Romà Vallès, memòria 88

Romà Vallès


(Barcelona, 1923 - 2015)

Autobiografia visual d’una absència

 

...tot art tendeix a una absència de límit en unes condicions de creació limitades.

Gao Xingjian.

 

Asseguts plàcidament davant dels dos darrers i únics autoretrats de Romà Vallès, intento comprendre la seva experiència per veure si encaixa amb la meva elecció: partir d’unes obres que sintetitzen la seva trajectòria artística i la seva vida, perquè lluny del tòpic que ens podria convocar el gènere, en aquest cas l’autoretrat i el seu plantejament fa un gir de 180º. Mentre observo, brollen paraules i fonem en un sol gest l’espai amb la pintura, les textures que ens permeten accedir no tan sols a la matèria sinó a la riquesa d’un món viscut. I arriba la frase en què l’absència d’una biografia fa que aquestes dues obres es converteixin en autobiografia plàstica i visual, en què la mirada necessita el tacte per a furgar en les qualitats del color o en el replec d’una ombra que s’escapa entre les imatges. Autoretrat visual i absència de biografia, la que ningú no ha escrit – em diu-, formen un entreteixit de fragments, unes connexions on el fons més abstracte es condensa amb el rastre viscut.

L’absència d’una biografia escrita li provoca aquesta necessitat de plantejar determinades circumstàncies vinculades al flux de l’existència, una mena de collage de la vida i de la memòria, de la transformació del record en una intensitat emocional que potencia la darrera obra de l’autor i tanca el recorregut expositiu. Una visió múltiple de la realitat, amb preocupacions que uneixen el temps i tensen l’arc de l’experiència, perquè l’autoretrat no és físic sinó intern, tal com ha de ser per a trobar-hi l’autenticitat, de la mateixa manera que l’acció i el pensament habiten el gest i la matèria.

Hi ha moltes coses d’abans i després de la guerra, una època molt trista que la gent desconeix. Vaig estar malalt i després em vaig posar a fer Belles Arts, uns cursos que per a mi van ser passar de mort a vida. Tot i que en vaig sortir emprenyat amb els professors, tot va ser molt positiu per a la meva salut. Vaig sortir-ne el 1950 i dos anys després ja tenia una plaça de dibuix a l’Institut Fernando Casablancas, amb una autonomia econòmica que em permetia moure’m. L’any 1954 vaig anar a París pel meu compte, amb el gran descobriment de tot, i el 1955 la primera pintura abstracta per entrar de ple en l’informalisme l’any següent.

Un d’aquests autoretrats ens parla de les dones que l’han marcat i l’han fet com és, que s’integren com diferents elements de la memòria... La mare, la dona, la filla i la neta al voltant d’un autoretrat inèdit de 1951, ampliat i pintat. Al costat una segona peça que ens introdueix en els passos de la seva vida, mentre escolto com la seva veu em diu que no és una cara que va canviant sinó una essència que evoluciona al llarg del temps. La recerca en àlbums de fotos antics d’una selecció d’imatges que escaneja per a incorporar a la tela, ens donen l’evolució introspectiva, íntima, dels moments que li han semblat importants: contemplant el riu Tajo als anys cinquanta – un moment en què a partir d’una beca descobria Castella i dibuixava del natural-; la nota afectiva donada per l’atzar a Granada, quan un grup de nens, amb una estima especial, se li van agafar de la mà enmig del carrer; el primer cotxe: un Biscúter; ell amb un ramat de bens a la casa de Leonci Quera, a Olot; l’estudi de Teià; la galeria Renè Metras amb Moisès Villèlia i Magda Bolumar; o amb la neta quan era petita fent el vermut al seu estudi.

Però, de fet, aquesta autobiografia visual la trobem en totes les seves obres, en aquests paisatges interiors que identifiquen clarament la insistència en determinats aspectes, en aquests fragments de sèries que trobem al llarg dels anys, en la passió pels valors del paper i la matèria orgànica, les textures acolorides, el negre i el blanc, el gruix de la matèria, l’amagatall del gest..., sense deixar d’explorar noves tècniques i incorporar nous materials. Des d’aquesta mirada en perspectiva d’avui, amb 88 anys, es qüestiona fins a quin punt han valgut la pena tantes energies gastades...

... en el fons soc un romàntic i em justifico, però si ho hagués invertit en negocis seria milionari. No podia fer res més. Encara ara necessito remenar pintura, tenir un pot a la mà, atacar papers... És una cosa física i, si no ho puc fer, em poso nerviós. I penso que és trist trobar-se amb gent que no té cap interès, que passa de tot, perquè a part de la matèria tenim els sentiments, que hi són i no es poden explicar perquè és difícil parlar-ne.

