Homenatge a Catalunya

Frank Horvat


(Abbazia, Italia (hoy Opatija, Croacia), 1928 - )

Frank Horvat i Catalunya

 

Des que vaig demanar a Frank Horvat aquesta col·lecció de  fotografies, anava implícit amb  la    sol·licitud  un  objectiu: persuadir-lo per fer una mostra sobre  com veu ell la Catalunya actual. Ràpidament em  va suggerir el títol  d'Homenatge a Catalunya, parafrasejant George  Orwell i  no  vaig  dubtar en  acceptar-ho.

 

El suggeriment de Frank Horvat  connectava a la perfecció  amb  la manera  de percebre  i assumir  les arrels  de la meva  pròpia  cultura, però  també  -des de la Fundació- permetia complir amb el seu fi principal: donar  a conèixer (fer  país, com diem  els catalans)  retent  homenatge al país que un estima.

 

I l'estima  no perquè  sí, sinó per ser un  lloc que conserva  les tradicions i els signes d'identitat de la seva cultura, historia, 1lengua... Un lloc, en definitiva, que es complau en el diàleg.

 

La creació  és una condició  que es dóna entre  la gent  del nostre país en qualsevol  de les disciplines culturals i, avui per avui, cada cap és més freqüent trobar l'artista multidisciplinari. I la Fundació pretén promoure els seus  creadors, ja  que  entenem que són l’autèntic teixit, el que atorga  la veritable essència  a la identitat catalana.

 

Per aquest motiu complim avui un de les primeres finalitats que en hem traçat, però buscant en aquest cas una altra mirada externa, la d’un fotògraf que no és català ni espanyol, la d’un creador que porta a les seves arrels la multiculturalitat. Francès, italià, sefardita… la mirada a Horvat ens parla de cultures que no estan tan allunyades del nostre propi origen.

 

Frank Horvat ha sabut trobar en la quotidianitat una lectura genèrica. Amb cada imatge ens ofereix un fragment, una empremta que s’explica precisament a través de la seva absència, d’allò que no percebem directament. La seva forma d’expressar sempre és mitjançant aquest enllaç més sensorial amb l’espectador.

 

La justa utilització del llenguatge és una altra de les seves característiques més importants. Horvat es delata en funció d’una mirada, allí on lo concret queda captiu a les xarxes d’una comunicació sense paraules. Aconsegueix amb les imatges tot allò que se’ns escapa en el contacte directe.

 

Precís i subtil, genera imatges que actuen com un procés de coneixement, en aquest cas el d’una cultura -la catalana-, però a la vegada sap transportar-les cap a un altre punt en el qual tot es deté per expressar només la càrrega humana.

 

El fregadís genèric d’una superfície sense territori (alguns d’aquests detalls que poden pertànyer a qualsevol lloc) destrueix allò que hi pogués haver de tòpic o anècdota... Aquest és el veritable homenatge de Horvat a Catalunya, però també la manera en què ens presentem com a Fundació, bastint un pont entre el singular, el diferent, i aquesta pluralitat que conviu en la mirada de cada creador.

 

Antoni Vila Casas, President de la Fundació Vila Casas

 

Catalunya passada per Horvat

 

Donar una personalíssima visió fotogràfica de Catalunya, aquest ha estat el repte que li va ser proposat a Frank Horvat. Una sorpresa que mai no hauria esperat; la prova era que ell ja s’havia més o menys acomiadat de la seva professió de tota la vida, després d’haver-se imposat nogensmenys que una foto diària per dir adéu amb l’ocasió històrica del canvi de mil·lenni (el llibre “1999. Un Journal photographique” conté una imatge per dia).

