Des que va començar, Mayte Vieta (Blanes, 1971) treballa l’escultura tot i que en els últims anys, ha anat centrant-se en un discurs fotogràfic que, com a pretext, utilitza per evidenciar l’ambivalència de les coses visibles. La imatge obtinguda a partir de seqüències viscudes creen en l’obra de Mayte Vieta certes dicotomies pròpies del llenguatge postmodern: absència-presència, vida-mort, natural-artificial... reflexions del nostre jo. Mayte Vieta s’allunya del concepte clàssic de fotografia: investiga, manipula i transforma el material per aconseguir, segons paraules de l’artista, “capturar l’instant” i establir un diàleg espai-temps. El seu treball pretén apropar l’espectador a multitud de llocs carregats de força atmosfèrica, espais somiats i dotats d’una forta càrrega simbòlica i sensible.
Il•lustrador i pintor, conegut pels seus acudits en el diari "Avui" i en publicacions per a joves com "L’infantil" o "Cavall Fort". Humorista gràfic català que des de l’any 1989 abandonà la premsa diària i es dedicà plenament a la pintura i al gravat. El seus dibuixos de traços senzills però d’idees intel•ligents de reivindicació social varen retratar amb ironia i subtil agudesa la vida quotidiana de la repressió franquista. Al llarg de la seva trajectòria fou reconegut amb diversos guardons i durant l’any 1995 se li concedí la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya. Quatre anys més tard fou elegit membre de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi.
Artista prolífic considerat un dels pintors catalans més destacats de l’abstracció dels anys cinquanta. Des d’uns principis postimpressionistes impregnats d’un cert fauvisme, evoluciona cap a una abstracció geomètrica d’influència Légeriana. Tamisat pel tachisme, des de l’any 1957, se centra en les “planimetries”, imatges compostes de línies i configuracions espacials que fan del gest matèric i disgregat el seu tret més denotatiu. Les seves obres formen part de col•leccions d’institucions com el MACBA, la Tate Gallery i la Fundació Joan March.
Pintor i escultor que des dels seus inicis fins a mitjans anys vuitanta treballa en el camp de la investigació i la instal•lació dels corrents conceptuals “eat art” com a art efímer i fungible. Successivament s’interessa pels embolcalls del menjar en conserva, les llaunes i el treball amb la planxa de ferro. Va intervenir en la remodelació del volcà Croscat a Olot de Girona, Premi FAD i exposa a “Capitals del Disseny” com és el Centre George Pompidou de París. Una constant en la seva obra és la utilització de materials fungibles que es converteixen en símbol de compromís social i crítica dirigida a la societat de consum.
Cirurgià de professió i pintor vocacional, s’endinsa en el panorama artístic guiat per l’academicisme, però ben aviat es deixa arrossegar pel flux reflexiu. Pintures, dibuixos i olis marquen la seva primera època; tanmateix, el treball més recent se centra en l’escultura i el collage. Les seves obres es troben en fundacions privades i en prestigioses galeries d’art.
Des dels seus inicis, les imatges ideogràfiques han traduït la seva reflexió intel•lectual submergida en un espai rigorosament calculat. A finals dels anys seixanta, el seu barroquisme avança cap a una desmaterialització on s’emfatitzen les relacions entre els elements. Hi identifiquem fragments de la seva història i del seu univers personal dins d’una topografia estrictament compartimentada; aquí, doncs, és on la seva obra esdevé més lírica, més lacònica i els objectes deixen de ser reals per conferir el vestigi de la seva petjada. Amb el temps, minva el seu llenguatge de signes en favor d’un equilibri estable per introduir-se en denúncies commovedores del món que ens envolta.
