Format a l’escola Llotja de Barcelona, Fossas concep obres que desprenen lluminositat. Els traços de color que inunden els seus llenços fan sorgir els volums dels paisatges i dels personatges que l’habiten, sempre sota una atmosfera harmònica i íntima al mateix temps. Les seves composicions, càlides i vitals, es veuen reforçades per vigoroses pinzellades que atorguen al seu treball una gran força i moviment de marcat caràcter mediterrani.
La seva obra, emmarcada dins del que s’anomena art social o new performance, és continuadora de l’art performance de la dècada dels setanta. La creença d’Alicia Framis en les limitacions de l’art a l’hora d’expressar i comunicar sentiments o idees, l’ha portat a desenvolupar un seguit de projectes en els que l’espectador, com a ésser viu i actiu, observa, veu i es qüestiona la realitat existent. A partir de conflictes o contradiccions, l’artista reflexiona sobre la mort, la solitud, la violència, o la comunicació entre altres temes. En definitiva, Alicia Framis posa l’èmfasi en temes existencials.
Tot i haver treballat amb la fotografia, les instal•lacions i les performances…, la pintura és el medi idoni on es concentren l’energia i la instrospecció. Agustín Fructuoso construeix un espai on conviuen pigment, matèria, imatges i l’accident (friccions o petits relleus) dels sentiments, nostàlgia i melancolia. Les seves creacions són autèntiques metàfores que fusionen construcció i de-construcció, obres abstractes dominades per la foscor sobre la qual planen petits detalls imperceptibles que clamen ser descoberts per l’observador.
La pintura de Jordi Fulla esdevé un viatge cap a l’expugnació de nous espais per mitjà d’una visió fractalitzada de l’univers projectat en una reduïda porció panoràmica. Pluralitat de formes, colors i textures, on el dibuix estructura l’espai i les seves línies marquen la transició entre els diferents estats. Receptacle d’elements susceptibles de segmentació, d’ingravidesa que sura en el buit, espiritualitat, transcendència i eternitat.
Artista multidisciplinari. Ha treballat sobretot l’escultura, la pintura i la il•lustració en una trajectòria que va de l’abstracció a la figuració. Creador de petits mons, utilitza l’espai com a camp de recerca, com a escenografia on articula les seves teories sobre l’ordre, el buit, la transcendència dels successos que poden arribar a esdevenir, les diverses disposicions dels cossos i la inquietud de les històries que aquests desemboquen, articulant un diàleg amb les persones que contemplen l’obra i que són les encarregades d’acabar-la i entendre el joc que, com si fossin jeroglífics, planteja l’artista.
El període de formació artística de Carles Gabarró té lloc durant els anys vuitanta, quan triomfa la pintura neoexpressionista, la seva principal influència. Aplica la pintura sobre la superfície en capes denses i troba plaer en la brutalitat, el degoteig i l’accident. Amb aquesta pintura matèrica construeix una iconografia pròpia caracteritzada per la repetició de temes, objectes i composicions. Entenent la creació com el resultat d’una mancança, les seves creacions es debaten entre la figuració i l’abstracció, i sovint conformen paisatges fantasmagòrics que tenen quelcom d’oníric, grotesc i pessimista. Va obtenir el primer premi a la IX Bienal de Artes Plásticas de Vitòria-Gasteiz (1990).