 

Antoni Vila Casas el desafià amb aquest encàrrec i, tot i que l’havia agafat amb la guàrdia baixa, acceptà. I és que m’ha confessat que el millor que pot esperar un artista es trobar un mecenes, perquè el viatges el fascinen, però sobretot perquè recordà una escena del conte del rei nan que d’infant li contaven en alemany: la del ocellet que comença a volar amagat entre el plomatge de l’àguila i quan aquesta arriba exhausta a dalt del cel, aleshores el descansat ocellet comença a volar molt més amunt. Ell havia considerat que la seva labor com a fotògraf havia culminat amb l’esmentada obra magna que homenatjava els dos mil·lennis i creia que ja no podria realitzar res més, ja que té 70 anys ben fets. Doncs bé, de sobte resultà que l’encàrrec de Vila Casas podia ser interpretat com la història de l’ocellet. I acceptà encantat, estimulat per la il·lusió que necessitava.

 

La veritat sigui dita, jo no crec que necessités tant, sabuda l’enorme curiositat que l’obliga a mirar, la qual cosa confirma que es manté encara molt jove; sabuda també la predisposició a conèixer països i gent, ja que té l’experiència que el millor saldo d’aquestes aventures són les trobades humanes fortuïtes que sempre inicia i satisfan la seva sensibilitat; i sabuda a més la seva predisposició a valorar la diferència, ja que no en va, com a nascut en una cruïlla de nacions (Abbazia, ahir Itàlia i avui Croàcia) i fruit d’un mestissatge cultural ampli a més de parlar si més no sis o set llengües, ell esta preparat per captar tot d’una, nous mons humans. Per si no fos prou, ja havia vingut al nostre país i a la nostra ciutat almenys un parell de vegades i en aquell temps volia veure de prop l’escenari que propiciat per la guerra civil havia descrit Orwell en un llibre que, si bé homenatjava a Catalunya, era un text que no li havia agradat massa. Volia saber d’una terra i d’una societat que, per exemple, havia fet brollar tipus de la categoria de Gaudí, Miró o Dalí.

 

Algunes fotografies, si més no, les solia fer abans dues vegades: amb la càmera i després, en batallar amb l’ampliadora, l’enquadrament podia oferir-li no solament millores, sinó fins i tot unes quantes sorpreses gratificants. Ara fa totes les fotografies dues vegades i n’està encantat, feliç. La tecnologia digital li permet treballar-ne una pila i així acabar de fer els retocs que desitja d’allò que ha captat davant del tema. I és que la seva sensibilitat de fotoperiodista nat i tan a prop del reportatge, que obliga tot sovint a posar-se la càmera a la cara en males condicions i amb la rapidesa del caçador sorprès malgrat tot per un imprevist, té ara la possibilitat de corregir i millorar la imatge caçada al vol. Per exemple, el primer que em cridà l’atenció, quan vaig veure el primer conjunt d’aquestes fotografies sobre el meu país, va ser el color poc o gens mediterrani que les amitjanava. Quan li he comentat aquest aspecte, em va fer l’observació que el bon Déu s’havia equivocat en imposar aquest permanent cel alt i blau; dit d’una altra manera, que la seva recerca i punt de trobada van per camins molt diferents als habituals. No vaig poder, per tant, deixar de preguntar-li pel color de Barcelona i la seva resposta va ser “Càlid, entre l’ocre i el rosa sobre un fons que està entre el gris i el negre”. Doncs aquest és el paisatge que, sens dubte, veiem en general en el fruit de la seva mirada durant l’estada barcelonina, tot i que les fotografies realitzades per les festes mercedàries apunten una mica més lluminoses. I és que, sabuda la visió que té, després, a casa i encarat a la pantalla, s’aplica, amb tota la paciència del món que a més li dóna plaer, a introduir-hi tots els retocs que creu convenients, com si fos un veritable pintor. En relació amb aquesta afinitat electiva cal interpretar el retrat, no precisament d’amagat ni manipulat, que li ha dedicat a Joan Fontcuberta, col·lega que des d’un bon començament trià consagrar-se a la creació d’una realitat que sembli autèntica, que només existeix sobre el paper fotogràfic.

