obra recent 2008-2010

Viladecans


(Barcelona, 1948 - )

Llindars entre ombres

Lo que en arte deviene algo importante,

siempre acontece antes de que las ideas lo protejan,

las palabras lo expliquen y la razón lo ordene[1].

Joan-Pere Viladecans

 

Durant una llarga temporada he anat sempre acompanyada de notes i d’imatges sobre les teves pintures. L’arc de temps que ha unit les converses sobre l’obra ve de lluny —la més extensa ens remuntaria a una tarda de 1982— i ha fet possible la convergència de certes mirades al món de l’art, però en retrobar-nos la distància s’ha escurçat tant com si el darrer comiat s’hagués produït unes hores abans. Les experiències i els canvis s’han produït sense afectar el més mínim la corrent de fons o les actituds davant la vida. Recordes quan em vas dir que l’art “és un fet i una actitud poètica”?[2] O que les idees venien de la manera més diversa: altres obres, passejar, mantenir una conversa, escriure...? I escrius en el teu quadern de notes: “a partir d’un silló trobat, abandonat (...) en el Túnel de Canet” o “és la mètrica, m’ho ha dit en Lluís”. Per això no vull fer un text formal sinó tan sols explicar-te i explicar-me coses, com tu quan em parlaves del misteri poètic que hi ha darrere les obres, però sobretot aquest intent d’explicar-te coses que et “semblen fosques” de la teva “realitat immediata”. L’existència, la vida, tan sols la podem trobar a través de les ombres i tu vols sortir-ne pintant.

 

M’he plantejat buscar lloc dins les teves obres: el meu lloc. Tots tenim un lloc establert,

la ignorància d’identificar-lo potser és el que fa que sigui un permanent pol d’atracció i el lloc necessari perquè totes les parts de la composició siguin possibles. També és cert que, per fer-ho, necessito trobar-me en cada instant diferent quan m’ensenyes una mateixa peça i això em produeix un canvi de perspectiva. El lloc de l’obra mai no és exacte, mai no és el mateix, és una situació i varia en funció dels molts factors que intervenen en aquest altre lloc “variable”: la mirada. I des d’aquest nus que apareix en la major part de les peces, com a forma literària i estètica, busco un cabdell i un desenllaç dins l’obra que també és aplicable a l’evolució del que escric. El text segueix una aparent cronologia d’instants marcats per una hora concreta, un concepte o un signe, potser per jugar a ordenar amb l’acotació i adonar-me’n alhora, com tu a l’obra, que els límits sempre es desborden en funció de la mateixa força creativa.

 

Tu et remets amb encert a la precisió de Rilke quan defineix el possible origen i enigma de l’acte creatiu: “la mayor parte de los acontecimientos se consuman en un ámbito en el que jamás ha penetrado palabra alguna”. Sí, el creador és un transmissor o mitjancer, perquè com assenyala Berger es tracta d’un “acto de dar forma a lo que se ha recibido”[3]. Tu també descobreixes i et descobreixes a mesura que avances en el teu treball, perquè el més important és viure el procés que, en el fons, esdevé un material més. En el meu cas són tan sols trams intercanviables d’una idea que enllaça les circumstàncies on s’origina la mirada amb la lectura. Tant pot ser el teu estudi de Canet de Mar o el de Barcelona com el nomadisme de la meva cambra pròpia pel que en diuen no-llocs, alterada en els darrers temps per una necessitat creixent d’aprendre a construir en trànsit —ves a saber cap a quin incert destí!.

 

Com entrar en les coses? A força de solapar mirades sobre una mateixa obra i adonar-me’n que les entrades són múltiples? Deixant al marge les mirades que formen part del discurs crític dels altres per descobrir-ne tots aquests altres que formen part de mi mateixa? Quins serien els llindars entre ombres que cal obrir al bell mig dels diferents ordres visuals? Potser revelar els petits tocs de paisatge gairebé amagats per la gran figura que ocupa l’espai central d’una composició — Figura i paisatge (2008)—: el que menys està a la vista és el fragment incorporat amb fulles que s’allunya del fons i, en realitat, obre la lectura crítica al fracàs egocèntric d’un ordre humà que allunya l’essència del seu origen, un ordre que en lloc d’obrir es tanca en el seu propi parany. I a continuació podríem parlar dels fons cremats o de les cremades que apareixen en algunes obres, elements de reflexió que sense dubtar ens transporten cap a altres cicles anteriors, com el de Patrimoni i memoria, realitzat el 2007. I del cremat passar a Faustus (2008), la primera d’aquest grup que ara presentes, per trobar i desvetllar incògnites entre el Naixement dels generes literaris o El niu de la literatura, totes dues de 2010, un arc de temps que dóna a conèixer els intersticis entre els diferents ordres (art, literatura, ciència, música...), com una al·legoria del drama existencial contemporani que no deixa de ser un estat geomètric de qualsevol obra.

