María Bleda (Castelló, 1969) i José María Rosa (Albacete, 1970) porten trenta anys treballant conjuntament. L’obra de Bleda i Rosa divaga entre l’instant copsat i l’empremta palpable de l’ahir. Fotografies que contenen una dissociació entre les experiències viscudes i el moment reproduït en la imatge: l’instant és testimoni, no com a present, sinó sols com a reivindicació de la nostra memòria. El laboriós procés documental i l’estudi històric dels fets succeïts en aquell lloc no pretenen ser un llegat documental, tanmateix són una aproximació als aspectes i comportaments que formaren part de generacions remotes. Retrats arqueològics, silenci, buit, absència, espais abandonats de dimensió fantasmagòrica... són el reflex de la irreversibilitat del pas del temps.
Escultor, pintor i dibuixant. Fill de Josep Bofill i Herrero i successor, en una primera etapa, d’una nissaga familiar de pessebristes. La seva pintura és dibuixística i l’escultura resta emmarcada dins d’una estètica realista de substrat filosòfic on es debat la dualitat, l’ambigüitat i la lluita dels contraris. L’any 1983 realitzà una Al·legoria de Sant Jordi per al Palau de la Generalitat de Barcelona.
Esther Boix i Pons va ser una pintora i pedagoga. Formada a l’Escola d’Arts i Oficis (Llotja) i a l’Escola Superior de Belles Arts, on rep una formació academicista de la qual més tard renegaria. A l’Escola Superior de Belles Arts coincideix, entre altres, amb Ricard Creus, Josep Maria Subirachs, Francesc Torres Monsó i Mercè Vallverdú, amb els quals als anys cinquanta va formar el grup Postectura. Durant aquella dècada rep una beca de l’Institut Francès de Barcelona per fer una estada a París, on fa amistat amb els artistes Maria Girona i Albert Ràfols-Casamada, entre altres. Als anys seixanta va crear el grup artístic Estampa Popular i juntament amb la seva parella, el poeta i pintor Ricard Creus, entre altres personalitats de l’època, desenvolupa una immensa tasca pedagògica amb la fundació de l’escola de tècniques d’expressió L’ARC, on va formar generacions de joves. La seva obra s’articula a través de diverses tècniques com ara la pintura a l’oli, el dibuix amb grafit, la tinta xinesa, el collage, el tapís, el fang i diverses modalitats de gravat entre les quals destaca la del linòleum, que va popularitzar amb el grup Estampa Popular. Al llarg de la seva carrera va participar en nombroses exposicions com ara les de la Fontana d’Or de Girona el 1994, la Fundació Fita, la Casa de Cultura i el Museu d’Art de Girona el 2007 o, les més recents, Esther Boix. Pintures. 1955-1975, celebrada a la Galeria Marc Domènech el 2024, i la de la Fundación Cristino de Vera-Espacio Cultural CajaCanarias del 2025.
Llicenciada en Belles Arts per la Universitat Politècnica de València, enriqueix la seva formació a Nova York, Santiago de Xile i Itàlia. Se centra en la pintura a l’oli, el gravat i l’escriptura. A partir de l’any 2009, decideix endinsar-se en la il·lustració, tècnica que abandona el 2021, a fi de dedicar-se plenament a la pintura. S’allunya de la representació figurativa per tal d’aprofundir en l’abstracció i l’expressió mínima, on el blanc quasi absolut emergeix com l’element central. A través de la línia i composicions matèriques, que combina amb colors pàl·lids i ombrívols, genera veladures sobre un fons blanc, gairebé sempre. Les seves obres tenen un estil molt íntim i personal que narren vivències i records de la pròpia artista. Al llarg de la seva carrera artística ha realitzat diverses exposicions a Barcelona, París, Berlín, Mèxic, entre altres ciutats. L’any 2018 rep la Medalla al Mèrit Cultural de la Generalitat de València.
La seva obra escultòrica s’inicia dins del figurativisme per donar pas a noves formes abstractes. Antonio Borandi col·laborà amb el reconegut crític d’art Àngel Marsà en el temple de la Sagrada Família. Realitza escultures lleugeres on l’essència rau en l’ús d’heterogenis materials com són la fusta i el cotó. Es parla d’una obra on els volums són proporcionals als espais buits i on el moviment es relaciona amb l’exhalació d’un sospir o les suaus brises que dobleguen unes formes que semblen dansar. Un nou mode d’esculpir en el qual la forma no està definida pel pes, sinó pels cossos que es contornegen en l’espai.
Pintor i professor de pintura. Membre del grup Gallot i de la Sala Tres de l'Acadèmia de Belles Arts de Sabadell el seu treball s’emmarca dins l’art abstracte. L’any 1977 entra en contacte amb el poeta Joan Brossa amb qui farà algunes incursions. Les seves obres es caracteritzen pel monocromatisme sobri que s’allunya del corrent matèric de l'informalisme.
Artista multidisciplinari que s’endinsa en els interrogants de la dualitat natura-cultura conseqüència d’un referent romàntic enfront el consumisme, la multitud, el frenesí tecnològic, advertint de la necessitat de crear noves cartografies, mapes cognitius d’una nova dialèctica de les representacions com a espills de la metamòrfica complexitat social. La seva obra “en evolució” en fa de l’espectador part activa, on cadascun de nosaltres transcrivim el nostre propi diari quotidià. El treball de Perejaume combina les arts plàstiques i la literatura, que per mitjà de la metàfora s’expandeix en totes direccions i alhora obstaculitza la catalogació de tanta riquesa i complexitat.