 

Si una ciutat és un milió de coses, ¿quantes en componen un país com el nostre? ¿De quina manera, doncs, anava a enfrontar-se a la tasca de recollir en imatges la síntesi d’aquest mosaic o, millor dit, d’un trencaclosques gegantesc? No tenia cap mena de dubte, ja que a la seva edat i a la seva maduresa es deixa portar per l’atracció irresistible de l’associació de referències que habiten en el seu record, en la seva sensibilitat, que formen la seva peculiar personalitat cultural i el seu bagatge artístic. Es tracta, així doncs, d’instint, de tendència, de passió o reacció, gairebé com un tafaner-radioestesista, penso jo. Hi ha coses que les té clares, sospito només veure l’atenció que ha dedica a l’escultura romànica. Respecte a això cal saber que a finals del decenni dels 90 realitzà a França el llibre “Figures romanies”, compost per un treball minuciós, detallista, ple d’amor i d’una llum molt acurada que posava en relleu tota la riquesa d’uns escultors que, a continuació dels segles de barbàries, pugnaven per recuperar el fil que els permetés retrobar la civilització que vinguda de Roma i també de Grècia ens havia estat arrabassada. Sí, però ara m’adono que la seva mirada penetrant també ha entrevist moltes testes romàniques que es troben en moviment encara avui dia pels nostres carrers i places, ja que d’aquesta manera hem de veure, sospito, els esplèndids i rotunds caps escultòrics vius que ha col·leccionat. És així el català? Caldrà que li ho preguntem, encara que no és massa o gens inclinat a parlar de les seves fotografies; he de reconèixer, tanmateix, que tampoc no es tanca si es tracta de comentar altres aspectes del seu treball. Per exemple, la manera de caçar en el moment precís, a l’estil Cartier-Bresson. I m’ho demostra: agafa la càmera amb la mà, tan petita que gairebé l’amaga entre els dits prènsils, i se la tira a la cara en un girar d’ulls i a l’instant s’ha plantat a pocs centímetres davant meu. Els tipus es queden tan sorpresos, m’assegura, que no els dóna temps a reaccionar. Són molts anys de practicar la gosadia com a arma, sobretot en una època passada en què no disposava de les moderníssimes i afinades òptiques ni d’altres mecanismes auxiliadors que faciliten la labor del fotògraf.  

Els grafits o les parets també responen a les seves referències; no en va fa tants decennis diria jo que va néixer a París aquesta contemplació cap a l’art pobre, art del poble, art anònim, que el mestre Brassaï ensenyà alguna cosa més que a respectar-lo. Però ell no tracta d’emular, no; el que el porta a fixar-se en aquestes manifestacions d’espontaneïtat traçada sobre els murs d’aquests entorn és que, per experiència, sap molt bé que cada ciutat de l’univers món té el seu propi estil de grafits, tot i que en el fons, malgrat la diversitat siguin només grafits. I es permet la precisió d’informar-me que els italians els utilitzen principalment per declarar-se o per proclamar les seves passions d’amor. Aquí l’ha mogut, per tant, captar aquest grafit que es revela una mica mironià o emmarcar l’arrebossat que amb els seus desencrostats evoca “tàpies”.

 

No sempre està pendent d’una sola imatge, ja que la seva manera de treballar el porta, amb tota la seva experiència, a tenir present el joc del contrapunt o bé la relació de veïnatge que s’estableix en el decisiu acte de penjar –“l’acrochange”- les obres en una exposició i, també, el diàleg que finalment sorgeix en situar dues imatges determinades en la doble pàgina que neix cada vegada que un mirador manté obert el seu llibre.  Aquest joc es farà evident i imposarà la lògica de la seqüència en permetre’ns paladeja, quan s’exposi a la Fundació Vila Casas, aquest conjunt nodrit de fotografies que jo he pogut veure arrenglerades i en format petit que omplien diverses taules.