 

Nus §

La vida és un conjunt de nusos, de cordes lligades amb un munt d’estones i de situacions que, des de la dificultat, des dels entrebancs o l’opressió cal desfer. I des d’aquest nus que envaeix moltes d’aquestes obres, entrem en la teva etapa pictòrica més conceptual i dura, on es fonen la memòria amb l’experiència. Emprenc la ruta des de la paraula, des de les imatges inventariades amb paraules, des dels diferents elements que reposen sobre aquests feltres orgànics que semblen pells assecades. I comparteixo amb tu la impossibilitat d’explicar amb paraules una obra. No és l’objectiu, de la mateixa manera que la paraula, en aquest cas, pren el valor de la imatge. Sarcàstic i irònic amb la pintura tradicional, aconsegueixes la màxima força pictòrica.

 

Empremta del temps (2010) ens aporta la visió d’unes altres ombres: els ocells. No importa que ens centrem en la natura, el medi ambient, la ciència o la cultura; en els ocells i altres animals, les hortalisses, els sers humans o els llibres, perquè la reflexió és una confluència dins d’una cadena de significats que estan estretament lligats. La teva voluntat d’artista és arribar en aquesta connexió on res no es pot separar i esdevé una mena de cosmogonia existencial, perquè tot és una mateixa cosa, diferents esgraons dins la supervivència d’un planeta que ens van acotant cada dia la nostra pròpia realitat. Un permanent interrogant amb tu mateix on la ambigüitat del nen que apareix en altres obres ens dóna una dimensió més poètica. Un interrogant que, a través de Faustus, permet l’al·lusió directe a la ciència, com ens quedem atrapats en les contradiccions dels processos que serveixen per evolucionar però són alhora una mena de parany a la vida que modifica el procés de la mateixa naturalesa.

 

Tot és cíclic i necessita el seu temps com les palpitacions o els batecs, el parèntesi que va d’un batec a l’altre. La qüestió cíclica que s’aplica als ordres i els processos de la naturalesa, equiparable a l’existència humana. La ingravidesa i la convulsió es viu no tan sols a través dels elements que utilitzes sinó per la manera de potenciar-los a través del color que forma la taca com una silueta o que l’omple. El negre pels ocells i els elements de la natura, també recuperats, perquè formen part del teu propi llenguatge. Siluetes, perfils, però sobretot ombres negres com les plantes o els troncs desprès de cremar-se. I de cremar em ve la idea de rostir com a combustió, com a transformació lenta, perquè el cremat ens remet a una destrucció immediata, no en aquest procés controlat que busca un resultat.

 

