Artista polifacètic que influït per l'obra de Gaudí, Miró i Tàpies mostra un afany per combinar la tècnica artesanal amb la digital amb l'ús de materials com gres, pedra, bronze, acer, alumini, resines, or i pedres precioses, inspirats en la vitalitat del modernisme de finals de segle passat i que ens projecten cap al segle XXI. Fusiona pintura, escultura i fotografia per fer que les imatges emanin la bipolaritat existencial de l'ésser humà. Ha realitzat obres monumentals que es troben en espais públics d'Alemanya i Espanya.
Obres de realisme formal que evoquen al surrealisme per tal d’aflorar les realitats més intrínseques de l’individu. Pintures protagonitzades per personatges fantàstics i que des de la reflexió emprenen un llarg viatge a través de la llegenda, el conte popular o la novel•la. El seu treball es caracteritza per la infinita fuga de sentits dins d’uns contorns diluïts, els colors expressius i aïllats com apologia del desig i una minuciositat emotiva amb l’objectiu d’assolir el perfecte equilibri.
Apassionat per la vida i la fotografia, va conrear la fotografia artística i la publicitària amb un enorme talent que el va situar com un dels fotògrafs pioners en aquests camps. A les seves fotografies, d’un fort component artístic, mostra allò que hi ha d’extraordinari en les coses més comunes. Algunes de les seves imatges recorden l’abstracció, fent ressò de l’ambigüitat que caracteritza moltes de les seves fotografies. Distorsiona la realitat per convertir-la en un objecte artístic: altera les perspectives, contrasta llums i ombres, fins al límit, i s’acosta tant a les línies i els punts de les textures que acaba convertint-les en pintures. L’any 1937 va decidir exiliar-se creuant els Pirineus a peu i, tres anys més tard, arribava a Colòmbia, on va establir un petit negoci tèxtil i on es va casar amb la catalana Palmira Puig. A final de la dècada dels 40 es van traslladar al Brasil, a la ciutat de São Paulo, on el 1953 va obrir el seu estudi fotogràfic que, en poc temps, va esdevenir un referent a la resta del país. El 1978, després de la mort de la seva esposa, deixà la fotografia professional, va vendre l’estudi fotogràfic i va tornar a Catalunya.
Mitjançant un ampli ventall de llenguatges, ja sigui escultura, vídeo, instal·lació, fotografia o dibuix, Toni Giró ens revela amb ironia la seva particular manera d’entendre el món. En els darrers anys, la seva obra s’ha focalitzat en la qüestió lingüística i la implícita imperfecció de la traducció, que Giró fa evident per mitjà de jocs de paraula i artificis visuals portats a les seves últimes conseqüències. Aprofita el seu interès en la imatge i la seva condició d’aparença i projecció per aplicar una mirada crítica sobre el present i assenyalar els límits i els possibles punts de fuga de la contemporaneïtat. El 1991 va rebre una beca del Socrates Sculpture Park de Nova York i el 2008 va ser guardonat amb el premi de l’Associació Catalana de Crítics d’Art per l’exposició Action must not be reaction, but creation.
Maria Girona va gaudir d’un ambient familiar de gran riquesa cultural. Es forma a l’Acadèmia Tàrrega, on entra en contacte amb altres pintors de la seva generació amb qui creà el grup Els Vuit, una de les primeres agrupacions artístiques amb voluntat renovadora de Catalunya.
La seva obra, hereva de la pintura de Matisse i del mediterranisme noucentista català d’abans de la guerra, s’oposava a l’artifici i el virtuosisme de la pintura que abundava durant els primers anys del franquisme i, a través del color i de l’essencialitat, feia una aposta per la modernitat. Es va mantenir fidel als seus principis artístics al llarg de tota la seva vida: sense caure en modes ni efectismes, va mantenir-se en una figuració molt personal, exceptuant una sèrie de collages de gran interès plàstic que va desenvolupar durant la dècada dels setanta. Juntament amb el seu marit, Albert Ràfols Casamada, va participar activament de les iniciatives més innovadores del moment i va formar part del procés de creació de l’escola de disseny Eina.
Narcís Gironell reivindica a través del seu art el paper de la dona autònoma i autosuficient com a heroïna dins la nostra societat. Sobre un suport d’acer inoxidable, pintura industrial, oli i altres materials poc convencionals, com el vinil o el pa d’or, l’artista ens presenta una dona frívola i sofisticada que esdevé protagonista d’un món irreal que connecta directament amb el Pop Art. La incorporació de textos i signes orientals ens donen pautes per tal d’arribar a desxifrar els significat enigmàtic de la seva obra.
Va néixer dins d’una família de pintors artesans i compaginà aquest ofici amb l’activitat artística. Deixant-se endur pels corrents avantguardistes i des d’uns inicis figuratius, la seva obra ha derivat cap a l’abstracció; és aquí on incorpora matèries extrapictòriques, pinzellades de gestos contundents i la combinació de colors plans amb taques i signes. En l’actualitat el seu estil ha assolit una síntesi que fusiona agressivitat expressiva i escriptura gestual.
Amb un gran domini de l’espàtula pinta paisatges urbans i figures de colors enèrgics que criden l’atenció de tot aquell qui les observa i que inciten a formar part de l’efervescent i agitada escena. La seva paleta de riques textures i innumerables tonalitats exhalen dolçor, elegància i ironia. L’any 1998, Art Crític i l’Associació Crítica de Ghana (ACRAG) li va atorgar el premi FLAGSTAR (el més reconegut pels Artistes de Ghana). Fundador de la Galeria d’Art Alliance a Accra fomenta i exhibeix el treball dels artistes consagrats i emergents de la seva autòctona Ghana.
