Dues de blanc i una de negra

Agustí Puig


(Sabadell, Barcelona, 1957 - )

Agustí Puig - dues de blanc i una de negra 

 

L’amic Agustí Puig…

…la seva pintura ens retorna als vells temps

en què art i vida, estètica i filosofia,

no tenien cap compartiment entre ells.

Francesc Miralles[1]

 

Aquestes paraules de cloenda del text sobre Agustí Puig marquen el començament d’un projecte que s’ha anant gestant al llarg de nou anys fins a arribar al moment de la seva consolidació. La pintura de l’Agustí i el fet d’inaugurar aquest nou espai a Barcelona amb ell, és per mi una confluència molt especial on hi ha la bona mescla de l’interès que sempre he sentit per la seva obra —no es gratuïta l’afirmació que és un personatge mimat, perquè n’és un testimoni el fons de la Fundació— i la bona amistat que s’ha generat a través del contacte, el seguiment, les visites al seu estudi... Però la història no es queda aquí, en aquests dos punts, sinó que hi ha més raons: sempre he inaugurat amb ell —és una tradició de la casa!— i, a més, una cosa tan important com creure que em dóna sort.

Per tot això que acabo d’explicar, poden entendre que l’exposició inaugural de l’espai Volart 2 és una proposta extraordinària que cal llegir al marge dels criteris i de l’orientació que rebrà aquest espai. De fet, és un convit i un homenatge a la fidelitat —la seva i la meva—, on vull que participin de la meva experiència més íntima com a col·leccionista, així com del fet de sentir l’art com una incorporació a tot allò que té a veure amb la meva pròpia experiència.

Per mi, la complicitat amb Agustí Puig ve d’una necessitat i d’una voluntat de retrobar el camí de la pintura com a disciplina, just en uns anys on es desdibuixen les fronteres. El seu treball és un cara a cara amb la pintura, amb la preocupació de l’ésser humà des d’un punt de vista sensual i naturalista, des del caràcter espontani del gest que desmembra i fragmenta les pulsions humanes, des de les cal·ligrafies i els símbols que es tradueixen en una manera particular de gaudir tant del color com de la forma. Aquestes pulsions latents sempre m'han arribat no com un excés sinó més aviat com una necessitat d’alliberar les tensions que es troben en el fons de l’ànima. La seva naturalitat en l’exercici de la pintura i del gravat, el domini de les tècniques, però sobretot aquest doll de poesia que hi ha en els temes més quotidians i alhora d’aparença irrellevant. Però les seves figures esbossades amb gest ràpid o els objectes, esdevenen una mena de diari íntim on constatem que el misteri i l’atracció, tot el que ens sedueix, vénen de l’acte més profund de simplicitat.

Quan parlo de la Fundació, de la col·lecció i de les diferents activitats, sempre al·ludeixo a l’acte de caminar, perquè puc assegurar que tot projecte només es pot cohesionar en el fet d’avançar, d’apuntar fites, de comprendre errors, de rectificar quan cal... De la mateixa manera que succeeix en el procés creatiu de l’artista, nosaltres avancem en la confluència que genera la ment i el pas físic. I, potser per això, com deia Antonio Colinas referint-se al nostre estimat pintor, sempre m’han atret de les seves simplificacions humanes el cap i les cames: “Cabeza y piernas son ahora los mayores protagonistas del pensar y del caminar, del sentir y del marchar. [...] Este protagonismo de cabezas y piernas lleva al pintor a ese hallazgo extraordinario de que el ser humano solo sea una cabeza con piernas: un pensamiento que camina”.

Després d’aquells 100 gravats de Roma que vàrem presentar a l’espai Volart 1, de la sala permanent i rotativa que durant tots aquests anys formava part de l’itinerari del Palau Solterra, fins que l’any passat es va reestructurar com a Espai de Fotografia Contemporània —el primer fons compacte d’una col·lecció a tot l’Estat espanyol—, ara tornem a brindar l’alternativa a Agustí Puig amb una exposició inèdita de grans formats en aquest nou espai del carrer d’Ausiàs Marc, en espera de retrobar-lo al nou espai de Can Framis, dedicat a la col·lecció de pintura de la Fundació Vila Casas.

I, des d’aquí, tan sols puc provocar la curiositat i aprofitar per convidar-los a veure l’art del nostre pintor, a travessar el llindar d’una descoberta, perquè espai i obra —encreuats en l’austeritat de les ombres— projecten les pulsions d’una llum que ens trasllada als orígens de l’escriptura visual.

Antoni Vila Casas

 

[1] Miralles, Francesc. “A l’entorn d’Agustí Puig”, dins l’exposició Agustí Puig. El cos percebut. Torroella de Montgrí, Palau Solterra, 2000.