El seu treball s’emmarca dins d’una coherència de discurs plàstic, com a síntesi d’impressions i sensacions on resta basculat entre la figuració i l’abstracció, la racionalitat i la irracionalitat, l’ordre i el caos. Seguint les petjades dels renaixentistes, ha atorgat a la seva pintura un caràcter modern, infós de força argumental i d’intensitat compositiva que ressenya l’arquitectura i s’imposa a l’espectador. Amb certa influència cubista, el seu treball evoluciona cap a una acurada i organitzada composició. Creant un llenguatge personal, allunyat dels corrents artístics postmoderns dels anys vuitanta, reptes assumits a través d’un procés d’investigació de la pintura mural.
Pintura acrílica estratificada, resultat d’un minuciós estudi on res és atzarós. Obsessionat per fer visibles les coses etèries i immaterials copsa els efectes lumínics i conforma ombres vaporoses. Cada treball plàstic és una nova exploració que emmagatzema experiència i sensibilitat per tal d’obrir interrogants sobre la certesa de les nostres percepcions. Distorsiona la realitat, oculta objectes i desenfoca les imatges per tal de crear multiplicitat de missatges que divaguen entre l’abstracció i la figuració.
Des que va començar, Mayte Vieta (Blanes, 1971) treballa l’escultura tot i que en els últims anys, ha anat centrant-se en un discurs fotogràfic que, com a pretext, utilitza per evidenciar l’ambivalència de les coses visibles. La imatge obtinguda a partir de seqüències viscudes creen en l’obra de Mayte Vieta certes dicotomies pròpies del llenguatge postmodern: absència-presència, vida-mort, natural-artificial... reflexions del nostre jo. Mayte Vieta s’allunya del concepte clàssic de fotografia: investiga, manipula i transforma el material per aconseguir, segons paraules de l’artista, “capturar l’instant” i establir un diàleg espai-temps. El seu treball pretén apropar l’espectador a multitud de llocs carregats de força atmosfèrica, espais somiats i dotats d’una forta càrrega simbòlica i sensible.
Il•lustrador i pintor, conegut pels seus acudits en el diari "Avui" i en publicacions per a joves com "L’infantil" o "Cavall Fort". Humorista gràfic català que des de l’any 1989 abandonà la premsa diària i es dedicà plenament a la pintura i al gravat. El seus dibuixos de traços senzills però d’idees intel•ligents de reivindicació social varen retratar amb ironia i subtil agudesa la vida quotidiana de la repressió franquista. Al llarg de la seva trajectòria fou reconegut amb diversos guardons i durant l’any 1995 se li concedí la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya. Quatre anys més tard fou elegit membre de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi.
Artista prolífic considerat un dels pintors catalans més destacats de l’abstracció dels anys cinquanta. Des d’uns principis postimpressionistes impregnats d’un cert fauvisme, evoluciona cap a una abstracció geomètrica d’influència Légeriana. Tamisat pel tachisme, des de l’any 1957, se centra en les “planimetries”, imatges compostes de línies i configuracions espacials que fan del gest matèric i disgregat el seu tret més denotatiu. Les seves obres formen part de col•leccions d’institucions com el MACBA, la Tate Gallery i la Fundació Joan March.
Pintor i escultor que des dels seus inicis fins a mitjans anys vuitanta treballa en el camp de la investigació i la instal•lació dels corrents conceptuals “eat art” com a art efímer i fungible. Successivament s’interessa pels embolcalls del menjar en conserva, les llaunes i el treball amb la planxa de ferro. Va intervenir en la remodelació del volcà Croscat a Olot de Girona, Premi FAD i exposa a “Capitals del Disseny” com és el Centre George Pompidou de París. Una constant en la seva obra és la utilització de materials fungibles que es converteixen en símbol de compromís social i crítica dirigida a la societat de consum.