“Mai més” repetia el corb de Poe a The Raven (1845). Els ocells ingràvids de les teves obres són més sinistres, tant misteriosos com els de Poe o malvats com els de Hitchcock. La meva memòria plana per un Setge de corbs (2008)... Un horitzó de corbs o de perfils negres de múltiples espècies d’ocell sobre fons cremat? Un horitzó de futur? El vol silenciós de les hores “d’ales negres” de la Berenice de Poe? Confrontats a la infantesa, a la netedat de la silueta dels caps de nens, em fan pensar en les males estones i l’equívoc de tantes interpretacions, quan no volem veure cegats per la por i la inseguretat que, possiblement, ens netejaria fent-nos transparents com un cristall de glaç. Es barreja la nova vida amb l’herència de la mateixa manera que ho fa la naturalesa quan el fals poder dels humans vol marcar un destí que esdevindrà parany per tots. La densitat de les teves obres té molt a veure amb el desplegament multiforme, però sobretot amb el suggeriment d’allò invisible que detecta Poe en l’atmosfera, quan l’incorpori se sent a prop de la matèria. Altres èpoques, profetes i vidents ens volen sacsejar amb les paraules; les veus dels gèneres literaris a vegades actuen com “les negres tempestes” de Poe i el mal s’instal·la com a hoste en el nostre món. El corb representa el pes que ens batzega, el rastre que ens han deixat del passat i hem d’arrossegar com si estiguéssim embolicats dins un món d’ombres on cal trobar llindars per sortir-ne? O potser és tan sols la quietud immòbil d’una herència que plana per tota aquesta sèrie de peces —butaques antigues, canelobres, manuscrits...—, mentre la llum tan sols projecta l’ombra? Tot fuig, mor, passa, s’apaga, s’extingeix, ens diria Poe. En el fons, potser, no som res més que una calcomania que ens dibuixa un espai limitat de nova pell, una pell que ignora la que ens pertany per dret.

 

8.10 h. }

Dintre de poca estona he d’anar al teu estudi. M’he llevat pensant en aquelles dues obres que són la síntesi o el resum d’aquesta idea sobre els gèneres literaris que vas començar l’any 2008, un treball cíclic que pren sentit quan es veu el resultat del conjunt. Tanco els ulls i la primera imatge que em ve a la memòria és la d’una tela blava amb un marc antic i al bell mig, com una illa de resistents condemnats a ser allò que mai no deixarem de ser: un entremig de tots, aquest perfil fragmentat de tela blanca clavada al bastidor amb l’objecte que emergeix i el perfil limitat per la paraula “pintura” en blanc. Sempre has projectat una multiplicitat de camins amb els mínims elements representats, però en aquest cas el diàleg és contundent. No vàrem deixar clar si aniria a l’exposició, però m’interessa per la seva poètica i alhora perquè em presenta la contenció d’un nucli de força. I torno enrere, a l’any 1982, davant aquella època més lírica i emocional, però ara la diferència és que podem recular més temps encara perquè tornes a recuperar alguns objectes incorporats.

 

Literatura-objecte (2010) integra l’objecte i al damunt apareixen les al·lusions al llenguatge, la literatura i l’art. Una butaca pintada i, en el seu nucli un pinzell sec des d’on surt la paraula “literatura”, em recorda les arrels. Dos nuclis de força que, en el primer cas, ens prioritza la pintura, amb tot i que la profunditat amb que es planteja aquesta idea sigui la seva vinculació amb la literatura. Dones a la paraula un valor estètic i un doble valor de contingut, perquè les lletres no hi son tan sols per la forma sinó pel que diuen i alhora es barregen amb les imatges.

 

Faustus (2008) és l’obra més antiga i esdevé el reflex d’un pacte contra natura, de la necessitat de voler ser, fer i poder per damunt de tot. Avui, si mirem al nostre voltant i analitzem amb deteniment, no són la majoria pactes contra natura? El misteri, la por i la fragilitat planen entre totes les derivacions de la destrucció, i podríem tornar a Poe quan en el seu Sonet a la ciència denúncia aquests “ulls escrutadors” que “devoren el cor del poeta”. La signatura en blanc és inventada i emergeix sota la influència del Doktor Faustus de Thomas Mann[4], publicada l’any 1947. És l’única referència evident a un autor, potser perquè va presentar el mite actualitzat en un moment on perdre l’ànima —paraula que repeteixes amb lletres d’ordinador— tant era, i calia anar més enllà. Mann substitueix el científic per l’artista, el músic, i l’ànima per la soledat, per la renúncia a un món terrenal. Més enllà dels límits establerts com a científics o artistes i, en definitiva, humans, avança l’esperit egocèntric i individualista que ens permet seguir amb ironia situacions paral·leles sobre la febre cega i obsessiva del reconeixement, l’excessiva ambició i la supèrbia: mentre el músic protagonista ascendeix, la societat alemanya, víctima dels nazis, cau en picat. La contradicció entre el guany i la pèrdua és una crítica sobre l’ambició que rebutja l’ètica despullant al ser humà de les seves qualitats. El recorregut del personatge, amb la seva seguretat de voler imposar la seva música per damunt de tot, és també una malaltia —tema que vas tractar el 2006 a Símptomes i malalties— que contrasta amb la inseguretat de l’autor davant el desastre, la mort i la violència, on les dues actituds comporten tristesa i pèrdua alhora que ens acosten a una polifonia de vivències (art, música, filosofia, història, pedagogia, política, literatura, etc) tal com explica en Els orígens del Doctor Faustus.

