Presons íntimes

Assumpció Mateu


(Girona, 1952 - )

Presons Íntimes

Assumpció Mateu

 

Dues etapes en el camí de la vida

Assumpció Mateu ha volgut unir dos moments importants de la seva vida, dos períodes de reflexió i de recerca, que són a la vegada l’inici de la seva carrera com a carrera i la darrera etapa de la seva producció artística. Dos períodes i dues sèries aparentment molt diferents, però que en realitat tenen un conjunt de característiques que els uneixen, i que a més ens evidencia, de forma contundent la seva capacitat creativa i la facilitat que va tenir ja des d’un bon començament per tenir els ulls oberts i captar llenguatges diversos i fer-los seus. Fou un mètode que li va donar molts bons resultats i li va permetre molt ràpidament encetar un camí propi.

Les primeres obres són dels anys 1974-1975. Assumpció Mateu estava finalitzant els seus estudis a la Facultat de Belles Arts de Barcelona. Eren també els anys finals de la dictadura del general Franco, Si bé és cert que la repressió exercida ja no era tan forta com a dècades anteriors, encara es vivia en un clima de tensió contínua, privats de llibertats i que en el cas de Catalunya havia incidit directament sobre la seva identitat com a poble i com a cultura.

A la universitat, molts grups d’estudiants portaven la lluita d’aquells darrers anys com podien.

L’Assumpció formava part d’uns grup que feia teatre clandestí amb el qual es trobava plenament identificada. Era un grup de nois i noies que com ella feien servir l’art per manifestar les seves opinions i per perdre consciència del que succeïa. Alguns d’aquests companys varen ser empresonats i l’Assumpció va trobar en la seva obra la manera de fer costat als seus amics.

Paradoxalment, sentia que els seus amics eren més lliures a la presó que ella, que era fora. Aquest sentiments, aquesta percepció o concepció que la llibertat es porta dins, perquè la llibertat no ens la pot treure ningú del pensament, la va portar a crear tot un conjunt d’obres de diferents format, tècniques i materials que va anomenar Presons íntimes, que integren la primera sèrie de la present exposició.  

La seva intenció primera no era realitzar obres que estèticament fossin impecables. Estava en un moment molt important de la seva vida, en el despertar de la seva consciència social i política, en una etapa de recerca, personal i artística, i l’art li oferia la possibilitat de dir “sóc aquí, i lluito amb el que sé fer”.

Així va produir un conjunt d’obres que ara s’exposen per primera vegada i que ens permeten constatar que ja en aquelles obres inicials Assumpció Mateu tenia les idees molt clares del que volia fer. En aquestes obres trobem el fonament del seu desenvolupament posterior. 

S’ha de dir que des de molt jove es va preocupar per formar-se en un imaginari molt ampli, nodrit per pintors, literats, poetes, cineastes que varen anar deixant el seu pòsit. Podem dir que en aquestes obres trobem referències plàstiques de: Tàpies, Millarès, Burri, Motherwell, Miró (?). Formava part del procés natural de desenvolupament de de las seva obra, en uns anys que el pes de l’informalisme era molt important dins de l’art més avançat que es produïa al nostre país. Aquests referents ajuden a entendre les característiques d’aquestes obres i també com una bona part d’elles s’han mantingut constants al llarg de la seva trajectòria.

Entre aquestes característiques hi ha: el valor donat als materials: cartró, fusta, paper, paper de diari, esparadrap, bena d’enguixar, plàstics, cordes, terres, draps, pols de marbre, serradures, etc.; la varietat de recursos utilitzats: cosits, obres trencades, escletxes, empremtes (mans i peus), rascades, incisions, ús del foc i impremta del foc, ditades; els pes del grafisme i de la paraula. Cal ressaltar la importància de la textura, que sempre ha estat fonamental. En aquells anys, com podem observar, la textura, la superfície de la pell del quadre van ser primordials.

