L’Amèlia, a poc a poc
[...] som sers racionals amb un cervell emocional antiquíssim,
que evoluciona amb una lentitud enorme.
Marina segons Mac-Lean[1]
A poc a poc caminem pels llocs i els temps viscuts, com si el nostre escenari es transformes constantment dins un quadre transitable on es fon la velocitat del canvi que dóna el coneixement i “la lentitud amb la que podem alterar els nostres afectes”. Des de fora cap a dins s’escriu la seqüència del text sobre l’Amèlia i la seva obra, com si fos el rastre que deixa la vida al seu pas. Quan el seu món s’obre a l’exterior iniciem un recorregut que avança al revés, on apareix el mar de nit (negre) i de dia (blanc) o, d’una altra manera, el pas del negre al blanc que uneix dues mirades còmplices davant del mar: Sa Riera, una nit d’estiu, i Tossa, un matí de primavera a la terrassa de Can Claudi.
La lentitud apareix com a elecció vital. Donar espai a un ritme més lent és el que Pierre Sansot[2] descriu a través d’algunes actituds coincidents amb les de l’Amèlia: passejar per donar-se temps i deixar-se emportar per un context; escoltar i ser receptiu a les paraules dels altres, lluny dels “malalts de l’ intercanvi”; somiar com a “consciència crepuscular però alerta, sensible”; esperar, amb la calma necessària per “omplir l’horitzó de la manera més vasta i més lliure possible”; viure el sentiment de la “no urgència”; la “província interior” que representa aquells elements anacrònics i alhora fora d’un temps real; escriure que, en el seu cas, és pintar per aconseguir obrir-se pas a la seva veritat, sempre a poc a poc; el vi, en el seu cas el whisky, com a “escola de saviesa” que obre les seves nits; i el moderato cantabile, “la mesura més que la moderació”.
PAS 1.- Cadires, estances, mars...
Primer va ser una cadira buida: l’absència de la persona. Després va anar posant dues que, gairebé sempre, es donaven l’esquena per continuar amb el mateix fons d’incomunicació: el fet d’estar sols en companyia? En una obra pintada cap els anys vuitanta, la cadira, apareix del revés. El baix i el dalt són com un món dins d’un altre... Les cadires semblen posades a sota i el dalt es tanca. Físicament, no es veu ningú.
.— A vegades tens moments on el tema es converteix en una obsessió i hi ha un perill de repetir-se. L’evolució fa que, sovint, alguns elements s’engrandeixin i esdevinguin centrals en la composició, en un primer plànol, però després es va perdent el protagonisme per centrar-se en altres coses, per quedar diluït en la totalitat de l’escena i en l’articulació d’un discurs més complex.
Assegudes a la terrassa del xiringuito de Can Claudi a Tossa, amb les cadires mig enfonsades en la sorra, mirem el mar... Les cadires no es donen l’esquena sinó que s’acosten al vèrtex ideal pel diàleg, aquell angle on les mirades es troben i alhora desapareixen en l’horitzó. Ella, protegida amb un dels seus barrets negres, esquiva el raig de sol directe i la nostra conversa queda esmorteïda pel bullici de l’entorn. Nosaltres, però, continuem el nostre propi viatge ben lluny dels altres personatges que comparteixen escenari. És com si la terrassa esdevingués un desplegable d’escenes plenes de pensaments, accions, gestos i preocupacions diferents, mentre el lloc ens acull a tots plegats per a construir una estranya harmonia. L’Amèlia ja l’ha buidat mentalment i, amb la vista fixada en l’horitzó, em transporta cap a la soledat de les seves pintures.
Dels somnis el que li fa més por a l’Amèlia és el del mar...
.— ... el mar que estic vivint sé segur que es farà malbé... Per on em vindrà això? Una de les impressions més fortes que he tingut va ser un dia en el que vaig somiar el mar aturat, quiet..., com a vegades passa amb la ment, que també s’atura. Saps que somies i fas un esforç per despertar-te.
Vol dir que tens por a les coses de la vida? Hi ha símils o relacions amb la teva pròpia vida en aquesta obsessió pel mar i, a través d’algunes pintures, entra a dins dels espais com l’onada que s’introdueix en un escenari on no manquen les cadires —Et caetera 3— i sembla com si s’ho volgués endur tot, arrossegar-ho...
.— Aquesta immensitat del mar que m’atrau... No pots tenir confiança perquè, com la vida, encara que a vegades et convidi amb la seva placidesa, se’t gira en el moment menys pensat.
El mar esdevé fosc per la temença a una profunditat que no podem veure ni entendre. Prefereixes la passió d’un temporal, però sols pintar aquesta calma sospitosa d’una existència ambigua, d’una pau aparent. I torna a entrar el tema de la incomunicació, perquè com tantes vegades t’he sentit dir, no pots tenir mai més confiança en res del que t’envolta, ni de passat ni de futur. I així, un element et porta a un altre i de l’associació es pot extreure el teu món íntim.