 

El sistema de compendi, en aquest cas dels diferents gèneres, té a veure amb el plantejament de totes les obres que has fet desprès de Faustus, però també amb el nucli crític d’un abisme existencial. En una lectura paral·lela entre les vostres actituds, mentre Mann s’expressa a través de la història d’Alemanya del segle XX, tu et refereixes primer a la pròpia condició lligada a la terra per obrir-te a una reflexió sobre la decadència del planeta. En el fons coincidiu en l’ambició desmesurada i la manca de solidaritat. Tots dos partiu del context immediat per crear referències universals. La transgressió de Faustus és vigent avui, es font de debat en moltes qüestions científiques actuals on planegen alhora la por i l’esperança[5]. I al bell mig la creativitat com a patologia, la culpabilitat pel mateix acte de crear que ens recordes quan cites el terme künstlerschuld, emprat per Mann a l’hora d’expressar “el desasosiego y la culpabilidad del creador en un mundo que se aburre”, pel que té aquest acte d’asocial, “por lo aparentemente innecesario, por lo inaprensible”[6].

 

Cabdell. &...

Cal saber estirar el cabdell per arribar a la comprensió de les coses del món o deixar- les anar, com fas a Nucli de gèneres i Gèneres, les dues realitzades aquest any passat. A Art, també del mateix any, la butaca antiga et serveix de suport per la paraula “art” i en el respatller situes un bitllet. Fas una reflexió sobre l’actitud de l’artista, la ironia de l’art com a objecte de consum per empoltronar-se en l’acadèmia, i una clara, punyent, crítica al món artístic tal “com el coneixem fins ara, amb el seu muntatge econòmic, sociocultural i com a producte de luxe”. Saps de sempre que l’art no és una qüestió d’estètica i lluny de l’especulació formal gratuïta, buida, hi ha la reflexió i la interrogació. Com Pessoa, tampoc no entens que els sers humans s’aferrin a certeses quan el món avança dins un parany constant d’incògnites i dones prioritat en aquest fet que transita per la nostra ment: la pregunta, l’interrogant obert que sempre volem tancar, acotar. El pensament, les idees, les emocions... avancen de la mateixa manera que el procés d’execució d’una obra, perquè tu saps molt bé que ella et replica, que l’atzar pot modificar i enriquir el diàleg que has encetat en cada pintura. Per tant, en tot cas hi ha una recerca de totes les rèpliques plenes d’incògnites, com passa amb les cadenes de l’ADN que també es repliquen constantment, on el concepte, la idea, entren en joc amb les formes, els materials com el feltre orgànic, els colors —estranys en aquestes peces on passes de la lleugeresa dels cremes a la força evocadora dels rovellats fins als teus de sempre— i una barreja extraordinària de tot tipus de tècniques, fins i tot les més contemporànies procedents de les tecnologies digitals. Els suports són com pells d’animals que ens remeten als dinosaures o els paquiderms, feltres orgànics que donen un resultat sorprenent.

 

El cabdell de Gèneres uneix un fons de quadrícula irregular amb un niu i les paraules —filosofia, poesia, art, novel·la, assaig...—, però la mirada resta absorbida per aquest niu trobat de guatlles, incorporat al suport pictòric, que habita el centre d’una butaca decadent: El niu de la literatura (2010), el pensament, la seva evolució. La qüestió cíclica apareix de nou i el lloc, el niu, de petites dimensions, també marca un límit amb un naixement condicionat. El lloc on creixerà el pensament conviu amb un rètol blanc on apareix la paraula “filosofia”. El lloc on niar, la clova closa o trencada i l’espera d’un esdevenir incert que variarà en funció de les circumstàncies viscudes abans i desprès de néixer, genera un procés, un destí, com el del nen que simbolitza igualment el naixement dels gèneres. El destí com el present, despullat de passat i futur, està marcat en funció del lloc on comença la teva vida, perquè tot és circumstancial.

