Corberó, privat

Xavier Corberó


(Barcelona, 1935 - 2017)

Íntim i privat, la capacitat de sorprendre’ns de Xavier Corberó

 

Se han convertido en poco importantes las ideologías políticas,

sociales o generacionales. Ahora, lo que cuenta sobre todo es la

fuerza de la imaginación y la capacidad de sorprender, de asombrar.

Bartosz Zurawiecki, 1997

 

 

Complex , això d’entrar en  l’univers privat de Xavier Corberó! No sé si d’aquest exercici que em proposo se’n diu “agafar el toro per les banyes”, cosa que no faria mai pel respecte que tinc als animals, però avançarem en un terreny on l’animal humanitzat té tant protagonisme com l’ésser humà.

 

El punt neuràlgic on aconsegueixo situar mentalment  el Xavier i  la Midu, és la cuina amb el lloro pacient que es torna gelós amb la presència del mascle, l’habitació del costat amb la llar de foc, l’altre espai on ens hem perdut  unes quantes vegades entre muntanyes de dibuixos, d’autoretrats irònics  plens de sentit de l’humor, d’enginy i de tendresa... Els cavalls o els burros que  es constipen,  s’estressen, tenen “molt morro” ­de silicona,  com ha de ser!-, la pressió baixa, no saben què fan aquí, estan perplexos “davant les coses de la vida” o atònits, porten els llavis pintats o un rímel que fa miracles, són enamorats no correspostos o actuen com a “professionals” de la picaresca[1].

 

  • ... Què posa? Amb molt morro!... veus els llavis plens de silicona?... I aquesta, és la separada... en fa cara, oi, de separada? A totes se’ls posen els ulls així!

 

Corberó sempre busca la participació de l’espectador, la teva reacció...  Mentre avances pel seu univers privat, tot es barreja: la conversa inesgotable d’un home ple de simpatia i d’intel·ligència, de tornada de tot, que sap tocar el punt feble quan convé, però sempre amb el contrapunt irònic... Tan  difícil és seguir al cent per cent la conversa com avançar per cada racó de les  “cases”[2] Corberó, vasos comunicants plens d’imaginació i de portes que s’obren o es tanquen abans d’abastar tota l’articulació laberíntica dels diferents espais. De passada, entre espais, he anotat al quadern: “la casa de les mil portes”… Un sistema de sistemes , una casa de cases, un escenari d’escenaris…, i no puc evitar les imatges dels enunciats ràpids del doctor Ingravallo, el personatge de Carlo Emilio Gadda a Quer pasticciaccio brutto de Via Merulana, els llumins il·luminadors que, passat el temps d’incubació, revivien a  l’oïda de tots els qui  l’havien escoltat. I podria dir, com en el llibre:  “l’escultor Corberó ja m’ho tenia dit!”[3].  Un laberint que et fa tornar a la infància i et fa sentir la necessitat de deixar trossets de pa per no perdre’t... L’atenció està ocupada en tot el que sents i el que veus. Curiosament, els ritmes que es troben en les obres que visualitzes a cada instant, es connecten amb la seva pròpia vitalitat.

 

He llegit en algun lloc que no és “ni una casa, ni un castell, ni un magatzem, ni un estudi...” perquè, de fet, aquesta multiplicitat d’estructures comunicants ho són tot, i la casa com a conjunt de cases s’articula i s’harmonitza com una de les seves escultures. El món orgànic, la vida amb els diferents escenaris, la pluralitat d’opcions i de camins que es presenten, l’arquitectura i el disseny, l’art i la relació amb els propis espais vitals, el dins i el fora, fins i tot l’arbre que neix en l’escletxa, entre la pedra o el formigó, i es crea el seu hàbitat. L’atzar que convoca la metàfora del ser humà també viu dins  l’univers privat de Corberó, i la seva sensibilitat creix amb la intervenció d’allò inesperat que tantes vegades pot aparèixer en l’obra, d’allò inesperat que ens dispara mentre caminem... i arriba un punt on descobrim que la seva vida, com el seu art, esdevé “una harmonia de contrastos”. La passió pel contrast és evident en els diferents ambients i entre els objectes diversos que l’envolten, com ho és el sentit primitiu de les formes i els acabats depurats, polits, refinats...; la combinació dels materials, dels colors, de les textures...; la suma que acumula inputs a través d’un llarg bagatge de coneixements i la capacitat d’associar fins a la síntesi més provocadora que tot ho desmitifica.

 

- Aquí tenim l’escultura d’en Mohamed Pujades... Està al caure que sigui president! – em diu amb la seva ironia a flor de llavis.

 

No és estrany aquest plantejament de la casa si tenim en compte el seu interès per l’arquitectura i la participació activa en l’espai urbà  -la rehabilitació de places i carrers de Barcelona-, el pes que té i ha tingut en la seva trajectòria l’escultura pública, el fet d’intervenir un context, com ha projectat en tants llocs i països del món, i transformar el sentit perceptiu. Però aquesta és una altra història que tot i derivar del privat, el desplegament i la recepció és molt pública. No toca!

