Farmacèutic de formació i per tradició familiar, el reconeixement li arriba a partir del seu treball en l’escriptura, la poesia visual i les manifestacions objectuals i de ready-made, camps en els quals conformà una obra independent i al marge dels cercles artístics i literaris del moment. Als anys noranta, obre a Agramunt el complex “Lo Pardal”, que avui acull la Fundació Privada Guillem Viladot, dedicada a preservar el seu llegat i la seva memòria.
El seu art és resultat d’un procés de reflexió que conjuga mort, transició i naturalesa. Influït pel corrent barroc espanyol utilitza objectes senzills i símbols que amaguen múltiples relectures. Les seves fotografies de natures mortes ens evoquen el misteri del cicle vital i ens endinsen en la conscienciació d’un temps fugisser. El seu treball és un conglomerat de metàfores, espiritualitat i lirisme que fusiona realitat-ficció i presència-absència. Ha estat guardonat amb el Premi Nacional de Fotografia 2007.
Artista adscrit dins d’un nou art realista però alhora màgic i il·lusori, perquè no es limita a enquadrar paisatges urbans o escenes humanes, sinó que transforma la nostra quotidianitat en quelcom subtil i personal. Plantejaments aparentment senzills que proveïts d’una recurrent suggestió ens endinsen en la solitud i la identitat humana. Els seus treballs més recents són atmosferes inquietants on el buit estàtic del paisatge és l’escenari de personatges inexpressius sense rostre, privats de sentiments i de personalitat. Entre els anys 2000 i 2002 fou mereixedor del primer premi del concurs internacional de pintura jove de la Galeria Artitude de París, del primer premi de la Galeria Siglo XXI de Camprodon. I guardonat amb el primer premi en el Saló de Sant Joan i el segon premi de pintura del Cercle de Belles Arts de Lleida.
Arrelada al Baix Empordà (Girona), forma part d’un col•lectiu d’artistes coneguts amb el nom de “MEMÉ DETRÀS”. Desenvolupa la seva obra escultòrica en el terreny de l’abstracció, on la relació de volums i la projecció en l’espai engendren un vincle directe entre l’artista i el públic. Al llarg de la seva trajectòria ha participat en la Biennal Muestra de Arte Contemporáneo, celebrada a Sant Cugat del Vallès (Barcelona), amb l’objectiu de reflectir el panorama artístic des de l’últim quart del segle XX.
Instruït dins la figuració més realista, apareixerà com un notable dibuixant i gravador de retrats. Dins el seu món personal i oníric hi és visible una iconografia pròpia amb un lèxic surrealista: Mathxullama, denominació que fa referència a tot un seguit de figures femenines i masculines tractades en diferents versions. El Fafarreo que fa referència a tot allò irreal tant des del punt de vista plàstic com literari. Conceptes que es fonen quan s’endinsa en la més pura abstracció com a acte de reflexió de la figuració plàstica. En el rerefons de la seva obra palpiten els trets d’artistes com ara el Greco, Tiziano, cubistes, surrealistes, fauvistes, Matisse i Picasso, en què qualsevol temàtica és sòlida i entera dins una sobrietat cromàtica.
Artista que conreà l’ofici de donar contingut a les vivències i les percepcions, capaç d’expressar en múltiples superfícies l’essència de la mirada. Fill del neuropsiquiatre Juan Vilató i de Lola Ruiz Picasso, va viure en un ambient en el qual l’expressió artística era quelcom quotidià. Deixeble del cubisme i del surrealisme, fou un gran admirador de Max Ernst i Joan Miró i va saber combinar de forma equilibrada la representació figurativa, impregnada de lirisme, amb certes incursions pròximes a l’abstracció.
Moisès Villèlia va conrear l’escultura, la pintura, l’escenografia, el disseny industrial i mobiliari, així com també fou creador de joguines i literat. Va aprendre l’ofici de la talla al taller del seu pare, i l’any 1954 realitzà la seva primera mostra individual al Museu Municipal de Mataró on exhibí un conjunt d’obres inspirades en el modernisme i la filosofia oriental. Des de l’any 1956 fa ús de la ductilitat del bambú com a recurs expressiu de la síntesi entre natura-cultura, ja que per mitjà d’escultures mòbils i estàtiques amb filferros, fustes, suros, botons, carbasses, canya de bambú... deixa la matèria en mans de l’atzar i dibuixa en el buit espacial.
Iniciat en la fotografia a partir d’un llarg període en què va estar hospitalitzat, amb 17 anys, André Villers va estudiar de la mà del també fotògraf Pierre Astoux. Amb la seva Rolleiflex, regal de Pablo Picasso, el retratarà en diverses ocasions, a més de prendre instantànies de molts personatges rellevants del segle XX com Simone de Beauvoir, Federico Fellini, Jean Cocteau, Le Corbusier o Salvador Dalí. El seu treball, que ens descobreix el món més íntim i proper dels artistes, s’ha exposat arreu d’Europa i forma part de la col•lecció del Museu Picasso de Barcelona i París. Així mateix, la ciutat de Mougins va homenatjar el fotògraf amb la creació del Museu de Fotografia André Villers.