Dins de les composicions destaquen algunes obres en què mans i peus tenen un paper important. Mans i peus, empremta i símbol de l’home. Cal tenir present, tal com assenyalen Chevalier i Gerbrandt, que la paraula mà té la mateixa arrel que la paraula manifestació. Aquesta és la funció de les mans, que es fan presents en aquestes primeres obres d’Assumpció Mateu.

També en cultures tan antigues com l’egípcia la mà significa el principi manifestat, l’acció, la donació, la mà com a connotació del que es vol. Mans amb dits oberts, de dolor, de desesperació, com les mans de Maria Cleofa en el davallament de Caravaggio o les mans de la dona del Guernica, moments d’intensa tensió dramàtica. Mans que manifesten dolor, angoixa, desesperació per situacions injustes, inexplicables, mans que clamen. Mans que s’eleven reclamant el seus drets. Obres que connoten la percepció que tenia la jove creadora de la situació que vivia. Percepció i necessitat interior de rebel·lar-se contra tot això.

Peus que avancen, probablement vars un destí incert; peus que caminen en silenci, cercant un nou territori, però deixant el senyal per on han passat; peus que juntament amb les mans ens parlen d’homes i dones que han lluitat pels seus ideals, per la defensa de la seva llengua, de la seva cultura, de la seva terra.

Un altre element important que podem observar és la presència del foc. Foc com a element destructor i creador a la vegada, el doble simbolisme que el caracteritza en moltes cures de la terra.

Foc que representa la censura, la repressió, l’absència de llibertat i, al mateix temps, un element que permet la creació i la regeneració, com ho veurem també en el Bosc Cremat.

El foc entès en sentit metafòric, tal com l’entenia Heràclit, com a element de transformació, perquè les coses neixen del foc i hi retornen. Tot es transforma en un procés de naixement i destrucció. A través del foc, l’artista crea una bona part d’aquestes primeres obres, però també a través d’ell manifesta el sentit de destrucció i de barbàrie.

La valoració de l’espai, un element absolutament imprescindible en la vida de l’home/dona, es dóna en diferents obres. Espais tancats, de vegades aconseguits amb un mínim de recursos, però a la vegada amb una forta polisèmia. Obres que entronquen molt bé amb algun versos del poeta salmantí Marcos Anà, quan ens diu:

La tierra no es redonda                                                                                                                

Es un espacio cuadrado

Donde los Hombres giran

Bajo un cielo de estaño.

 

Espais delimitats, que comencen encerclant físicament els seus ocupants i que poden acabar encerclant-lo també mental i emocionalment, com quan ens diu més endavant:

Hace ya tantos siglos

que nací emparedado,

que me olvidé del mundo,

de como canta el árbol,

de la pasión que enciende

el amor en los labios.

 

Els espais oberts, al contrari, ens mostren el món de la seva cultura, del seu interior, de la seva identitat, malgrat ser un espai fràgil, que pot ser fracturat, esquerdat, ferit.

No podem oblidar que la major part dels títols d’aquestes obres tenen una gran càrrega de significat: horitzó cremat, finestres barrades, captives II, temps anul·lat, Vull sortir-n’en, etc. Títols que ajuden a una millor comprensió de l’obra i en reforcen el contingut.

Presons Íntimes, és una obra dura, una obra que es manifesta, que ha volgut dir el que pensa. Una obra dura com la realitat que es vivia, però dins de la situació, gens fàcil per al món de la creació lliure, sempre queda una esquerda, un forat, que dóna pas a la llum i amb ella a l’esperança.

 

Bosc cremat

Per arribar aquí, la pintora ha fet un llarg i profitós recorregut, ha trepitjat molts camins, ha aprofitat molt bé les vivències que ha tingut i ha treballat de valent. La suma d’aquests elements l’han convertit en una artista de personalitat indiscutible, amb obres plenes de poesia, amb un excel·lent coneixement tècnic i amb una gran riquesa polisèmica.