Del trajecte hi ha una experiència que afecta sempre tot artista: els límits que condicionen els sentits; però la passió i la inquietud, acompanyades de l’esforç i la persistència, tensen l’arc per a transformar-se en un fet físic: pintar, la pintura...

Parlar des d’una perspectiva llarga em permet veure coses fonamentals que m’ha marcat, i una de les quals és aquesta progressió cap a la relativització dels grans problemes, després d’una vida que no ha estat fàcil i on no m’ha sobrat res. La passió, pensar el mateix en els diferents temes que m’ocupen, i una tensió constant molt forta, és el que fa tirar endavant perquè res no surt de manera gratuïta.

Aquests collages de dues èpoques diferenciades són el reflex d’un recorregut expositiu i no deixen de ser una evolució on busca tècniques noves que aplica enllaçades a la recuperació de dibuixos antics. Més enllà de la fragmentació que es produeix amb la imatge quant a procés, podríem dir que s’allunya de la sèrie Un mundo roto (1964-67), i la connexió amb la sèrie Heràclit (2008-II) o els autoretrats recents s’estableix en la diferència, en una crítica negativa substituïda per una manera de restituir l’experiència: la que busca l’essència del temps i la memòria. La primera lectura sí ens pot fer pensar en un pont entre els seus collages dels anys seixanta i els actuals, però si ens acostem a primera línia veurem com l’actitud és diferent, com si un gir de 180º hagués estimbat la denúncia en un rescat positiu, com si capgirés la mirada per a obtenir una percepció inversa on buidar no tan sols els rastre d’una herència artística sinó l’autobiografia emocional.

Quan vaig introduir la figuració als anys seixanta amb una ironia sagnant, amb fragments de revistes i diaris que es juxtaposaven a la pintura, amb temes com l’erotisme, la misèria, la mort agressiva..., la gent no va entendre per què m’havia passat la collage. En lloc de comprendre  que era una via per a denunciar situacions d’injustícia, algunes veus de crítics conservadors es burlaven de l’evidència física, del mateix procés de detall, tot dient que “¡Este mundo roto está muy roto!”. En canvi J.E. Cirlot sí va entendre que estava condemnant “la condició humana”.

Quin seria el fons de complicitat? Potser amb el principi, amb l’origen d’un plantejament creatiu que ens portaria als anys cinquanta, quan Romà Vallès s’interessava per l’art africà, o a les peces d’homenatge al modernisme dels anys seixanta. Però abans de la confluència entre collage i matèria, hi ha un moment clau, l’any 1957, quan s’allunya dels companys de generació, un moment en què J.Corredor-Matheos prioritza el significat del gest sobre la matèria[1]. En els darrers anys, la conjunció d’elements amb diferents valors, sense oblidar la progressió del color amb els seus contrastos i la recerca de l’espai, ens dona més densitat, més gruix pictòric fins a extrems gairebé barrocs, potser com a conseqüència de la compacitat, l’atapeïment i l’espessor[2] que detectava Conxita Oliver a la sèrie Entre segles, de 2001. Es nota una energia apassionada, forta i directa en el gest, com si tot allò que esdevé pausat en la reflexió i la tria tingués pressa per deixar els seus registres emocionals.

Els meus 88 anys em porten a viure en una altra ona i la de cada dia m’interessa molt poc. Busco la comprensió de les coses i em sembla increïble que la gent es mati per quatre idees. Les calamitats més grosses no les porta l’home, sinó la mateixa natura que et fa anar de bòlit contínuament.

Del quotidià al transcendent? Cansat, potser, del treball estèril, moltes vegades de tocar el punt feble, sense cap efecte la majoria de vegades, Vallès ens situa de manera intel·ligent en altres vies més subtils, no menys fortes ni dures - Cirlot ja anticipava que, sota l’aparença d’un somriure, s’amaga la ferida -, i la comunicació esdevé profunda per l’efecte de perforar adequadament el gest amb l’emoció continguda a través d’un fons essencial que, sense temps, continua vigent.

L’essència de les coses no té cronologia, la trobes en els grans mestres de la pintura, però això tan sols ho veus amb la maduresa. Passem per la vida i la meitat de les coses se’ns escapen sense adonar-nos que la càrrega és més forta si la fas des d’un punt de vista històric. Els fets es repeteixen i hi ha un fil que uneix, ens alerta que no hi ha tanta diferència.

Son aquestes relectures del món de l’art que, sumades al procés reflectiu i íntim del seu propi recorregut per la vida, s’introdueixen en homenatges a la pintura, fins i tot integrant temes religiosos per primera vegada, imatges que considera impressionants i brutals de la pintura espanyola. I al bell mig d’El Greco, Miró, Picasso o J.M de Sucre, apareixen Leonardo, Miquel Àngel, Durero o Man Ray.