 

Hi ha un aspecte que, vist el conjunt del seu treball, s’imposa: el que reflecteix un tarannà molt propi del català, com és aquesta pinzellada de rauxa que apareix amb tota naturalitat i força espontània al carrer, entre el poble, en restar per atzar uns objectes abandonats. La sensibilitat de Horvat l’ha portat a captar amb brillantor aquestes mostres, en les quals també apareix reflectit un cert toc d’anarquisme, tot i que ara, a mesura que discorre l’efecte igualador de l’enriquiment i d’una major relació europea i cosmopolita, hi apareix molt més controlat i menys esperpèntic. En això penso en observar com la seva mirada s’ha quedat amb aquest conjunt de cadires desballestades en un racó del carrer; m’ha assegurat que ha treballat davant la pantalla per donar-li finalment una qualitat que l’apropi a un Braque, ja que aquesta va ser la primera impressió. I què podem dir d’aquest espectacle magnífic, d’insuperable fervor ciutadà causat per decennis de pobresa i de densitat en el mateix cor del que va ser el Barri Xinès i ara ja és una de les vores de l’espectacular Rambla del Raval: la casa s’alça amb impudor, sola, que mostra les seves vergonyes i que apareix coronada per l’estructura de les que en el seu dia  va ser el cim des d’on un aficionat feia volar els seus estimats coloms missatgers. Ell ha fixat aquesta imatge esplèndida per necessitat estètica i també per la seguretat que, per desgràcia, en breu serà l’únic document que quedi d’aquella realitat, fatalment condemnada a desaparèixer en sucumbir per causa de l’especulació imparable. La casa ambulant dels farandulers, amb les seves cambres encaixades horitzontalment, és un impacte surrealista, una vegada hem contemplat la verticalitat desafiant de l’anterior. Però en aquest ordre de coses sospito que resulta difícil de superar l’impacte que provoquen les banyeres escampades en l’entorn desolat, atès que es tracta d’un artefacte que, fora del seu context encastat, cobra un aire d’allò més inquietant. La fauna humana és irresistible i tanmateix, es deixa seduir pel joc que en ocasions donen els animals, com aquests gatets en l’ambient dalinià de Port Lligat o l’esplèndid cavall que circula, contra direcció?, per la carretera.

 

En general, hi adverteixo que es deixa temptar pel mal gust, ja sigui en un aparador, a la volta de la cantonada, a la vora d’un museu o no importa en quin territori, ja que sovinteja massa; i, quan li demano sobre això, em confessa, amb mirada una mica maliciosa i somriure còmplice, que a la seva manera de veure el mal gust pot arribar a ser una certa manera d’intel·ligència, com ho prova Dalí en el seu teatre de Figueres.

 

Em sorprèn que gairebé no hi hagi cap mirada sobre la costa o de la vora mansa ni de la mar, malgrat construir la gran aigua un dels grans costats del territori i produir-s’hi, al llarg d’uns quants mesos, uns dels espectacles més pintorescs, ja sigui a la sorra com en els ports i en el navegar de les embarcacions. En canvi, el caràcter mediterrani s’hi posa de manifest amb tota la seva espectacular policromia en compondre uns formidables bodegons a la manera d’Archimboldo amb aquesta varietat inabastable que constitueix tot el que omple els mercats. I em quedo amb l’estampa surrealista d’aquests calamars encaixats. No l’ha impressionat gens l’espectacle pirinenc, ha trobat una mica llepada la magnificència pètria de Girona, es reconeix seduït per l’atracció que emet Barcelona, ell que ha trotat mons i viscut en unes quantes ciutats de l’univers món, algunes de les quals, poques ha estimat apassionadament. I insisteix en la qualitat del paisatge de Tarragona, amb la seva terra roja llaurada i les seves oliveres i els seus garrofers, en el qual troba una semblança d’estil i perfils amb la porció de territori francès on va escollir disposar d’una casa per equilibra el que suposa residir a París. Així doncs, aquesta és la visió externa que ens ofereix Horvat vingut per deambular, passejar sense rumb fix per tot Catalunya, amb la finalitat d’arreplegar totes les escenes que desitjava d’aquest fascinador espectacle humà present i viu, però també acumulat mitjançant les mes diverses formes d’un passat dens i de no poca intensitat al llarg d’una pila de segles. I el Frank Horvat tafaner i fins i tot “voyeur”, no sol als cabarets de Pigalle, crec que ens ha observat amb els ulls del qui comença amb una tafaneria impertinent i per fi ens adonem que va sentir emocions i fins i tot una certa atracció.

 

Lluis Permanyer