En tot aquest procés la natura ha estat la seva font, un element indispensable a la seva vida. Al seu estudi de l’Empordà, des de les seves finestres domina una gran part de la plana, un paisatge que la nodreix i l’estimula a continuar en la seva feina. A Barcelona, encara que té l’estudi en un pis, té un jardí preciós. Aquesta relació constant és fonamental; n’extreu inspiració i motivació per a les seves creacions, com ho demostra el fet que els quatre elements: terra, aire, aigua i foc, han estat protagonistes d’algunes de les seves sèries.

La natura relacionada íntimament amb la seva vida és també font primordial de les obres que integren Bosc Cremat. Un dia quan tornava d’un hospital de visitar un dels millors amics, a qui li restaven poc dies de vida, va trobar-se que un incendi havia destruït una bona part del bosc de Maçanet de la Selva. La impressió fou molt forta. Aquest munt d’arbres cremats li mostren una situació absurda, il·lògica, irracional, sense sentit. Veu un formós indret, destruït, desfet, justament en un moment en què ella es trobava en una situació similar davant de l’imminent i absurda pèrdua del seu amic. Un amic que també era pintor, se n’anava definitivament, en un període en què es trobava en plena capacitat de creació. Se n’anava un company amb qui hi havia compartit moltes il·lusions en la vida i en el camp de l’art.

Un dies més tard anant en cotxe, va viure una experiència similar amb un altre bosc, Montgrí? es va aturar, va baixar i va entrar al que quedava del que havia estat un paratge preciós. Els seus colors havien desaparegut, la seva frescor ja no existia, els espais en penombra, els raigs de llum jo no entraven tamisats, la major part del seus encant s’havia esvaït. Òbviament tots els éssers vius els seus habitants, havien marxat o havien mort, ja tot eren runes, cendres, soledat i desolació.

Un gran silenci ho inundava tot. L’artista s’hi va trobar plenament identificada. No hi havia res a fer. Dins dels bosc la sensació era similar a la que sentia per la pèrdua del seu amic. L’absència de la mort, era com entrar en un bosc cremat; no hi ha vida, no hi ha soroll, tot són runes, despulles, i aquella olor que ho inundava tot, una olor que es quedava impregnada a la pell.

Tal com la pintora ho va escriure en el poema següent.

Camino trepitjant el silenci

dins la foscor del bosc cremat.

M’hi sento,

em sento

com un reflex de la meva ànima.

 

El cromatisme dels tronc del seus arbres: els grisos i els negres dominaven, encara que també hi restava la presència dels ocres. La terra estava resseca, sense senyals de l’herba que abans la cobria. Tot havia canviat. Va agafar la seva càmera fotogràfica i va començar a disparar. Era una necessitat, una urgència. No sabia molt bé perquè ho feia, però sabia que ho havia de fer. Aquest espai encara que es recuperés ja no tornaria a ser el mateix.

Passat uns mesos, aquests record varen tornar a aflorar, i va pintar el primer quadre de la sèrie del Bosc Cremat, posteriorment va decidir treballar també sobre las fotografies que havia fet.

Poden entendre aquest procés com una mena de catarsi, una necessitat de curar el seu dolor, de trobar l’equilibri per continuar endavant. Convertir la tristesa i el dolor en una acció creativa i, a la vegada, regenerativa.

A partir d’aquí neix la darrera de les sèries, un conjunt d’obres magnífiques, en les quals es mostra, una vegada més, no solament l’excel·lent domini que té del color i de les textures, elements que han estat constant des dels seus inicis, sinó un treball d’una gran densitat poètica i amb una càrrega emocional profunda i colpidora.

Podem dir que amb aquestes obres Assumpció mateu retorna d’alguna manera a la vida, aquestes boscos que han desaparegut. A través d’aquestes obres, recuperem un gran part del seu encant i del coneixement misteriós que els caracteritza.

Bosc Cremat, té obres amb dos tractaments clarament diferenciats. Obres en les quals les fotografies tenen caràcter de protagonista i d’altres, netament pictòriques. Les dues parts es complementen. Les primeres presenten una visió més de conjunt. Obres en les quals podem percebre la soledat i el silenci. Obres que destil·len un sentiment d’arrel romàntica, per la tristesa que desprenen i per la indefinició dels espais. Espais amb infinitat de troncs secs sobre terres coberts de cendres.