 

Però sí que vull recollir la importància que té el col·lectiu humà pel que fa a l’esfera pública i el seu caràcter individual quan toca el privat. Acostumats com estem a rebre les conseqüències de l’ego “creatiu”, de desviar les estratègies tendencioses de tot aquell que vol ser marca en el mercat de l’art, sorprèn trobar un gran creador de debò i que sigui solidari amb la resta dels companys. No és gratuït que, en totes les visites, cada vegada, m’hagi parlat i ensenyat obres d’altres artistes que necessiten obrir-se camí, amb la fermesa apassionada del descobriment, com tampoc no ho és la llarga nòmina de gent que ha passat per la seva vida.

 

Corberó privat

 

... entre esos dos signos se entabla un diálogo.

El espacio cobra vida, se convierte en comunicación,

habla, atrae, sorprende, anuncia algo.

Ryszard  Kapuscinski[4]

 

Corberó privat és una exposició diferent, divertida i suggeridora , que no pretén endinsar-se en el camí convencional de les retrospectives. De fet, es tracta tan sols de trobar connexions amb obres de diversos moments i establir ponts entre el que feia en els anys seixanta o setanta, fins i tot amb alguna obra de la seva època de Londres, l’any 1956. Són els fragments casuals d’una vida, d’una trajectòria, que extrets del context temporal en què  han estat creats prenen forma i dimensió per alertar-nos d’un altre tipus de sentit, perquè com diria William S. Burroughs, el que  comuniquem d’un trajecte vital no és mai una “narració ordenada des del naixement fins a la mort”.

 

Observador del món, encuriosit, potser perquè té clar que tot és escàpol, molt aviat va començar a viatjar. Auster, en el seu “quadern vermell” explica que se’n va anar a París perquè “volia estar a l’estranger per notar menys que, siguis on siguis, tot el món és estranger”. Corberó, desprès de passar per Suècia, un lloc que se li queda petit i és massa buit per la seva vitalitat, aterra a Londres durant cinc anys. Tot i instal·lar-se a Esplugues l’any 1960, el viatge és una constant. Si considerem la paraula “estranger” com a equivalent de l’altre, ens adonarem que som nosaltres aquests altres, que cada contacte ens desvetlla el que deia Primo Levi, la cita que encapçala un dels catàlegs de Corberó: “Il futuro a un cuore antico”.

 

Les diferents vies de treball, iniciades en els seus primers anys, es canalitzen a través dels dibuixos, les pintures, els relleus i les escultures, on la relació pot ser la del dibuix de taller amb la seva escultura corresponent, però també trobem moltes altres referències, com són els traços dels dibuixos que coincideixen amb les línies dels relleus, amb uns signes plens de contrastos, ritmes, vibracions... Quan es parla de la seva obra, sempre es busca l’etiqueta que pot enllaçar amb el magisme i l’informalisme d’uns primers moments, el surrealisme, l’abstracció..., però no s’enquadra en cap moviment, tot i que si obrim el ventall acabarem per entendre la conjunció àmplia que se li adjudica  entre el classicisme i el romanticisme. No es deixen a banda les afinitats o les coincidències, pel que fa a l’actitud creativa, amb altres artistes, perquè de fet l’empremta d’un passat es fon amb l’estat latent de les seves intuïcions i les conseqüències d’unes problemàtiques socials, polítiques i humanes, viscudes en la seva pròpia pell. Sempre parlem d’oposicions i de contradiccions, però en realitat són conjuncions que, en lloc  de polaritzar idees, formes, tractaments tècnics, moviments..., els uneixen. Les divisions són estratègies de mercat que no són guanys, sinó pèrdues per al ser humà.  

 

L’exposició Corberó privat aporta també una instal·lació feta i pensada especialment per l’espai, amb tot i que s’ha volgut donar un pes específic a la part que reflexa aquesta descoberta d’un món íntim, on sovint apareixen peces antigues, trobades, redescobertes pel mateix  autor, que  se  sorprèn a si mateix i reviu els diferents impactes rebuts, com el de l’aigua quan va néixer la seva filla Anna. Ens adonem d’aquest enllaç fet de similituds, de com l’estil i el fons tan sols busca la manera d’expressar-se, però en realitat tot s’apropa...

 

  • Els creadors d’avui dia són els de màrqueting i els altres són els bufons! –em diu mentre parlem d’un altre aspecte important, relacionat sens dubte amb aquest plantejament expositiu que presenta a l’Espai VolArt de la Fundació Vila Casas. Abans parlàvem dels estils, ara ho fem de marques... M’assenyala aquell passat dels dissenyadors i aquest present que està en mans del màrqueting. “Són els que infecten l’art” i és greu, perquè “la majoria s’ha convençut d’aquesta estratègia i és difícil escapar-se’n”.

