tot i que les previsions del temps t’aconsellaven deixar el viatge per a més endavant, volies portar tota la família a Tossa, un lloc on sempre t’havies sentit bé. Volies que la Sara vingués i era

una manera de carregar energia, perquè ella t’estava ajudant amb la darrera biblioteca, però a la tarda –mentre passejàvem plegats per la platja– el cel ens va agrisar l’escena, la humitat ens embolicava com una gasa i, corrents, vàrem entrar al primer bar davant del mar per esperar la caiguda del teló. A dins, mentre anotava algunes dades sobre l’exposició, em va aturar la veu de la nostra amiga Carla Brodsky: –saps què he aconseguit...? A la meva mirada expectant, mentre m’explicava com deixar una estela de fragments de si mateixa a través d’un munt de veus reals, com es podia fer per deixar de ser la instigadora, la testimoni, l’autora i el públic “d’una obra de teatre on hi havia una sola persona”; el Gregori va fer un gest i va desaparèixer.

 

*

Des d’aquell dia no ha tornat a trucar i no respon al mòbil.  “Va fer el que va poder per eliminar tota petjada vivent de la seva presència” al taller; “va emmagatzemar els quadres i els seus quaderns en la part fosca que hi havia al fons i va deixar d’utilitzar l’estufa”.

 

Glòria Bosch

 

[1] Enrique Vila-Matas, “Dueños de nuestro propio ahora”, dins d’El viento ligero en Parma, México D.F., Editorial Sexto Piso, 2004, pàg. 93.

[2] Totes les cites traduïdes al català són del llibre de Paul Auster, El palacio de la luna, Barcelona, Anagrama, 1990, després d’haver fet una lectura en diagonal i trobar-hi elements coincidents amb el pensament de Gregori Iglesias. El text reprodueix, a partir d’experiències compartides al llarg dels anys, el seu procés davant els llibres estimats. Mai no estan quiets a la biblioteca i la lectura sempre torna a obrir-se per qualsevol pàgina, per atzar, de la mateixa manera que torna a les seves sèries d’obres. Així, cada fragment ens introdueix en alguns dels seus grans temes: les Biblioteques, els Gossos, els Metros de París, els Mestres..., o el nou que acaba d’encetar al voltant de les Cartes.