Cirurgià de professió i pintor vocacional, s’endinsa en el panorama artístic guiat per l’academicisme, però ben aviat es deixa arrossegar pel flux reflexiu. Pintures, dibuixos i olis marquen la seva primera època; tanmateix, el treball més recent se centra en l’escultura i el collage. Les seves obres es troben en fundacions privades i en prestigioses galeries d’art.
Des dels seus inicis, les imatges ideogràfiques han traduït la seva reflexió intel•lectual submergida en un espai rigorosament calculat. A finals dels anys seixanta, el seu barroquisme avança cap a una desmaterialització on s’emfatitzen les relacions entre els elements. Hi identifiquem fragments de la seva història i del seu univers personal dins d’una topografia estrictament compartimentada; aquí, doncs, és on la seva obra esdevé més lírica, més lacònica i els objectes deixen de ser reals per conferir el vestigi de la seva petjada. Amb el temps, minva el seu llenguatge de signes en favor d’un equilibri estable per introduir-se en denúncies commovedores del món que ens envolta.
Farmacèutic de formació i per tradició familiar, el reconeixement li arriba a partir del seu treball en l’escriptura, la poesia visual i les manifestacions objectuals i de ready-made, camps en els quals conformà una obra independent i al marge dels cercles artístics i literaris del moment. Als anys noranta, obre a Agramunt el complex “Lo Pardal”, que avui acull la Fundació Privada Guillem Viladot, dedicada a preservar el seu llegat i la seva memòria.
El seu art és resultat d’un procés de reflexió que conjuga mort, transició i naturalesa. Influït pel corrent barroc espanyol utilitza objectes senzills i símbols que amaguen múltiples relectures. Les seves fotografies de natures mortes ens evoquen el misteri del cicle vital i ens endinsen en la conscienciació d’un temps fugisser. El seu treball és un conglomerat de metàfores, espiritualitat i lirisme que fusiona realitat-ficció i presència-absència. Ha estat guardonat amb el Premi Nacional de Fotografia 2007.
Artista adscrit dins d’un nou art realista però alhora màgic i il·lusori, perquè no es limita a enquadrar paisatges urbans o escenes humanes, sinó que transforma la nostra quotidianitat en quelcom subtil i personal. Plantejaments aparentment senzills que proveïts d’una recurrent suggestió ens endinsen en la solitud i la identitat humana. Els seus treballs més recents són atmosferes inquietants on el buit estàtic del paisatge és l’escenari de personatges inexpressius sense rostre, privats de sentiments i de personalitat. Entre els anys 2000 i 2002 fou mereixedor del primer premi del concurs internacional de pintura jove de la Galeria Artitude de París, del primer premi de la Galeria Siglo XXI de Camprodon. I guardonat amb el primer premi en el Saló de Sant Joan i el segon premi de pintura del Cercle de Belles Arts de Lleida.
Arrelada al Baix Empordà (Girona), forma part d’un col•lectiu d’artistes coneguts amb el nom de “MEMÉ DETRÀS”. Desenvolupa la seva obra escultòrica en el terreny de l’abstracció, on la relació de volums i la projecció en l’espai engendren un vincle directe entre l’artista i el públic. Al llarg de la seva trajectòria ha participat en la Biennal Muestra de Arte Contemporáneo, celebrada a Sant Cugat del Vallès (Barcelona), amb l’objectiu de reflectir el panorama artístic des de l’últim quart del segle XX.
Instruït dins la figuració més realista, apareixerà com un notable dibuixant i gravador de retrats. Dins el seu món personal i oníric hi és visible una iconografia pròpia amb un lèxic surrealista: Mathxullama, denominació que fa referència a tot un seguit de figures femenines i masculines tractades en diferents versions. El Fafarreo que fa referència a tot allò irreal tant des del punt de vista plàstic com literari. Conceptes que es fonen quan s’endinsa en la més pura abstracció com a acte de reflexió de la figuració plàstica. En el rerefons de la seva obra palpiten els trets d’artistes com ara el Greco, Tiziano, cubistes, surrealistes, fauvistes, Matisse i Picasso, en què qualsevol temàtica és sòlida i entera dins una sobrietat cromàtica.
Artista que conreà l’ofici de donar contingut a les vivències i les percepcions, capaç d’expressar en múltiples superfícies l’essència de la mirada. Fill del neuropsiquiatre Juan Vilató i de Lola Ruiz Picasso, va viure en un ambient en el qual l’expressió artística era quelcom quotidià. Deixeble del cubisme i del surrealisme, fou un gran admirador de Max Ernst i Joan Miró i va saber combinar de forma equilibrada la representació figurativa, impregnada de lirisme, amb certes incursions pròximes a l’abstracció.
