Regina Giménez

Regina Giménez


(Barcelona, 1966 - )

Els inútils

 

Encara que ens agradi creure que un poema podria demà canviar el món, la veritat es que una gran part de l’art contemporani ha perdut tota capacitat de transformació social, més enllà d’algun escàndol buscat o de la petjada que pugui imprimir el diàleg íntim que estableix amb cada espectador. Que no és poc. En particular, la pintura va camí de convertir-se en una cosa semblant a les joies: un objecte en la unicitat i la inutilitat del qual rau el sentit de la seva bellesa. No es tracta de res dolent, potser sigui fins i tot una alliberació. L’art, com resumia el documentalista John Grierson, es debat sempre entre ser mirall o martell. Això del martell està bé, esperar de cada vers un cop, però el cert és que molts han fet amb aquesta militància un feble favor a l’art. Un poema no pot ser una navalla multiusos, ni un quadre, un calendari. Allò que es pràctic i allò que és artístic es repel·len com l’elegància i la comoditat. Aquesta obsolescència, relativa és clar, ha redefinit la pràctica pictòrica contemporània. Té sentit pintar per decorar cases? La resposta no és fàcil, perquè el somni de les avantguardes ha sembrat en cada artista la il·lusió que la seva obra serà apreciada en el futur, estudiada potser, pel seu impacte i no pas per les habilitats que reflecteix. Cada pintor, humilment, ha d’inventar avui l’equació que doni sentit a la seva feina, que preservi la seva arquitectura d’il·lusions d’una lògica del mercat plena de contradiccions que no han d’intoxicar el taller.

 

Vaig estudiar Belles Arts amb la Regina i d’aquestes coses n’hem parlat sovint. No d’una manera gaire intel·lectual, la veritat, perquè parlem molt de pintar i de pintors, però poc de Pintura, així en majúscula. I en això, com en moltes altres coses, la nostra opinió coincidia. Es tracta de pintar, d’exercir pintant. És bàsicament, una qüestió de tacte. No pot ser un bon músic qui no s’estima el so, ni un bon pintor qui no gaudeix de la resistència del paper al carbonet o de l’amabilitat amb què la tela rep l’oli. Hi ha també una qüestió d’estil i fins i tot d’escala. La pintura no pot demanar certs esforços, ha de ser còmoda a les nostres qualitats i apropiada a la nostra naturalesa. El taller n’ha de ser la prova: res hi és per corregir els vicis de la nostra imaginació. Però fins i tot descrit així, l’estudi del pintor sembla un escenari estret per a l’artista contemporani. Segons el que s’ha escrit, es pot ser un bon pintor i no exercir d’artista, d’aquests artistes armats d’ideologia apuntant a tot arreu, especialment al seu propi entorn.

 

Qui encara aspiri a servir-se de l’art com a martell, a més a més, no entén de disciplines. Cada missió pot requerir eines diferents, exercir una única habilitat pot allunyar-lo avui d’una acció transcendent. En aquest escenari, el pintor que vol pintar abans de ser artista sembla que jugui en una lliga arcaica. I probablement sigui veritat. Però és en aquesta realitat on la pintura troba avui la seva modèstia, reconeix la seva incapacitat per dirigir-se a molts a la vegada i la seva inutilitat política. La pintura habita avui un edèn desatès. I això la fa més bella i reveladora: la pintura serveix avui, en primer lloc, a aquells que pinten.

 

Crec que, sense pronunciar-ho tan pomposament, això és el que la Regina i jo sentíem sobre la pintura quan, després d’anys de desordre facultatiu (al bar de la facultat, vaja) cadascú va haver de construir-se un argument que justifiqués el conflicte de professionalitzar una passió. Com d’útil li és a la pintura ser en certa manera innecessària, és una cosa que m’ha vingut al cap en mirar els quadres que completen aquest catàleg.

 

En els seus treballs d’aquests darrers anys han estat habituals els fars, les torres i les construccions piramidals de tot tipus. Una certa estructura triangular, en resum, ordenava molts dels seus quadres. Al marge del dinamisme que adquirien les seves composicions, aquestes formes remetien inevitablement en collages i cartells de l’era soviètica. En canvi, les pintures que veuran a continuació venen emmarcades en rectangles que serveixen per quotidianitat en la qual impera “l’estil internacional”, el racionalisme de les urbs en trànsit que tan bé va parodiar Jacques Tati a Playtime. Hi ha en ells, en els quadres i en els seus habitants, una serenor inquietant, repetitiva i hipnòtica. Hi ha també una atemporalitat estudiada. I com gairebé sempre, la Regina escapa del tema i ens desvia el motiu. Com tot bon mag. I el motiu és que aquí la superfície mateixa, la pintura, la cola, el paper. El temps i el treball, en definitiva, dipositats en cada obra. Aquesta és la saviesa que descobreixo en les seves pintures.

 

Sobre les virtuts que qualsevol ull ensinistrat reconeixerà, la Regina imposa silenciosament a l’espectador la sensació que pintar és un plaer. S’intueix fàcilment que la raó de cada quadre la coneix abans que res la punta dels seus dits. I sobre això no es pot escriure.

 

Hi haurà, això sí, qui ho senti i ho comprengui en dedicar un temps al quadre adequat.

 

Un temps improductiu o transcendent, segons s’entengui la importància del que és útil.

 

Andrés Hispano