L’any 1966, el collage em va anar molt bé com a protesta política contra la vida burgesa mal entesa. Ho feia amb una certa ironia i l’evolució m’ha portat a aquests homenatges que em permeten – com no ho havia fet mai- establir connexions amb altres èpoques. Ara no és tan crític, encara que potser ho interpretaran en aquest sentit, però de fet estableixo una complicitat positiva amb la gran pintura de tots els temps i no tracto de carregar-me res. Tot el que hi havia d’atac, agressió ironia... ara va de comprensió i admiració.

La darrera sèrie de pintura i collage, Heràclit, és com llegir Umberto Eco i fer una estructura paral·lela, traslladar històries al teu present i descobrir que, canviades les èpoques, els escenaris i els seus protagonistes, hi ha un fons que perdura, perquè la perspectiva ens ajuda a estirar el fil invisible que uneix de manera transcendent les diferents actituds del ser humà.

La part creativa personal, com és el cas del collage, integra elements de reflexió que ens permeten establir un contacte amb el seu treball pedagògic dedicat a l’art infantil. Tot s’integra i es complementa, com la tensió i la contradicció, com aquelles pintures fetes d’amagat que va descobrir Alexandre Cirici en els inicis sota la incredulitat del seu autor, perquè no volia fer com tants d’altres, disposats a exhibir les seves obres i sostenir que són genials, fins i tot creure-s’ho[3]. El tema pedagògic, l’aplicació de les seves idees, quan aquí als anys cinquanta ningú no s’interessava, l’absorbeix fins al 1954 per després anar-ho alternant amb el seu propi procés creatiu. I quan, després de tota una vida, descobreix el canvi en el tema educatiu, s’adona de la manca de base, de la superficialitat amb què se sol tractar. Però en aquells anys, tot i la indiferència de l’entorn proper, va aconseguir moltes satisfaccions personals en aquest camp i, sobretot, es va adonar que hi havia una complicitat internacional amb la seva manera de pensar. Per això, hem volgut incloure al catàleg el text d’una ponència presentada en el III Congrés d’Art Infantil a Madrid, l’any 2004, un altre pont entre dues èpoques que ens amplia amb les reflexions posteriors a una evolució.

Parlar dels anys cinquanta i seixanta aquí, passar d’un moment d’efervescència plena del 1960 quan la crítica el considera un dels grans creatius del moment, quan Alexandre Cirici manifesta que està integrat plenament en la vida artística europea i en especial barcelonina, tant pel que fa al suport rebut com a la consolidació d’un treball valorat àmpliament, amb una presència en galeries significatives de l’època -a les sales Neblí i Fernando Fe de Madrid va exposar abans que aquí-, el Museu d’Art Contemporani de Barcelona... i, a partir de 1963, amb la primera individual que li fa la René Metras s’obre un camí de complicitat on el marxant – fins al final de la seva pròpia vida- no tan sols i creu i en segueix l’obra, sinó que s’hi implica per a potenciar-la. Amb ell va exposar algunes d’aquestes peces de la sèrie El mundo roto l’any 1965 i l’any 1974 va fer una retrospectiva, amb un recull d’obres realitzades entre 1956 i 1973. La negació o, encara pitjor, la indiferència de l’entorn que l’espera en la fase següent, segurament va lligada a un altre fet freqüent entre nosaltres: llegir fins a confondre falses interpretacions o equívocs perceptius i la tendència a tenir grups tancats, endogàmics, que deixen al marge tot aquell que fa el seu propi camí sense implicacions públiques en el bàndol polític dominant.

Arran de la seva mort, l’any 1984, em vaig sentir anul·lat com a Barcelona, amb estratègies de poder per a arraconar-me, mentre altres companys de la galeria eren reconeguts. Fins i tot, en un article de Metras – “Merci, monsieur Metras!” – que va sortir a la premsa en aquell moment, van sortir relacionats tots els que havien exposat sense citar-me. Potser va ser el preu que vaig pagar per la meva fidelitat en un món de competències, ressentiments i baralles per part dels galeristes a l’hora de tenir determinats artistes. Llavors la gran sort va ser anar a Calaceit, on tenia casa i em van fer fill adoptiu. Allà vaig ser estimat i valorat amb grans exposicions dins del territori aragonès. Després, a partir de 1998, afortunadament tot va canviar.

Com deia Cirlot l’any 1966, la història del seu art seguirà obrint capítols mentre la de la vida continuï, perquè reconeixia una honestedat en el treball de Romà Vallès, sabia que tota solució és transitòria , tota solució és tan relativa com el problema que la fonamenta[4] i ell mai no s’instal·laria buscant una seguretat en l’acceptació. I ho va fer, perquè les solucions apareixen i desapareixen , es concreten de manera diferent en funció de cada inici. El 2001, Conxita Oliver recollia també aquest sentit d’autenticitat en una obra que ens apropa a una vida que bull i a una vida interna imparable[5].

