Moisès Villèlia va conrear l’escultura, la pintura, l’escenografia, el disseny industrial i mobiliari, així com també fou creador de joguines i literat. Va aprendre l’ofici de la talla al taller del seu pare, i l’any 1954 realitzà la seva primera mostra individual al Museu Municipal de Mataró on exhibí un conjunt d’obres inspirades en el modernisme i la filosofia oriental. Des de l’any 1956 fa ús de la ductilitat del bambú com a recurs expressiu de la síntesi entre natura-cultura, ja que per mitjà d’escultures mòbils i estàtiques amb filferros, fustes, suros, botons, carbasses, canya de bambú... deixa la matèria en mans de l’atzar i dibuixa en el buit espacial.
Iniciat en la fotografia a partir d’un llarg període en què va estar hospitalitzat, amb 17 anys, André Villers va estudiar de la mà del també fotògraf Pierre Astoux. Amb la seva Rolleiflex, regal de Pablo Picasso, el retratarà en diverses ocasions, a més de prendre instantànies de molts personatges rellevants del segle XX com Simone de Beauvoir, Federico Fellini, Jean Cocteau, Le Corbusier o Salvador Dalí. El seu treball, que ens descobreix el món més íntim i proper dels artistes, s’ha exposat arreu d’Europa i forma part de la col•lecció del Museu Picasso de Barcelona i París. Així mateix, la ciutat de Mougins va homenatjar el fotògraf amb la creació del Museu de Fotografia André Villers.
De formació autodidacta, el seu treball és minuciós i les seves composicions d’infinitud de línies construeixen versatilitat de formes triangulars. Tot i ser fidel a la seva explotació de l’abstracció geomètrica i el op art que reflecteixen un virtuosisme tècnic, la seva obra ens transporta cap a un laberint facetat de múltiples realitats calidoscòpiques.
Se’l coneix per ser el pintor de les Barcelones en totes les seves facetes i escenaris. Col•leccionista de ciutats com Londres, Venècia, Nova York i l’Havana..., cròniques visuals i subjectives de figuració urbana i realista. Olis i guaixos on l’artista adhereix cartons, retalls de diari i revistes que creen una atmosfera d’irrealitat sota una pinzellada enèrgica d’estil postimpressionista.
Als divuit anys comença a fer ús de la càmera fotogràfica com a eina de canalització creativa i d’interpretació del seu propi món imaginari. Autodidacta que investiga les possibilitats del poder de transformació de la llum per tal de perfilar, modelar, idealitzar i donar expressió als seus retrats d’imperfeccions emmascarades. A través de la fotografia explica i denuncia el deteriorament físic fruit de les malalties i de la irreversibilitat temporal. Bevent dels referents introduïts per Frida Kahlo, Jo Spence i Hanna Wilke aconsegueix mostrar la bellesa dels cossos que impugnen el victimisme i que revelen la realitat física més crua per tal d’adquirir la bellesa més profunda de les seves ànimes.
A través del treball d’Àlex Voltà s’alça un univers inèdit, en recerca d’una imatge insubordinada a les estandarditzades normes convencionals. Pintor de riberes sinistres, desèrtics espais enrunats i baladoses escaquejades de xiprers cendrossos, arbres de branques despullades i llunes perennes que minven o creixen. Els seus espais són habitats per neguitoses figures antropomorfes, en un procés semidesintegrador dels seus trets distintius. La bellesa propiciada per Voltà és evidentment pertorbadora, àrdua perquè no encaixa en els cànons ideals de bellesa, tanmateix atorga una extravagància del que és comú que Freud definia com a “estranyesa d’allò familiar”.
El conjunt de la seva obra són paisatges onírics i imaginats que penetren en el significat del terme “distància”. En un espai físic i mental, infinit, perenne, etern... ella és pintora de la natura, símbol de les seves estructures geomètriques, espais vacui on expressa un petita parcel•la de tot allò visible, recòndit i inacabable... de colors freds però alhora embolcallats de magisme.