Dins d’aquesta desolació, quelcom roman, la vida que ha tingut, l’alegria que ha contagiat, la frescor que ha donat hi ha deixat els seu sediment i l’artista ha sabut trobar-lo. A través de la seva mirada i del seu art ha aconseguit transmetre a l’espectador la seva visió estètica que dota de poesia i bellesa aquells paratges desolats. És la màgia de l’art, és el privilegi que tenen els creadors.

En el segon grup, les obres van més al detall. Com si fos un altre nivell d’investigació. Obres que van del particular a l’universal. Semblen imatges ampliades de les escorces cremades dels arbres, o troncs que perden corporeïtat per l’acció desgastadora del foc. Vida i mort que es donen la mà. Mort en la presència del negre, en el silenci, en el simbolisme del foc com a element destructor. Vida en els reflexos de llum, en els colors que van guanyant territori al negre, en delicat cromatisme, en el refinament del seu tractament, que paradoxalment contrasta amb la força de les seves textures i en la potència que transmeten.

Obres denses, profundes, que van més enllà de les escorces, que penetren la seva superfície, i s’endinsen en la seva interioritat. Obres que tradueixen sentiments, records, vivències, moments compartits. Bosc cremat, cendres que resumeixen, com ens diria l’Assumpció les seves absències, les personals i íntimes, les intel·lectuals, les ideològiques. Absències que nominalment estan representades en la instal·lació que enceta el discurs de la present exposició. Una obra fortament simbòlica, Una metàfora que vol exemplificar el que han estat la creació d’aquestes dues sèries. Una gran gàbia, amb el terra recobert de trossos de miralls que reflecteixen els noms de les persones, escrits al sostre, persones que d’una manera o una altra han deixat la seva petjada en la seva obra i en la seva vida. Trosso de miralls, fràgils i fragmentats com els records, però que sumats constitueixen una part essencial de la seva trajectòria.

Finalment volem dir que entre aquests dos períodes distants en els temps, hi ha sobretot un element d’unió, la intensitat que es percep en cadascun d’ells. Són dos períodes dramàtics en els quals Assumpció Mateu s’ha entregat de ple, s’ha deixat anar donant pas lliure als seus sentiments, a les emocions, a la seva ràbia, al seu dolor. Ella mateixa ens explica, que per sobre el tractament netament plàstic, tant en un moment com en l’altre, privava aquesta necessitat interior. Havia de canalitzar tot aquell torrent, era necessari perquè era indispensable com a persona i com a artista.

Però aquesta intensitat emocional, a aquestes vivències vessades a la tela, s’hi ha d’afegir la seva qualitat plàstica, Òbviament amb diferències marcades, que vénen donades pel coneixement i l’experiència, el saber fer que ha anat acumulant al llarg del temps i que l’ha permès convertir-se en l’excel·lent pintora que és.

Antonio Salcedo

 

Transitar pels estats de l’Ànima

Avances lentament. Es etapes creatives creixen amb un desig de lentitud on el camí viscut, l’observació, la percepció..., es fonen amb el mateix procés de treball. El pas entre la lentitud i la rapidesa és aquest fragment que il·lumina el trajecte. Presons íntimes surt d’aquest diàleg que s’estableix entre dues etapes de la teva vida i ens permet accedir a la confluència d’uns elements que sempre hi són, encara que hi canviï els fons que els genera i la seva formalització visual. De fet, ens demostra que hi ha una mateixa manera de percebre les coses del món i uns símbols que permeten expressar el que sentim en cada moment i d’acord amb les circumstàncies viscudes. 

Hi ha una manera de veure i de sentir les coses que és pròpia de cada individu, que correspon a cada persona. Poden canviar les circumstàncies, però la forma de percebre-les és molt individual. Per això crec que dos estats, amb tant de temps pel mig, poden apropar-se per la intensitat en la forma de viure’ls i expressar-los, pel que fa al contingut i no la forma.