Glòria Bosch

 

 

 

 

Retaules de píxels en paper-diari

 

Coneixent-les, mai no entendré les estrelles, però sí la fina sorra del desert.

Proverbi beduí

 

La infoxicació s’ha estès com una pandèmia per tots els estrats de la nostra civilització contemporània. Retallem les hores de son i cremem pupil·les per hiperconnectar-nos de material líquid i fungible, epidèrmic sovint, interessant de tant en tant i, altres cops, purament voyeurista. Necessitem massa sovint les comunicacions amb la droga del ionqui. Amb tot, les noves xarxes socials han aconseguit que la transferència de (des)coneixement esdevingui horitzontal. Un cert poder i una certa llibertat s’albiren en l’univers de la tecnologia digital. Fan de l’individu el protagonista en una aldea global que es reconstrueix incessantment, més a la xarxa que a l’altra realitat, la física, que encara va sobrevivint. No sabem si un dia l’únic vestigi de la realitat física serà, com a Matrix, una ficció d’imatges controlades per supercomputadors.

Realitat anticipada o no, vestigis d’història o no, l’art contemporani no és sobrer a aquestes singladures humanes: alguns cops les amplifica, d’altres les previsualitza i, d’altres, les alenteix, mentre els observa corprès per la complexitat d’una època en ebullició imparable i en contínua expansió desmesurada.

L’art verbalitza aquest neguit, visualment en forma d’estructures materials i immaterials. En el cas que ens ocupa, la matèria s’ha erigit en forma d’altars laics de pintura quasi mural, per a demostrar sintèticament algunes misèries i alguns miracles del present i del futur. Retaules humans, massa humans, fet de reciclatge de compost orgànic: un arbre reconvertit en diari per a comunicar el caos mundi i que ha acabat adherit a una tela. Una tela que ha fet renéixer i subvertir els codis en clau de comunicació visual, espiritual. Així, s’han generat pintures murals que parlen de píxels digitals. Ho fan amb l’antítesi del seu suport, tot i que aprofitant les textures que la nova tècnica permet. Una doble simbolització de la imatge que ens condueix cap al paroxisme, quasi a una negació que afirma amb més contundència que mai que els pols s’atrauen. La pintura es mor a la mateixa velocitat que sobreviu, gràcies a la intoxicació positiva de les noves realitats visuals i tecnològiques.

Mentrestant, negres, grisos i blancs fan de teló de fons d’aquestes cristal·litzacions en paper de píxel, que juguen amb les fotocòpies, les serigrafies i que formen baixos relleus il·luminats per vermells de sang d’intensitat cromàtica, o de blaus de cel punyent i mar profunda. Crucifixions laiques, retrats d’una col·lectivitat de vicis i orificis, de desficis i llums... de lesa humanitat. I per arribar fins a les obres actuals, l’autor rememora el modus operandi d’etapes pictòriques passades on el collage, la textura i la pintura brutal, densa, plena de força i intensitat, sempre contrasta amb la presència suposadament fràgil i delicada de l’artista. Obres sexuals i sensuals, post-informalistes, gruixudes, punyents i frapants alhora que parlen de societats al límit, de la lírica de les estrelles, d’objectes dissenyats i anomenats cotxes que circulen quasi aturats dins megalòpolis saturades. I entre retenció i retenció, les obres de Romà Vallès projecten reflexions sobre el cosmos -el macro-, i nosaltres, un micro de paper mullat amb una certa consciència sobre una realitat que es fa efímera, i només es concreta a través, per exemple, de la cultura, de la pintura i de l’Art.

Romà Vallès, aquest petit gran home constructor d’escultures pictòriques, així ens ho fa saber en aquestes darreres obres, on la història de l’art hi surt a relluir en forma de tributs als grans mestres: Rembrandt, El Greco, Leonardo da Vinci, entre d’altres. Una espècie d’homenatge per a commemorar la darrera etapa d’una trajectòria d’investigació que tanca un cercle anant a l’origen de la pintura, tot reinterpretant-la i fent-la seva, nostra, i un graó més endavant en el contínuum de la història de l’art: d’Altamira fins a l’actualitat.

 

Ricard Planas

 

 

[1] J. Corredor-Matheos, “Origen i desenvolupament d’un cosmos”, dins Romà Vallès. Cinquanta anys de pintura. Barcelona, Editorial Mediterrània, 2001.

[2] Conxita Oliver, “Introducció” op.cit.,2.

[3] Alexandre Cirici Pellicer, “Una anàlisis de Romà Vallès” dins Cuadernos de Arte. Madrid, Publicaciones Españolas, 1965.

[4] Juan-Eduardo Cirlot, “L’obra recent de Romà Vallès (1963-1965)” dins Papeles de Son Armadans, Madrid-Palma de Mallorca, 1966.

[5] Conxita Oliver, op.cit.,3.