 

Però l’art, per en Corberó “sempre és immanent” i no es mou tant com a vegades sembla...

 

  • “No s’ha de ser heroic sinó estar segur d’un mateix i procurar viure d’acord”.

 

Potser és aquest vestit de transcendència que se li vol donar a les coses, mentre l’aparença esdevé la posa d’aquest món fora de lloc que, quan és petit, es converteix en ridícul. Ara no farem la crítica amb continguts pseudopolítics que ens afecten, a tots plegats;  però cal tenir clar que ell, com a creador, té aquesta capacitat de sorprendre’ns donant-li la volta a tot i a tots.

 

La conversa mai no s’atura. Caminem. Mengem asseguts al voltant de la taula de la cuina. Fem el repàs irònic a un món que s’assembla al funambulisme, sempre pendents de mantenir l’equilibri en la corda fluixa. L’abans , l’ara i el després  s’harmonitzen amb el seu talent innat per detectar qualsevol anomalia. I parlem de la nissaga d’artesans que l’han precedit, de l’avi, del pare o de l’oncle Valeri, i de com és un hereu en aquest sentit, perquè entre les seves defenses hi és molt present l’artesania, la matèria treballada a mà, les peces foses a la terra directa  que ja tan poca gent sap fer... Com escrivia Daniel Giralt-Miracle[5] a partir de les escultures antropomorfes i zoomorfes presentades al Jardí Botànic de Cap Roig, és difícil seguir la trajectòria  - de fet un altre text de M.  Lluïsa Borràs[6] amb motiu de l’exposició al Centre Cultural Tecla Sala fa un recorregut molt exhaustiu per les diferents etapes. Què se’n pot dir d’un escultor –com diu en Daniel-- “que ha fet més de cent exposicions, que té obra a més de 30 museus de tot el món i als espais públics de Barcelona, Madrid, Washington, Palma de Mallorca, Dallas, Amsterdam, Londres, etc.”?

 

Gairebé tots els escrits que he llegit sobre Corberó accentuen la importància de l’herència familiar, “dels tallers de metal·listeria del nostre país i del gust per les tècniques i els oficis artesans”. El seu admirat Gargallo hi va treballar en el taller dels Corberó i enfilar aquest punt pot ser perillós a l’hora de desvetllar certs camins, certes herències, certs paranys, certes farses..., de la nostra cultura. Per això, prefereixo seguir amb la seva autenticitat, amb el domini d’unes tècniques que ha estat capaç d’integrar en el seu propi món creatiu. Un món on l’expressió és la base des d’on  estirar la recerca, allà on les formes orgàniques i geomètriques es transformen amb el contrapunt d’una incisió, una grafia, un símbol, un accident...; allà on el pes es pot convertir en levitat, fragilitat, transparència... i, nosaltres, com a espectadors, sempre trobarem els nostres altres, perquè descobrir és descobrir-nos amb tots els estrangers que portem a dins. Al final de l’exposició ja res no és privat.

 

 

Glòria Bosch

Barcelona-Esplugues, 2007

 

[1] Verdader, posa un autoretrat del 2003, i a continuació: “Recién salido del armario y justo después de encular como profesional al conde Juanito San Miguel de Castellar, a quien le gustó lo que más la sombra de mi bigote militar espanyol –años 50-, se me corrió mucho él y el rouge. Me volveré a pintar. Todo sea por Espanya y su nobleza baturra, real y las demás”.

[2] Aquest nucli de cases antigues i articulades entre sí és el Centre d’ Activitats i Investigacions Artístiques de Catalunya a Esplugues, fundat l’any 1972 per l’artista com a residència dels artistes que fan estades a Barcelona.

[3] Aquesta complexitat o “la presència simultània dels elements més heterogenis que concorren a determinar qualsevol esdeveniment”, li va servir a Ítalo Calvino per endegar una de les conferències de Harvard en el curs acadèmic 1985-86: la multiplicitat.

 

[4] A Lapidarium IV, Barcelona, Anagrama, 2003. Kapuscinski escriu desprès d’observar amb atenció unes pintures, paraules que de manera genèrica es poden aplicar al resultat d’un procés creatiu i, en concret, al diàleg creat en aquesta exposició de Corberó.

[5]“La força de les formes. Xavier Corberó », dins Crítica i crítiques. Escrits d’art, Vic, Eumo Editorial – H.AAC, 2005, pp. 211-214.

[6] “Quan l’esperit lògic i el romàntic coincideixen”, dins el catàleg de l’exposició Corberó a la Tecla, L’Hospitalet, Centre Cultural Tecla Sala, 1desembre 1994-22 gener de 1995, pp. 11-18. Al marge d’aquest text on es pot seguir ampliament la trajectòria, trobem una important antologia de textos, d’opinions sobre la seva obra en diferents etapes, com és el cas de les exposicions de Nova York: William B. Jordan (1980), Kenneth Frampton (1982), Robert Hughes (1988), John Yau (1988)…