Les fotografies de Marta Sentís són una afirmació de la seva independència i, alhora, un mirall d’ella mateixa, de la seva curiositat per altres models de vida, de la seva recerca d’escenaris i persones que la desvinculin dels referents socials en què va créixer. Va passar la infantesa entre París, Barcelona, Oxford i Florència, i després va marxar a treballar uns anys a Nova York, on va entrar en contacte amb el món artístic del SoHo, el barri on vivia. Quan retornà a Barcelona, es va sumar a qui, com ella, es rebel·laren contra la domesticació i protagonitzaren el moviment underground, àcrata i contracultural de finals dels anys setanta.
En aquells anys, començà a viatjar arreu del món fent reportatges o documentant projectes de l’ONU. A poc a poc, va anar triant els llocs que visitava, hi va perllongar les estades i va conviure amb persones la intensa relació amb la vida de les quals estava al marge dels paràmetres occidentals del benestar econòmic i el consum. Persones que, com a ella li agrada remarcar, “tenen temps”.
Les seves fotografies van mostrant de manera progressiva el grau de complicitat que estableix amb diferents grups socials, la seva assertiva voluntat de pertinença; per això, defuig la mistificació de l’exòtic i se centra en el mestissatge cultural que hi ha a tots els continents. Els seus viatges no emulen la recerca d’un paradís perdut, ni la utopia de la felicitat associada al primitivisme. Aquesta desafecció per les textures de l’exòtic es tradueix en una iconografia alternativa, sense gaires equivalents en la fotografia espanyola d’aquells anys, que bandeja les sublimacions del blanc i negre i aposta per uns colors vibrants, que conviden el públic a compartir experiències sinestèsiques. Tota la seva obra és un imaginari visual narrat en primera persona, que afirma emfàticament la seva vocació de llibertat, el seu desig de ser la posseïdora dels seus dies, de la seva vida.
Exposició comissariada per Alejandro Castellote.
© Marta Sentís, El Iemen, 1984