Entre 1974 i 1975 vas fer la sèrie sobre les Presons íntimes i, a partir de l’any 2004, es genera tota una altra sèrie d’obres sobre el Bosc cremat. El dolor enllaça els temps, cus els sentits sota la pell esquinçada o l’escorça carbonitzada d’un arbre. En aquells anys et preguntaves quina era la veritable presó, perquè tenir consciència de sentir-se empresonat és el primer pas per a existir i ser lliure, però en canvi ets un risc, un perill per a la societat. El teu plantejament era social, lligat a una forta necessitat de denunciar certes situacions pròpies del franquisme... Tenies amics dins la presó i la teva reflexió anava molt més enllà, perquè pensaves que l’autèntica llibertat era dins les cel·les. Ells, els qui eren dins, s’havien desfet d’una identitat condicionada; mentre els de fora havien de portar una vida amagada, encoberta, on fabricar les pròpies presons externes al poder...

...Aquests dos moments tan distants en el temps estan viscuts amb una gran intensitat i amb dolor. La necessitat que et mou en aquests moment no és la de trobar un resultat sinó la pròpia recerca. És el que compta i, per això, són tan vius, encara que inconscientment puguin arribar a tenir una càrrega plàstica.

La presó física, el volum d’una obra on integres el mirall trencat en la base i els noms absents en un sostre transparent. El dins i el fora que, des de les petites capses que havies treballat fins a la utilització de l’espai com a contenidor expositiu formen part d’un mateix trànsit. Recordo la galeria on vas exposar individualment a Milà, l’any 1976, on un dels punts importants per prendre la decisió va ser el vidre que comunicava l’interior amb l’exterior... Ara mateix, el mirall interior, absorbirà els fragments externs i l’espai com a contenidor quedarà també atrapat a la presó. Confluència entre diferents moments i alhora diferència... El dins i el fora de la ment, el dins i el fora de l’espai, els dins i el fora de la pell... des de la presó íntima al bosc cremat.

Sempre ha estat una constant en la meva obra aquesta relació o diàleg entre el dins i el fora, interior/exterior, espai sagrat/espai profà... La pell o l’escorça també com a protectora d’aquest dins, íntim, personal, on et veus com a reflex de tu mateix, el mirall interior com veiem en les capsetes dels anys 1974 i 1975. A la galeria de Milà, encara que fos un vidre el que diferenciava aquests dins del fora, era en realitat un filtre, una pell transparent fràgil però existent entre aquests dos espais. Aquest diàleg és quelcom de profund i suggerent alhora que ens permet créixer veient les coses amb més amplitud i més càrrega vivencial.

La impossibilitat de comunicar o expressar amb paraules tot el que sents que et situa en uns altres límits propers al concepte de la presó... Per això pintes, fas escultures i poemes visuals, hi introdueixes la fotografia i el vídeo, però també escrius. El teu món supera aquests límits quan transita per les diferents vis d’expressió, quan a reflexió i el diàleg es troben. Davant els noms dels qui no hi són, tornen les teves llibretes plenes d’absències que després han anat construint les presències de la teva obra al llarg del temps.

És la meva pell que està formada de totes aquestes absències vitals i que necessito sentir-les i escriure-les perquè m’ajuden en el meu camí, m’ajuden a entendre que formem part d’un tot i que som allò que ens ha fet. I és per això que, a vegades, necessito recórrer a altres mitjans, que no són la pintura, per a poder expressar aquests sentiments, pensaments, emocions... També aquest any he estat construint sobre una tela: “L’arbre del dolor”. Cada dia treia dels diaris una fotografia dels desastres i de les injustícies humanes, i l’enganxava al damunt, perquè necessito sentir i ser conscient d’aquest dolor que hi ha arreu i que la nostra societat no oblidi els altres, a aquells que no tenen la sort de no patir tant. Quan ets capaç de recuperar et projectes més lluny. Escriure a la paret del meu estudi i anar construint aquesta pell formada de noms de persones que han existit i m’han format, és crear l’absència amb la frontalitat.

