L’esfera, el buit, el moviment i el cosmos concentren forces enèrgiques i vitals que, atrapades dins d’una estructura pètria, lluiten per sortir-ne i ser alliberades. Les seves estructures geomètriques i coral•lines, amb esferes o ovals presoners en el ventricle de la massa, donen vida i moviment a la matèria de la mateixa manera que trasllueixen consistència i rotunditat matèrica.
El seu art és una constant reflexió sobre les relacions existents entre la llum i l’espai, el ple i el buit i el color i la transparència. Si bé els muntatges de Margarita Andreu recreen una dimensió arquitectònica i tridimensional, la incorporació de la fotografia en el seu treball s’ha d’entendre com una continuïtat de la concepció i construcció de la poètica del buit sorgida de la idea d’ambigüitat, fugacitat i parcialitat.
Amb disset anys va guanyar el premi “A la pintura Jove” de la Sala Parés i poc temps després la beca del Cercle Maillol de l’Institut Francès de Barcelona, que el dugué a estudiar art a París. L’informalisme i l’austera Terra Alta de l’Horta de Sant Joan li van servir d’inspiració per crear paisatges grisencs, obscurs i fantasiosos, a vegades habitats per formes orgàniques o humanes. La seva pintura va atraure l’atenció de crítics com Alexandre Cirici, Xavier Rubert de Ventós i Maria Lluïsa Borràs, els quals el referencien per l’exaltació de l’agressivitat i l’erotisme sota la influència de Francis Bacon. Durant els anys setanta va tenir molt èxit i realitzà nombroses exposicions a Barcelona, París, Lió i Alemanya.
Tot i llicenciar-se en Medicina i Cirurgia l’any 1963, al cap de pocs anys començà paral•lelament la seva activitat artística com a escultor, utilitzant principalment pedra, bronze, fusta i argila. A principis de la dècada dels setanta incorpora un material nou directament associat a la seva professió: les benes d’escaiola, cosa que atorga a les obres una presència de parcialitat i imperfecció. En el seu treball hi predominen l’ús del color blanc i la figura humana, així com la idea de grup en escultura pública, com és el cas del Monument als castellers (Tarragona, 1999), que té 222 figures humanes. La seva producció és força realista i se l’ha pogut associar amb l’obra de l’escultor americà George Segal.
Pintor i dibuixant d’obres de caire vitalista. Des d’unes formes despullades de colors càlids, l’artista ha emigrat cap a una expressió harmoniosa que reanima i reinterpreta la poètica de les sensacions, fent ús d’un llenguatge propi, personal i atemporal, més enllà de les modes estètiques imperants.
Considerat un dels artistes consagrats del panorama artístic català, l’any 1976 crea l’Assemblea democràtica d’ Artistes de Girona, que reivindicava, a través d’accions, la llibertat creativa. Dos anys més tard, funda juntament amb Faixó, Gispert i Corominas la revista Art-Actitud. Influït per les “segones avantguardes”, ben aviat es va submergir dins un univers obscur i cal•ligràfic, signe personal de la seva identitat creativa. Les seves obres trenquen amb el concepte de perspectiva i representació renaixentista per crear noves dimensions a través del joc de llums i ombres.
Pintor, gravador i escultor que des d’una atmosfera chagalliana s’embarca en complexes simfonies tonals wagnerianes de regust expressionista, vertiginoses escenes que narren episodis èpics de l’aventura humana i espais informals de cromatisme líric. Al llarg dels anys les originàries composicions d’atmosferes romàntiques evolucionen envers una síntesi d’abstracció matèrica, com a oda a la humitat i als seus desvirtuats valors morals i espirituals.