 

Asseguts a l’estudi, t’escoltava i prenia notes sobre la importància que té el recorregut expositiu, la manera d’arribar a la gent, l’enllaç que podem donar a través d’aquesta sèrie inèdita on tant apareix relacionada la literatura amb la pintura com la poesia amb la imatge. Mentre parlaves, em venien al cap les cintes mètriques que recuperes i incorpores, aquesta mètrica de la poesia que amb un altre giny al cabdell apareix a La mètrica o a Recital, de 2010, un referent on la presència de la teva pròpia memòria és molt important. Una manera d’autocitació on fas servir les notes a peu de pàgina i en l’ Inventari de l’hort afegeixes la carta de colors. Però no tan sols això sinó també la matemàtica com a part indestriable del teu univers i, al costat d’aquesta cinta on trobar-hi les mesures, apareixen signes diversos, com les fletxes, els angles, el parèntesi o el que dóna pas a un esquema. Mètrica, mesura, límit que mai no es deixa acotar com aquesta necessitat interna tan teva de situar-los a la tela, com les imposicions que tallen l’emoció i no permeten que res no es desbordi. Però aquestes petites inflexions són les que ens deixen llegar just el contrari quan les figures desborden el marc ordenador, quan tot esdevé ingràvid dins la gravidesa de la matèria i del color. Un conflicte antic que sovint han relacionat amb la contradicció que es produeix entre raó i emoció. Així han escrit i interpretat moltes vegades part de la teva obra fins avui, com a Filosofia (2010), quan les lletres també s’escapen de l’interior dels llibres apilonats.

 

12.20 h. }

Aquesta nit a l’hospital he destapat la carpeta plena de textos i referències. El cansament feia que l’ull malalt no enfoqués prou bé i mentre volia recuperar el contacte directe de l’obra al taller, amb tot i haver fragmentat amb fotografies cada composició per estudiar-ne els detalls, es creaven buits, taques que esborraven el teu plantejament, però també me’n he adonat de que podia aïllar aspectes que m’interessen. No sé si era el context, la conversa que havia tingut amb la mare, el pensar d’ on venim i les dificultats d’explicar la contradicció entre a on estem, què som o a on anem. La qüestió és que no em podia treure del cap el lligam entre el vell manuscrit del segle XVIII on emergeixen elements furtius, un plòter que no es llegeix, que apareix com a fons velat, cegat en el fons d’algunes pintures, amb les mateixes butaques modernistes decadents de l’Ateneu, un antic aparell de música, les prestatgeries amb llibres o les espelmes d’un passat llunyà. Tothom pot reconèixer aquests icones com a imatges literàries, amb les qualitats i condicions que tenen els objectes de fer llum i d’expandir el coneixement.

 

El gest esdevé una mena de nucli que ens porta cap a la convulsió originària. Veig fons treballats com si fossin la pell d’un rèptil. La manera de treballar els colors, la superposició constant dels diferents materials per buscar qualitats a cada pas, a cada gest, a cada raonament...

 

14.13 h.

Les obres són com compendis, com una catalogació dels elements del camp. De la mateixa manera que a Inventari de l’hort (2009) vèiem els diferents tipus d’hortalisses, quan fan al·lusió a la literatura també surten les branques: ciències, biografia, art, narrativa, poesia, assaig, dramatúrgia... Aquest món de l’agricultura és el que enllaça amb un estadi anterior, amb tot i que ara el centre és l’hort, amb unes connotacions que esdevenen la bitàcola dels elements que hi ha. Totes les figures s’escapen del marc que les vol tancar i desordenades planegen sobre l’espai pictòric. El nucli, ara mateix, el tinc fixat en aquestes formes que busquen el seu espai com si el lloc hagués fugit i tan sols quedés la paraula, l’ inventari que substitueix visualment a la realitat. Penso en el negre sinistre que les focalitza com a ombres volàtils després de la desforestació, amb unes arrels que no troben terra perquè el seu hàbitat ha estat acotat. Però alhora apareix l’extensió global del seu pelegrinatge, cada vegada més lluny del seu entorn natural i més escampades pel món, allà on la pròpia terra i la memòria no existeixen.