PAS 2.- Arbres, vida, distància...
Ara, el teu pas s’atura davant d’aquest arbre que, mutilat per les fortes ventades de l’ hivern, s’esforça en aguantar amb les branques que li queden... Una mica més enllà, t’ensenyo el roser que, com una creu de terme, assenyala el lloc on estan enterrades les cendres de la Boira. Assegudes sota el porxo, les mirades s’encreuen i torna a aparèixer la natura en la nostra conversa, perquè un altre element que sempre m’ha cridat l’atenció en la teva obra, és la simbologia de l’arbre enmig de les cadires —Sèrie tribut núm. 106 (1978) o Sèrie Onírica núm. 108 (1992), per posar dos exemples d’èpoques diferents en els que trobem una autèntica sincronia de concepte—, un arbre que sempre està sol...
.— Penso que encara que estiguis acompanyat és com estar sol. Tot és en funció de la persona que tens al costat. La naturalesa, a vegades, em produeix més soledat, més angoixa... I la soledat de l’arbre sempre em queda llunyana, com la de les cadires oposades de les meves pintures.
L’arbre, en aquest cas, reforça el concepte d’incomunicació. El trasllades a un espai interior, just al bell mig de dues absències, les dues cadires buides que es donen l’esquena, però és alhora el vèrtex d’un triangle i les arrels connecten amb tu. Cal desmentir la recurrència a la mort en la interpretació de la teva obra o deixar que cadascú llegeixi donant resposta a les seves pròpies preguntes. Per a mi, sempre hi ha un camí cap a la vida, amb tot i que la presència que domina sense veure’s és la por, la fragilitat de l’instant trencat que empeny a créixer a l’ombra sense possibilitat de veure la llum. Molts d’aquests elements vius o inerts suggereixen aspectes de quan feies informalisme, perquè l’estat anímic esdevé un arc de pensament on els canvis, l’evolució formal de l’obra, sempre estan units per un mateix fons.
PAS 3.- Panys, tanques, portes...
Sortir o no sortir, tancades o mig obertes, les portes connecten el teu propi laberint quotidià, la casa on vius, plena d’estances i de portes articulades en una estructura angular dins un xamfrà de l’edifici, amb el món interior que reflexa l’obra, sempre marcat per l’absència, el silenci i el misteri. Mirem la imatge que es desprén de Catre pecho (1974)...
.—...les que surten o no surten poden ser persones, vives o mortes... El més important, en el centre de la composició, és el llit, la mort; però les cadires miren endavant. N’hi ha quatre, dos als costats i dos al davant del llit i no el miren, perquè el més important en aquest instant és el futur que està cap enllà...
...són cadires que es planten com si ens miressin a nosaltres, els espectadors immòbils que, en cada moment, al llarg del temps, ens aturem per acollir-les amb la nostra mirada interrogant.
Cerraduras sembla que és de 1964, però no acabes de veure clara la data. Els panys i les cadenes destacats per Alexandre Cirici en els teus inicis, passen del tancament i l’ofec d’una societat masclista —cal recordar la teva lluita dels inicis en un món d’homes— a un espai de llibertat on els sostres i les parets de les teves cambres pictòriques cauen amb el pas del temps. Com sempre, les teves datacions són aproximades i responen a algun esforç historiogràfic de catalogació. No dates mai una obra i ara creus que aquesta pintura de 1964, tot i haver estat publicada amb aquesta data, podria ser més de cap a finals dels seixanta...
.—Ja havia superat l ’informalisme total i començava a treballar amb la matèria de les tanques, un postinformalisme de transició...
El món tancat. L’ull del pany manté les teves emocions a distància, segures, però també podem pensar que el bloqueig de la mirada és tan sols la transició cap a un futur incert. No pots posar pany ni clau a la llibertat de la meva ment ens diu l’Amèlia visualment com fa la Woolf en l’escriptura del seu assaig Una cambra pròpia, de la mateixa manera que t’interesses en la pròpia perspectiva dels quadres i ho fas perquè la teva idea és el més important, ho veus així i no com s’hauria de veure segons les lleis convencionals...
.—M’agrada desfer la perspectiva tècnica. M’interessa que aquesta mà sigui aquí més gran, que es vegi...
Representes les coses en funció d’un pensament, d’un somni, sempre una cosa imaginada després de veure la imatge mentalment...
.—A vegades, quan estic a casa asseguda, sense fer res, em pregunten:”què fas?” Dic:”penso!” És difícil d’entendre pels altres que estiguis sense fer res. Són importants aquests moments, però ells en canvi veuen que estàs sense fer res.
L’ahir i l’ avui conflueixen no tan sols per una unitat de fons sinó per la vida interior que tu necessites en cada etapa de la vida...