L’any 1985[1], quan parlàvem sobre Pavese, sobre tants coincidències quan encara feia pocs anys que ens coneixíem, sobre la teva necessita de fugir per estar sola i pintar (estaves de professora a la Facultat de Belles Arts de Barcelona), em deies que “escriure és creure que tot fet és testimoni de com és un”. La por de les paraules i la necessitat de la pintura com “un mirall més directe”.

Presons íntimes esdevé una metàfora que condensa en un estat de tristesa i de silenci el trànsit dels sentits entre dues etapes de dolor existencial. Els anys setanta expressaves la plasticitat d’aquell silenci intern amb paraules captives, empremtes, ferides, cosits, finestres barrades, escletxes obertes... i ara, amb el pas del temps i l’absència de les persones, t’introdueixes en l’espai del bosc carbonitzat, en l’espai obert d’un paisatge on els sentits busquen novament el dins i el fora a través de l’arbre cremat.

Hi ha una tristesa sobre allò que passa en el món. Ets conscient de la injustícia, de la manca de comunicació entre les persones... L’obra d’ara ha estat provocada per moments molt íntims i dramàtics que no es poden defugir ni dissimula, instants de soledat, de sentir-se dins una bombolla aïlla, i sentir que el món que t’envolta també està malament i que no et pots quedar immòbil veient passar totes aquestes coses com si fos una pel·lícula: cal actuar.

Però dins el trànsit entre espaisa i estats d’ànim hi ha un fons on conflueix la teva manera de mirar i percebre i d’assumir. La pell i el que es mou sota la pell d’un arbre apareixia als suros i les escorces de l’any 1976, però hi ha una preocupació per la vida oculta, per l’interior de les coses, que trobem en diferents moments... Esqueixaves l’arbre[2] per provocar aquesta percepció de l’espai que no veiem i expressaves alhora la consciència d’ésser a dins, de sentir-se immers en la relació d’una presència externa i una absència oculta. El foc, el cremat, la ferida... també ens acosten a un altre moment, l‘any 1983, amb l’observació dels blats cremats de Sòria... Aquesta imatge[3], com d’altres recollides en el teu caminar, també té a veure amb un aspecte de la teva obra que voldria destacar: el passat com a sediment creatiu i el paper que té l’absència...

...Sentir-se a dins ho canvia tot, canvia tota la manera de veure i percebre les coses i el món que t’envolta. Partint d’aquesta manera de mirar i de viure és quan podem trobar, en diferents moments de la meva obra, imatges semblants que es repeteixen d’una forma diferents però que volen dir el mateix. Recordo els blats cremats, com també els boscos de pins resiners que a través d’una ferida que els provoca la resina canvien totalment de forma, s’esqueixen, es vinclen... La natura, per a mi és un mirall en què em sento i puc sentir el dolor i la joia de la humanitat fent-la meva. La gran sort que tinc és poder-me expressar amb les eines que em pertoquen, que vaig tenir la sort d’escollir ben aviat.

Presons íntimes ens permet transitar lentament per les teves preguntes i els teus dubtes; pe la soledat i l’angoixa; per la teva força i la rebel·lió vers un món que no aprèn dels errors i els repeteixi; i per la manera amb que assumeixes la teva mirada interior, perquè -ben a poc a poc- t’ha permès entrar en el procés creatiu, però també descobrir la teva pròpia llibertat a través del gest i de l’escriptura.

Glòria Bosch

 

[1] Glòria Bosch, “Assumpció Mateu: tot fet és testimoni de com és un”, Girona, Punt Diari, 23 de juliol de 1985, pàg. 13.

[2] Glòria Bosch, “Assumpció Mateu: l’empremta de l’assumir”, Girona Punt Diari, 13 d’agost de 1986.

[3] Glòria Bosch, “Assumpció Mateu: jo vull dir-ho tot en una sola línea, Girona, Punt Diari, 13 de febrero de 1985.