 

15.27 h.

Una fletxa marca un punt determinat en el cap d’un nen: una cria d’ocell morta. És un punt imperceptible en la composició i el primer dia no me’n vaig adonar donant voltes als límits geomètrics que acoten parcialment la figura. T’has d’acostar molt, però des de que ho sé, la composició de l’obra gira al voltant d’aquest punt que li dóna sentit a la resta. Com va arribar aquest punt o contrapunt essencial? No ho sé. Ni tampoc la importància que té per tu. La fletxa ve de fora i no es pot prescindir d’aquesta lectura, perquè l’exterior marcarà el desenvolupament del cervell i la mort del pensament, aquest nucli tan petit, condicionarà el seu futur. La cria d’ocell mort en el cervell, com el pergamí que no es llegeix en altres obres, té a veure amb la geometria del temps i la infinitat dels conceptes, perquè el cervell del nen també està condicionat pel factor herència i, alhora, com si es tractés d’un procés isquèmic pot viure les petites morts originades a l’exterior. El nen que neix, com els gèneres literaris, és víctima de la memòria i de les circumstàncies personals sense oblidar que cada mínim, cada cria d’ocell mort dins el cervell projectarà alhora la universalitat dels fets.

 

17.10 h. [

Des de sempre, les teves vivències s’integren a l’obra. La darrera vegada —fa molts anys, que varem tenir una llarga conversa—, em deies que “el creador al mateix temps que treballa, recorda i pensa”. Les traces, els signes, els elements que utilitzes fan referència al món quotidià, però a vegades és la memòria, la infantesa, l’herència, els sentiments cap els altres..., un lloc que fon la teva pròpia identitat i la biografia però alhora es construeix com una dimensió col·lectiva, allò que et permet passar del concret a l’universal. No és estrany que la força emocional de l’obra puguem fer-la nostra a cada pas.

 

La relació amb el cap del nen m’abstreu dels meus pensaments anteriors. A dins hi trobem novament tots els gèneres literaris, una vinculació estreta amb el naixement dels gèneres. Vaig d’una obra a l’altra i trobo sempre que tot es complementa com una partida d’escacs en la que només el mat tornarà a ordenar el tauler per un nou inici de confrontació. Em dius que no és una obra seriada, però sí que ho és en el sentit conceptual, on trobem —entre molts altres referents— els llibres, els informes, i la relació constant amb la il·luminació o la manera de llegir.

 

Desenllaç: 23.57h.

Potser som nosaltres, espectadors i a la vegada intèrprets, desprès d’estirar aquest cabdell visual que se’ns multiplica, planeja i pren els camins d’una xarxa oberta. El final és tan sols escoltar amb els ulls i mirar amb l’oïda per veure què passa dins cadascun de nosaltres. Els meus temps, tot i que volen fugir, escapcen la paraula arran de mitjanit i a l’altra costat de la finestra... o molt lluny, la pell —com l’escorça corcada— esdevé un nou vestit per una nit d’estrena.

 

Glòria Bosch

 

[1] Joan Pere Viladecans, “En torno a la creación”, Barcelona, Culturals La Vanguardia, 14 juliol de 2010, pàg 15.

[2] Glòria Bosch, “L’exposició Viladecans ve a la Casa de Cultura”, Girona, Punt Diari, 9 de juny de 1982, pàg 25.

[3] John Berger, El tamaño de una bolsa, Madrid, Ed. Taurus 2004.

[4] És un dels mites més reelaborats al llarg de la història: Goethe, Gertrude Stein, Heiner Müller, Lars Von Trier, H. G. Wells, Theodor Adorno, Marcel Duchamp…

[5] Beatriz Vilacañas, “De doctores y monstruos: la ciencia como transgresión en Dr. Fraustus, Frankenstein y Dr. Jekyll and Mr. Hyde”. Madrid, Asclepio, vol. LIII-I-2001 “La relación simbiótica entre literatura y realidad, su mutuo enriquecimiento, lo paradójico y, sin duda, conflictivo de su larga convivencia constituye un campo de investigación tan apasionante como inabarcable.

[6] Op. Cit., I