.—El meu moment actual de persona més gran és diferent. El pensament canvia molt... Entre les preguntes que em fan, sempre hi ha qui diu: “Encara pintes?” o “Pintes menys, ara?” Jo contesto: “Quina pregunta més cruel que em fas! No veus que estic viva? Penso en la realització dels quadres, les mides, els límits... Pintaré fins que em portin amb la caixa estirada!” També m’ataquen per sortir als vespres, com si això que he fet sempre tingués alguna cosa a veure amb si pinto o no pinto. Quan tens la ment desperta estàs treballant sempre, en qualsevol circumstància, perquè el treball no es verifica tan sols davant el paper o la tela. Cal tenir en compte que hi ha un procés previ al físic o material que és absolutament necessari.
Dins del Quadern dels marges de l’Àlex Susanna, vaig llegir una reflexió que comparteixo plenament i té a veure amb tot això que m’expliques, quan la gent es queda amb l’aparença de les coses i no veu més enllà dels límits o, més ben dit, és incapaç d’entrar en una ment creativa. Ell escriu: “per un pintor, com per un músic o un poeta, aquest diguem-ne conreu d’una vida (...) interior em sembla més necessari que l’acte mateix de pintar, compondre o escriure. És més, serà en la mesura que siguem capaços de dedicar-nos a aquesta vida interior, en detriment de l’acte pròpiament creatiu, que el que puguem fer més endavant tindrà més pes específic, haurà nascut amb una major càrrega de necessitat i no pas com a fruit de la rutina d’un ofici”[3].
La gent no sap on viu el poeta “perquè mai és on està, ni està on sembla que és”, també ens ho recorda Susanna a partir de Renè Char. Com tu, quan en el capítol del llibre que està en llista d’espera des de fa anys, dins d’aquella escenificació d’ El quadre s’està representant, et dibuixo sempre en els entreactes o rere bastidor. Aquell llarg sopar per la teva vida on es fonen les veus que t’han acompanyat, amb poetes i escriptors com Salvador Espriu o Joan Perucho, on cada participant —gràcies a una operació semblant— esdevé l’actor que, en veu baixa, i gairebé a manera de petit monòleg, sense tenir en compte el que diuen els altres, segueix el fil de la seva pròpia escriptura sobre la teva obra. El menys important és el teixit de veus que, com si parlessin entre elles, construeixen l’arc evolutiu de la pintura.
A poc a poc, t’agrada deixar que les coses reposin. Quan vols traslladar la idea o aquell pensament anterior, quan comences el procés creatiu tot canvia...
.—Davant la tela blanca, t’agradaria veure com s’acabarà.
Però la tapes per treure la llum del negre, per trobar-hi una transparència continguda, sempre mig amagada.
PAS 4 .- Negre nit
Veure clar en la foscor. Les nits de l’Amèlia i les teles que són nits per descobrir-hi la claror. T’agraden les nits quan no dorms, quan agafes la llibreta de notes que ningú no veurà, no fos cas que algú passi per damunt del misteri que ha de tenir tota obra.
.—És quan mig penses o mig somies que surten els pensaments.
No t’agrada dormir del tot ni empastellar-te perquè seria desaprofitar el temps i, com sempre em dius, “s’ha de viure amb el temps que tens”.
.—La meva llibreta al costat de la tauleta de nit. Faig dues ratlles i ja en tinc prou.
Sí, perquè després trenques les notes, les consideres massa teves, massa íntimes... Creus que l’espectador ha de sentir el punt de misteri d’una obra i no t’agrada desvetllar intimitats. Hi ha una certa reserva cap a les pistes, els processos que tantes vegades s’utilitzen, tant per part dels artistes com dels curadors d’exposicions, per aprofundir relacions. Tu ho veus negatiu i creus que enterboleixen en lloc d’aclarir...
.—Jo faig uns espais, unes distàncies que a l’hora de fer-les obeeixen a unes emocions, però a l’espectador el que menys li ha d’importar és com s’ha produït, perquè li limita la llibertat de sentir, de quedar-se amb aquesta sensació “ics”. A vegades em pregunten: “què vol dir aquest raig?” Responc: “Te’l regalo, és per tu. Pensa, emociona’t!”.
“Una llum més que una força”, com ens deia Sansot, i la vida en fines gotes, com les nostres passes de peus menuts acomiaden la llum del dia mentre avancem lentament per un carrer fosc que ens engoleix en la nit, una de les tantes nits que apunten el camí de les idees o il·luminen de misteri els seus escenaris pictòrics.
Glòria Bosch
(23 i 24 d’abril de 2010)
[1] J. A. Marina, Anatomía del miedo. Barcelona, Ed. Anagrama, 2006.
[2] Pierre Sansot, Del buen uso de la lentitud, Barcelona, Tusquets Editores, 1999.
[3] Àlex Susanna, Quadern dels marges, Barcelona, Ed. Planeta, 2006.